Penedesencs Deportats als Camps Nazis

L’ESTAT RACIAL NAZI I EL SISTEMA CONCENTRACIONARI

Bruno Bettelheim i Hannah Arendt coincideixen en afirmar que el tribunal israelià que condemnà Adolph Eichmann a la pena capital bàsicament pel crim d’antisemitisme hauria d’haver anat més enllà i havia d’haver fet constar que el crim més execrable de l’antic dirigent nazi era simplement el d’haver format part d’un sistema monstruós: el totalitarisme modern, qualificat per alguns ideòlegs amb tota justícia com el mal absolut.

D’horrors i massacres de tota mena la història de la humanitat n’està farcida. Però els assassinats en massa perpetrats durant el segle XX i entre ells el que va tenir com a escenari l’univers concentracionari dels camps nazis esdevé un episodi totalment nou. Per primera vegada s’apliquen a gran escala tecnologies modernes i una estratègia sistemàtica, ben calculada i organitzada des del poder a fi i efecte d’aconseguir un nivell de resultats i d’eficàcia massiva. Les principals víctimes van ser els jueus, però no les úniques. El règim nazi recollí i portà fins les darreres conseqüències una tradició antisemítica molt ben arrelada a la cultura occidental. N’hi haurà prou d’esmentar alguns llibres de gran èxit divulgats durant la segona meitat del segle XIX i la primera del XX, tots ells de contingut netament racista i antijueu i cap d’ells escrit per un alemany: Sobre la desigualtat de les races humanes del francès comte de Gobineau, Els fonaments del segle XIX del britànic H. Chamberlain, Els protocols dels antics savis de Sió, d’origen rus i El jueu internacional escrit pel magnat de la indústria automobilística nord-americana Henry Ford. Els principals ideòlegs del nazisme varen recollir i amplificar l’odi antijueu als seus treballs. Alfred Rosemberg ho feu a El mite del segle XX i Adolf Hitler a Mein Kampf.

El caràcter totalitari i racista de l’estat nazi portà els seus dirigents a acorralar i eliminar a tots aquells col·lectius socials que destorbaven el seu projecte de societat racial pura i sense dissidències internes. Els nazis dividien la humanitat en quatre grups: la raça superior ària, les races de segona categoria (francesos, espanyols, etc.), els eslaus (considerats com a subhomes, dels quals deien que el màxim nivell d’instrucció que havien de rebre era el coneixement de les senyals de trànsit a fi i efecte de no ser aixafats quan travessessin les carreteres) i, finalment, els jueus catalogats d’antiraça. Els rivals polítics, els jueus, els homosexuals, les prostitutes, els gitanos, els deficients físics i psíquics i, en general, tots aquells que ells qualificaven com a races inferiors foren les principals víctimes d’aquesta ideologia. Els jerarques nazis es posaren per feina ben aviat. Hitler esdevé canceller del Reich el 30 de gener de 1933 i tot just el març següent ja s’obren els camps d’internament de Dachau i Oranienburg, on ingressaren milers d’elements considerats antisocials i enemics del règim. Ben aviat, però, les tàctiques d’internament anaren seguides de tècniques d’extermini aplicades primer a disminuïts físics i psíquics. L’anomenat programa T-4 es posà en marxa l’estiu de 1939 i en dos anys, emprant mètodes com injeccions letals, el gas i la posterior incineració dels cadàvers, conduí a la mort 70.000 persones. Es tractava en aquest cas d’alemanys normals i corrents. Però el problema principal pels nazis seguien sent els jueus i les races considerades inferiors.

Quan començà la Segona Guerra Mundial la cosa es complicà encara més amb la conquesta dels territoris de l’est. Les enormes masses humanes de jueus i d’untermenschen (subhomes de raça eslava com polonesos, russos i altres) requerien nous mètodes i més expeditius. Els afusellaments, l’internament en ghettos i altres sistemes emprats eren lents i cars. El gener de 1942 es decideix posar en marxa la solució final per a tota l’Europa ocupada: l’internament, el treball esclau i l’extermini en massa en camps de concentració. Bona part de la geografia europea s’omplirà amb una xarxa de camps de concentració, treball i extermini, cadascun d’ells amb una funció específica. El complex Auschwitz-Birkenau fou el més important de tots. Allà s’arribà a l’eficaç marca de 24.000 assassinats cada dia l’agost de 1944 i al final del conflicte hi havia mort més d’un milió de persones.

