Condemnat a 30 anys i una dia per cuidar-se duran la guerra civil que no els faltès menjar als avis i orfes de la vila.
Cuitar i donar de menjar a la gent gran del asil Inglada Via i a la mainada acollida a l’orfelinat situat al carrer Ponent duran la guerra civil li va costar una condemna de trenta anys i una dia a Josep Rovira Termens. “Se qui van denunciar al meu pare, amb noms i cognoms. No els puc dir perquè no en tinc proves, però a la mare li van donar el nom i cognoms de les tres persones, perquè van ser tres, i qui li va donar els nom no era qualsevol, un dels concejals del primer ajuntament franquista…”. Antoni Rovira, el seu fill de 80 anys, va explicant els fets sense ni un pessic de rancúnia; però em moltes ganes de que se sàpiga tot per escriure una capítol més del que va ser la repressió franquista, de postguerra a Vilafranca.
EL PARE
El meu pare que va nàixer al 1892 i va morir pocs mesos abans que el dictador, al 1975, era sabater. No! No n’arreglava de sabates, les feia a mida. El Giralt, el sabater del carrer de La Parellada em va explicar que ell li havia ensenyat l’ofici. Pel que fos, va deixar-lo, per entrar de cobrador, als anys vint del segle passat, Banco Hispano Americano ( avui Santander Central Hispano) en la sucursal, situada a la Rambla de Nostra Senyora . L’Antoni, no recorda el pare fen sabates però sí fent de cobrador de l’Hispà ( com era conegut popularment aquell banc); de com portava un sacotell ( un sac petit) penjat a l’espatlla ple de monedes per que, aleshores, explica “ als bancs no hi havia comptes corrents com ara. Als bancs hi arribaven les lletres de canvi i els cobradors anaven per les cases, als comerços, a les empreses, etc.; d’aquí el sacotell ple de monedes del pare. I, cada dues o tres setmanes anava, sempre acompanyat per la parella de la guàrdia civil, a portar els diners cobrats a la central del banc, a Barcelona”.
Era una home actiu, cultivat. Li agradava la poesia: llegir-la i recitar-la, precisament guardo encara una gravació recitant un poema, també la música, tocava la bandurria.I el teatre, també era l’apuntador d’aquesta secció de El Casal. Però sobretot, el que més li agradava era cantar, era membre de “El Coro”. Respectuós amb tothom, d’esquerres però sense militar en cap partit ni sindicat i, el seu fill hi afegeix :” no era creient però es feia amb tots els capellans, fins al punt que desprès d’esclatar la guerra va ser un dels que va ajudar a Mn. Maideu ( aleshores l’organista de Santa Maria) a amagar-se i marxa de la Vila perquè els milicians el volien agafar i ves a saber…”. Per l’ofici era un home molt conegut entre els vilafranquins. Tenia dos renoms “el Josep del banc o el Josep de gas”, aquest darrer perquè el seu pare, el meu avi, havia treballat en la fàbrica de gas.
DE VILAFRANCA A PONTONS
El 19 de gener del 36, dos dies abans que els nacionals entressin a la Vila els meus pares van decidir de marxar cap a Pontons que hi tenien un coneguts. A Vilafranca l’aviació franquista hi va tirar unes quantes bombes, però sobretot el que bombardejaven era el camp d’aviació que hi havia als Monjos. Una de les vegades, desprès de bombardejar-lo van metrallar una part de la Vila. Ho vam veura el meu germà i jo que estàvem al terrat de la casa a on vivíem, a la Rambla de Sant Francesc….; les ràfegues ens van passar molt a la vora nostre, aquest fet va ser definitiu perquè els pares decidiren marxar de Vilafranca. Encara funcionaven els autobusos i vàrem anar, la mare i els meus germans, cap a Pontons en una casa que en deien a Cal Marçal, una família molt amics dels pares. La intenció era estar-hi una quants dies, que entressin els nacionals i tornar. A la família Rovira aquest refugiar-se a Pontons el va costar molt car. El pare no hi va anar perquè la direcció del banc Hispà a Barcelona li va demanar que els portes tota la documentació, perquè, més o menys, tot i la guerra el banc va anar funcionant.
