Text llegit per Miquel Àngel González en nom de la Comissió de la Memòria Democràtica de Vilanova i la Geltrú.
En algun indret poc determinat d’aquest cementiri, potser cobert per blocs de nínxols que acullen actualment els nostres difunts, reposen en un silenci de fa set dècades els cossos d’una vintena de soldats de l’Exèrcit de la República. Tot i que fem tard, cinc anys tard, avui els volem homenatjar des d’un lloc més concret i simbòlic, i fer extensiu el reconeixement en nom de la Comissió de la Memòria i de la ciutat a tots els homes i dones que lluitaren per la democràcia i les nostres llibertats, ja fossin individuals, nacionals o col·lectives.
Igualment, el fet que avui estiguem aquí tots i totes no és gens atzarós. Enguany fa setanta-cinc anys que a última hora de la tarda, quan la ciutat ja era fosca, les tropes de l’exèrcit franquista comanades pel general Yagüe entraven a Vilanova i la Geltrú. S’acabava la guerra en una ciutat que havia estat bombardejada per via aèria però que no fou mai camp de batalla; i s’iniciaven quaranta anys de dictadura i repressió que encara ens pesen i condicionen terriblement el nostre present.
Avui, els mateixos que ens pretenen inocular la por a la democràcia i ens amenacen amb divisions i ruptures entre familiars i amics, s’entesten a frivolitzar sobre la II República, la Guerra Civil i minimitzen l’abast de la repressió franquista, equiparant culpes amb simplicitat sense haver condemnat mai la naturalesa repressora del règim franquista i l’intent de genocidi cultural gràcies al qual (i gràcies ja és molt dir) en patim unes conseqüències ben severes.
Els marmessors de l’antic règim franquista pretenen diluir de tal manera les pràctiques democràtiques i el dret a una memòria crítica fins a fer-nos oblidar, perquè en són hereus directes de l’oprobi, que si un dia hi hagué una ruptura entre familiars i amics, discriminacions per raó de sexe o de condició sexual, fou a còpia de creus i d’espases, d’exili i presó, de judicis sumaríssims i tortures, de censures i delacions, de purgues i silencis forçats, d’execucions a trenc d’alba, de fosses comunes en marges de carretera i tàpies de cementiri que mica en mica anem col·locant sobre el mapa, omplint els buits de l’oblit.
A la manera del poeta lleidatà Màrius Torres: volem la pau, però no l’oblit. I volem omplir la paraula memòria de contingut i compromís.
Som les besnétes, els nets, les nebodes, els fills i germanes d’homes i dones que van deixar la pell, el millor de les seves vides, lluitant per una societat més justa i igualitària.
I sense cap vergonya, i amb una dignitat que no ens cap entre les mans, els vilanovins i vilanovines compromesos amb els valors democràtics i els integrants de la comissió a la qual represento ens sentim deutors, delerosos de futur, orgullosos de la vostra lluita i infinitament agraïts.
Comissió de la Memòria Històrica, Vilanova i la Geltrú, 21-I-2014