La filosofia de fons d’aquesta política criminal la podem entreveure en el fragment que reproduïm tot seguit. Correspon al discurs fet per Himmler el 1943 a la ciutat de Posen davant d’un auditori de jerarques nazis on exposà obertament l’anomenada qüestió dels jueus. Després de declarar que calia exterminar tots els homes d’aquesta ètnia afegí: “Els demano que únicament escoltin però que mai parlin a ningú del que avui els estic dient. Vegin, nosaltres afrontem la pregunta; “Què fer amb les dones i els nens?”. I vaig decidir també en aquest punt que havia de trobar una solució inequívoca. Doncs no em va semblar justificable exterminar –vull dir matar o ordenar que matessin– als homes, però deixar que els nens cresquessin per a revenjar-se en els nostres fills i néts. S’havia d’adoptar la difícil decisió d’aconseguir que aquesta gent desaparegués de la faç de la terra.”

El resultat global de tota l’hecatombe fou l’extermini de més de cinc milions d’éssers humans, sobretot jueus, però també gitanos, homosexuals, dissidents polítics, etc. El tribunal per crims de guerra de Núremberg va calcular 5.700.000 de víctimes, després s’ha rebaixat la xifra a 5.100.000, tan se val. De tots ells, 800.000 moriren als ghettos, 1.300.000 foren executats sobre el terreny i els altres 3.000.000 de víctimes corresponen als camps. Entre aquests darrers, cal situar-hi els milers d’ex-soldats republicans espanyols, molts d’ells internats als camps de Buchenwald i Mauthausen, víctimes del pacte infame sorgit de l’entrevista Ribbentrop-Serrano Súñer, en la qual el ministre espanyol deixà les mans lliures als nazis al declarar que el règim franquista no considerava espanyols els foragitats de la guerra civil.

Antoni Saumell Soler, historiador (2005)

CATALANS ALS CAMPS NAZIS

Tot i que sovint relacionem els camps de concentració i extermini nazis amb els jueus, amb l’Holocaust, cal recordar que a aquests camps també hi anaren a parar milers i milers d’altres persones per raons diverses, entre elles molts homes i dones republicanes. Així, milers de catalans forçats a emprendre el camí de l’exili després de la derrota de l’exèrcit republicà a mans de les tropes franquistes i dels seus aliats del bloc nazifeixista acabaran als camps de concentració i extermini nazis.

L’exili polític de 1939 ha estat el més gran que ha conegut la història del nostre país. Unes 450.000 persones -militars i civils, dones, homes i nens- van travessar la frontera, d’aquestes unes 125.000 eren catalanes i un miler penedesenques. Els primers grups de refugiats arribaren el mateix any 1936; es tractava de grups de civils, sobretot dones i nens que escapaven del País Basc. A l’any següent, la caiguda del front del Nord accelerà les fugides i finalment a la primavera del 1938 la conquesta de l’Alt Aragó per les tropes franquistes va produir una altra onada important. En aquests casos, molts dels que havien fugit tornaren progressivament a Espanya a través de Catalunya, bé per incorporar-se de nou a l’Exèrcit Popular, bé per intentar establir contacte amb la família. La ràpida caiguda de Barcelona, el temor i el desconcert acceleraren les mesures de contenció de les autoritats franceses i el tancament de les fronteres, el 26 i el 27 de gener, fins que l’allau de civils amuntegats comportà la seva obertura el dia 28, mantenint-se però la prohibició d’entrar a França pels soldats i els homes en edat militar fins el dia 5 de febrer, data a partir de la qual, després del seu obligat desarmament, fou autoritzada la seva entrada.