El refugi de Pontons va representar anar del “foc a les brases”. La masia de Cal Marçal, ens explica l’Antoni, va quedar entre mig dels dos exèrcits, el dels nacionals que avançaven des de Tarragona cap a Barcelona i el republicà intentava retardar el seu avenç. Van estar entre els dos focs durant un dia, l’Antoni recorda el soroll de les canonades, de com tota la família és va refugiar en una cup. “Des d’aquesta masia vaig veure com dinamitaven el pont que hi ha abans d’arribar a Pontons i com moria un soldat republicà en l’explosió… no es devien entendre en el moment de l’explosió. Pobret, vaig veure com el seu cos s’alçava que se jo quants metres ! ». L’exèrcit franquista ocupa Pontons i marxa en direcció a Vilafranca. “I, nosaltres com aquell qui diu darrera d’ells. De manera que a Pontons ens hi vàrem estar tres o quatre dies”.
La tornada a la Vilafranca la fan a peu i molt més lent de l’habitual. Tots els ponts, inclòs el del Cal Sogues estan enfonsats per l’exèrcit republicà en un intent entorpí l’avenç fulminant de les tropes franquistes per Catalunya. La família Rovira, els tres fills i la mare –el pare encara no havia tornat de Barcelona- arriben a Vilafranca. Veuen que tot l’edifici, i el seu pis, esta completament ocupat per militars. La resposta que els van donar els soldats franquistes a al pregunta de què hi feian allà fou clara:”¡ Venga, fuera de aquí!”. “De cop i volta ens vam quedar sense casa, mobles, sense res, ni roba; només em el que dúiem a sobre. El perquè ens vàrem enterar de seguida. Els militars franquistes quan entraven en una població ocupàvem totes les cases, o les que ells creien més convenients, quan no hi veien un cartell en la fatxada amb la següent inscripció “Casa ocupada por su dueño. Viva Franco, arriba España”. Nosaltres no hi érem. El pare a Barcelona i la mare i els meus germans a Pontons. Desprès de l’entrada dels nacionals a Barcelona el seu pare pot tornar a la Vila. Vist el panorama reparteixen els tres fills entre els familiars. “Jo, explica l’Antoni Rovira, vaig estar dos anys a casa del meu padri, el meu germà amb el seu i la meva germana, va trobar feina i és pogué espavilar per ells sola”. Ja no van tornar a viure al pis de la Rambla de Sant Francesc.
LA COMISSIÓ
L’esclat de la Guerra Civil a l’Espanya republicana significà, entre molts altres fets, dramàtics la majoria, que totes les institucions dirigides o propietat de l’església quedessin en mans de les autoritats civils. La persecució de que fou objecta el clergat així com totes les ordres religioses, amb milers d’assassinats, provocà la seva desaparició. Vilafranca no en fou una excepció. Les monges que dirigien, i encara ho fan avui, l’asil Inglada Via de l’ordre Hijas de San José, les mateixes de l’orfelinat que hi havia al carrer Ponent, que va tancar els anys setanta del segle passat, marxaren. Però la gent gran asilada i els nens i nenes orfes continuaven tenien les mateixes necessitats que abans dels 18 de juliol. Al 1936 a l’asil hi vivien entre 15 i 20 avis i l’orfelinat, uns 20 casi totes nenes, tot i que aquesta darrera institució anar augmentat el nombre al llarg de la guerra. Moltes famílies de la resta de l’estat optaven per enviar lluny del front als seus fills. Catalunya, fins mitjans de 1938, quedava lluny, no de la guerra, però si de tots els fronts.
« Jo no sé de qui va ser la idea, la qüestió és que el pare i tres persones més van veure el problema i van mirar de trobar-hi una solució”. Així va nàixer la comissió que durant tota lla guerra la cuidar-se de estadans de l’asil Inglada Via i de l’orfelinat, d’unes 35 persones. Aquesta esta formada el pare de l’Antoni Rocira, Josep Rovira, la Montserrat Castellet, un tal Muñoz, ferroviari i President del El Casal duran tota la guerra i un cuiner, Joan Bergalló que li deien el Joan Cuiner, l’home providencial perquè tot plegat funcionés.
