El mes de novembre sortirà a la llum el llibre de R. ARNABAT, D. ÍÑIGUEZ, D. GESALÍ i A. CABEZAS, “Quan el perill venia del cel: bombardeigs franquistes sobre el Penedès”.
Durant la primavera de 1937 els penedesencs van començar a veure ploure bombes amb impotència damunt les seves cases, fàbriques, camps de conreu, platges, ports, estacions de ferrocarril i carreteres, sense poder distingir en alguns casos quins objectius perseguia l’aviació agressora. Tot i que el front era lluny, a l’Aragó, el perill i les amenaces venien del mar i del cel, dels bombardeigs marítims i, sobretot, aeris. De fet, fins l’ocupació franquista de finals de gener de 1939 aquesta situació no tindrà cap mena d’aturador, amb intervals de major i de menor intensitat. Bombardeigs emparats en la foscor o be a plena llum del dia; amb formacions d’esquadrilles de bombardeig, patrulles o aparells solitaris; en vol rasant o a gran altitud llençant bombes de divers tipus i potencial destructiu.
Pel que fa a les coordenades temporals, els atacs es van produir tant si el front de guerra encara estava lluny de Catalunya en els primers mesos de 1937, o si aquest s’apropava al territori, durant el gener de 1939. Tots ells van ser constants i s’identificà els agressors amb els noms més diversos, Sabatetes o normal”>Isidrus, Paves, Junkers, normal”>trimotors, …, molt sovint incorrent en la imprecisió i l’error en la identificació dels bombarders. De fet, i com veurem, al Penedès s’hi van viure atacs de pràcticament totes les modalitats existents al llarg de la guerra i amb bombarders que be podien ésser potents avions trimotors o bimotors i, també hidroavions. Què havia succeït per a que es produís aquest fet tan aclaparador durant més de vint mesos? Quins eren els suposats objectius? Quants atacs es van produir? Quanta gent hi va morir?.