Després del massiu èxode de gener i febrer de 1939 a través dels passos fronterers dels Pirineus, el nombre de refugiats pot xifrar-se en gairebé mig milió. La majoria van anar a parar a camps de refugiats situats a les platges de la Catalunya Nord, com ara Sant Cebrià, Argelers, Barcarés i Vernet que acolliren prop de 250.000 refugiats. Allà, com escriu la historiadora Rosa Toran, els esperaven “les filferrades, els coberts improvisats, la sorra, la intempèrie, la fam i les malalties”, fins al punt que alguns decidiren de retornar a Espanya i patir la repressió. malgrat els esperés tot el rigor de la Llei de Responsabilitats Polítiques. Les restes de l’administració i el govern republicà o català es movien entre la incapacitat i també les rivalitats per aconseguir fer sortir de França a unes 80.000 persones, aquelles que tenien responsabilitats polítiques i considerades més amenaçades i que foren acollides pel govern mexicà de Lázaro Cárdenas o, en menor quantitat, per altres països americans, com la República Dominicana i Xile, sense comptar els quadres comunistes dirigits cap a la URSS.

El nombre dels que abandonaren França va fer disminuir molt la quantitat de refugiats, però en vigílies de l’esclat de la 2ª Guerra Mundial encara romanien als camps o dispersats per tota la geografia francesa unes 250.000 persones, sobretot homes, per als quals el govern francès havia anat cercant fórmules per a treure’n utilitat, junt amb altres estrangers, com els sectors d’exiliats antinazis o jueus centreuropeus, molts dels quals havien pertangut a les Brigades Internacionals. L’allistament a l’exèrcit, fos en la Legió Estrangera, fos en els Regiments de Marxa, va ser una sortida a la qual optaren pocs republicans, influïts per la negativa experiència de la seva acollida, mentre que les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) van acabar per integrar a una bona part dels que es trobaven als camps. L’enquadrament d’uns 50.000 republicans en aquestes unitats va respondre a motivacions diverses, però en definitiva era una forma d’abandonar la ignomínia dels camps i de posar fi a la situació de confusió, en un ambient que ja presagiava l’esclat del conflicte mundial. En efecte, la Guerra Civil espanyola no havia estat rés més que el primer acte d’una confrontació que havia de marcar l’esdevenidor del segle XX. Ningú millor que els republicans podien copsar el significat de l’atac a Polònia dins la cursa agressiva del Reich hitlerià. Quan França va declarar la guerra a Alemanya, el setembre de 1939, la majoria d’ells es trobaven a les CTE contribuint a l’esforç bèl·lic amb treballs en fortificacions o en instal·lacions militars.

Quan es produí l’atac de la Wehrmacht (l’exèrcit alemany), el 10 de maig de 1940, molts republicans quedaren atrapats a la línia de foc, entre la passivitat de l’oficialitat de l’exèrcit francès i les caravanes de grups de civils que fugien cap el sud. Rés no va evitar que uns 12.000 republicans fossin capturats i internats als Stalags o camps de presoners a càrrec de la Wehrmacht, que estaven repartits per la geografia francesa i dels altres països ocupats i també a la pròpia Alemanya. L’armistici signat per Petain, el 22 de juny de 1940, i la divisió del país en dues zones, l’ocupada i l’anomenada lliure, van afegir dificultats als que es trobaven a una o altre zona. Eren rojos espanyols, apàtrides, enemics del Reich i cap govern els protegia, ni el col·laboracionista de Vichy, ni encara menys el govern de Franco, obsessionat per l’eliminació física de tots aquells que havien defensat la República. A molts els esperaven les extradicions a Espanya, que significaven la mort o la presó, com va ser el cas del president de la Generalitat Lluís Companys, o el destí cap els camps de concentració i extermini del Reich.

Al llarg de l’estiu del 1940 i durant tot el 1941, la majoria dels que romanien als stalags -camps de presoners- o els que van ser detinguts en ràtzies -com la que va acabar amb la concentració d’unes 2.000 persones a Angulema (el famós Comboi dels 927)- en un nombre aproximat de 7.000 homes van ser deportats a Mauthausen, mentre que a partir del 1942 els que eren detinguts per les seves activitats en contra dels alemanys foren dirigits als camps escampats per tot el Reich, reservant-se per a les dones el de Ravensbrück. La resta de refugiats que van poder escapolir-se en el conjunt de la geografia francesa van acabar per concentrar-se sobretot als departaments del sud, on maldaven per trobar feines i alliberar-se de nous internaments en els camps i de ser usats com a mà d’obra forçada en les requisitòries dels alemanys, sense deixar d’intentar la sortida del país que els havia atrapat en una nova guerra. En total, més de 10.000 republicans i republicanes espanyoles foren internades en camps de concentració i extermini nazis, especialment en els de Mauthausen, Ravensbruch, Dachau, Flossenburg, i Buchenwald.