“És van repartir la feina i al meu pare, segurament perquè era el que tenia més temps al no treballar les tardes, li va tocar d’anar a buscar menjar aquí i allà, el Joan Cuiner de fer-ho i la resta, doncs, cuidar-se del manteniment, d’estar al costat dels nens i els avis o ajudar al Joan a cuinar, a netejar, el fos perquè aquella gent no els faltés el més essencial”. No sel’s podia abandonar; que quedi molt clar!”. Per segona o tercera vegada a l’Antoni un fil vermell li rodeja els seus ulls. Josep Rovira anar moltes, moltíssimes vegades, a demanar queviures a la seu del sindicat Unió General de Treballadors ( la UGT) que durant la guerra s’incautà d’un edifici de l’avinguda de Barcelona i n’obtenia, no era l’únic lloc d’on en treia, però era un dels punts més importants de subministrament per obtenir menjar per als avis i orfes. “I el pa –explica Antoni Rovira- els hi donaven, perquè com comprendràs no tenien diners per pagar, a la panificadora que estava situada al carrer d’ Oviedo”.
LA DETENCIÓ
En acabar-se la guerra la Vila va recuperant-se i amollant-se a la nova realitat. “Recordo, que a les poques setmanes d’acabar-se la guerra el banc tornà a obrir i el pare a treballar. Però l’abril o el maig del 1939, el posen una denuncia i tots els que he anomenat, menys a la Montserrat Castellet, i que formaven la comissió va ser detinguts i empresonats a la caserna que hi havia a la Plaça que ara en diuen del Penedès”. A Josep Rovira, dels quatre, és l’únic que el traslladen a la presó Model de Barcelona, ja que li obren un sumari. Pocs mesos desprès el jutgen una tribunal civil. “El fiscal li demana, escolte’m bé, trenta anys i un dia. Per acabar-ho de rematar, per fer-li purgar o perquè no tenien espai, el pare va estar quatre o cinc dies a la galeria dels comdemnats a mort.
Quin delicte van cometre els vilafranquins d’aquella comissió? És pregunta Antoni Rovira. Ell mateix la respon, alçant una punt la veu: “Socórrer a una gent necessitada, aquest va ser el seu delicte!”. Recorda la sentència però del que el van acusar:” Els tres fills érem molt petits i no ens deixaven entrar en el tribunals i la mare ens explicava el mínim per fer-nos-ho entendre…”.
“Els noms dels tres denunciants, t’ho repeteixo, els sé perquè els hi van dir a la mare de dins mateix de l’ajuntament”. Em veu ferma els torna a repetir. “I et diré més. El primer alcalde franquista va ser una tal Frensech, una persona molt… deixem-ho aquí. Doncs mira va ser ell qui va investigar tots aquest fets i devia deduir que no hi havia res per acusar-los. Sinó no s’entén el que va fer fins treure’l al cap de tres anys i mig. La mare també va anar a veure a Mn. Maideu i se que també hi va col·laborar per alliberar-lo”.
Es difícil d’entendre aquesta denuncia. “ Mala llet; per malla llet, o venjança… perquè eren republicans o, en el cas del pare com t’he dit, perquè era d’esquerres però, insisteixo, no militava en cap partit ni sindicat. No hi trobo cap més explicació perquè amb aquells vells i nanus bé se’ls havia d’ajudar, no?”, diu, alçant una mica la veu, Antoni Rovira.
“Fet i fet el pare va estar a la presó Model de Barcelona tres anys i mig. Sí, sí de tan en tant l’anàvem a veure. Ho recordo molt bé. Parlàvem amb ell a través d’una reixa, ho havíem de fer en castellà perquè els funcionaris s’assabentessin del que ens dèiem. Son fets que encara et pesen, jo tenia 14 anys (fa una llarg silenci). L’escorcoll a l’entrada de la presó; aquella gentada… no poder-li fer una peto ni una abraçada, etc…. Però el pare és va situar. Als pocs mesos d’entrar, el van nomenar carter i és passejava per totes les galeries de la Model .
AL SORTIR DE LA MODEL
“En sortir el pare va tornar a la feina, de cobrador del banc Hispà, però la direcció li va dir: “De moment vostè aquí no té feina”, però veien el seu expedient al cap d’una més i mig, aproximadament, el van readmetre. Hi va treballar fins jubilar-se, de caixer, ja s’havia acabat anar amb el sacotell a cobrar les lletres per les cases, les empreses o les botigues”. Mai més li van dir res. I va poder tornar a fer quan de les seves dèries: anar casi cada dia amb una garrafa, a la fon de l’Atmellò, a buscar aigua. Era una home molt fort. Molt. Una lleu fil roig retornar al seus ulls.
Enric Tomàs