La majoria dels republicans, 7.189, foren internats a Mauthausen, Gusen i els seus 49 camps auxiliars i 70 comandos. Allà trobaran jueus, txecoslovacs i dels Països Baixos, presos polítics i de la resistència austríaca, italiana, iugoslava i francesa, presoners de guerra polonesos i russos, gitanos austríacs. Els internats passaven la quarantena pujant els 186 esglaons que conduïen de la pedrera al camp carregats amb grans pedres per construir el camp. La feina era esgotadora fins a la mort pels més grans i els malalts, ja que a l’esforç físic s’hi sumava la insuficient alimentació, amb una dieta d’un quart de litre d’un succedani de cafè, tres quarts de litre de sopa amb 2 o 3 trossos de naps i una patata bullida amb pell al migdia, i a la nit un pa per a 6 o 8 homes amb un tros de margarina, llonganissa sintètica o una cullerada de formatge fresc i un quart de litre de sopa. El cap s’inflava pel calor i donava als homes un aspecte de monstres, i la pedrera era escenari de violències inimaginables, amb continus càstigs dels capos amb els mànecs de pic i els fuets de verga de toro, davant dels qual calia aguantar per no caure i fer inevitable la mort. L’hivern de 1940-1941 va ser espantós pels milers de republicans; periòdicament es produïen les seleccions dels més febles cap a la mort i els forns crematoris treballaven dia i nit i no donaven abast, de manera que sovint eren enterrats cossos semicremats. A les condicions de treball i càstig, s’afegia el turment dels polls, el martiri de compactar la neu de l’apellplatz (la plaça central), durant dos o tres hores, en plena nit, i en tot moment, l’obsessió pel menjar, que els feu ingerir inclòs carbó, convençuts de les seves qualitats nutritives i de la seva protecció de la disenteria.

Mauthausen va ser el darrer camp del Reich alliberat per l’acció dels aliats. Hi havien estat deportats 190.000 homes i nois i unes 2.000 dones, dels quals en moriren uns 125.000, en la lògica esgarrifosa de deshumanització, esclavatge i mort concebuda pel nazisme, que arribà a internar uns 18.000.000 de persones en el conjunt del sistema concentracionari. En molts d’ells hi hagué internats republicans espanyols, procedents de les captures arrel de la invasió alemanya de França, o de les ràtzies contra els resistents de la Gestapo o les forces col·laboracionistes, més endavant, especialment a partir de 1942. Uns 7.500 hi moriren, la majoria, 5.192, al camp de Mauthausen i els seus comandos. Allà van morir 1.800 republicans catalans i uns 60 de penedesencs.

En acabar el conflicte mundial, la majoria dels supervivents dels camps nazis retornaven i s’instal·laven a França i també s’hi dirigiren els republicans que havien lluitat en l’exèrcit de la França lliure en diversos escenaris de tot el món, per unir-se als que havien pogut sobreviure totes les vicissituds de la guerra al mateix país. El govern espanyol no tan sols va mostrar indiferència en el fet que hagués desenes de milers d’espanyols a l’altra banda dels Pirineus i escampats arreu del món, sinó que negà també l’existència de víctimes espanyoles dels camps nazis. Fins a la mort del dictador el perill se seguí abatent sobre la majoria d’exiliats, que ben aviat adquiriren consciència d’haver de construir la seva pàtria i reconstruir la seva vida lluny dels llocs on van néixer i formar-se. Així, mentre Espanya perdia un important capital cultural, el de bona part d’una generació jove i il·lusionada amb les possibilitats transformadores que havia suposat la proclamació de la II República, països diversos i llunyans rebien homes i dones disposades a començar de nou la seva vida, però sense abandonar les referències al seu país, d’on foren foragitats, i que ha tardat massa anys en recuperar-los.

Ramon Arnabat i Rosa Torán, historiadors (2005)