Luis Camacho Ferre

Manuel

15 d'agost de 1905

Mauthausen

Bonet Bonet

Ortells, Morella

Sant Sadurní d'Anoia

Manuel Bonet i Bonet  va nèixer a Ortells-  Morella el 15 d’agost de 1905.

Als 12 anys va arribar a Sant Sadurní acompanyat del seu germà gran, Pere Bonet, per buscar feina. Tots dos entren a treballar a cal Solà, empresa de construcció i on aprenen a fer de paletes i Manuel  aprèn l’ofici de rajoler. 

Estava casat amb Josefa Catasús, tenia una filla anomenada Teresa. Vivia al Passatge Nogué, 6 de Sant Sadurní.

Manuel Bonet fa destacar des de molt jove per formar part del teixit associatiu de la vila de Sant Sadurní, forma part de l’Ateneu, entitat que aplegava activitats esportives i culturals. El 1931 va ser vicepresident del Club Esportiu Noia.

Poc a poc, Manuel Bonet es va anar implicant en el moviment politic i revolucionari , animat pel que era el seu cuyat, en Pere Esteve Llopart, màxim responsable del Comité Revolucionari.

Manuel s’afilià al PSUC, i va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Sant Sadurní en representació d’aquest partit el 29 d’octubre de 1937. Es va incorporar al front  a principis de febrer de 1938.

S’exilià a finals de gener o principis de febrer de 1939. Va ingressar en un camp d’internament i va ser destinat a un CTE per tal de reforçar la linia Imaginot. Quan França va ser ocupada pels nazis, va ser capturat i internat primer  a Langes ( França) i després a Treveris ( Alemanya), d’on va sortir el 31 de març de 1941 per ser traslladat a Mathausen, on ingressà el dia 3 d’abril de 1941 i se li assigna el número 3851.

Manuel Bonet i Bonet va morir, malalt de tubercolosi,  el 10 de juny de 1943 , a les 8:40h, a Gusen.

La seva dona i la seva filla també van fugir de la vila. La notificació de la mort ,  es fa a la seva dona a  Les Salles Lavanguyon ( Departament d’Alta Viena ) a França.

El seu company de camp,  Miquel Serra relatava   al llibre Els catalans als camps nazis,  de Montserrat Roig: “El 22 de juny de 1941, el mateix dia en que l’alemanya nazi declarava la guerra a la Unió Soviètica, els deportats Mauthausen consideraren de nomenar la primera i única direcció comunista, integrada per Razola, Palacios, Bonaque, Bonet i Pagès. Fins aquella data no existia una única organització comunista, sinó que cada transport que arribava al camp portava la direcció del Partido Comunista de España o del Partit Socialista Unificat de Catalunya, segons si eren catalans o no [..] Tot i que jo treballava a la pedrera, tenia com a tasca repartir cada vespre una mica de menjar que l’organització clandestina recollia. Encara que faci riure, allò representava assegurar uns dies més de supervivència per als companys que rebien aquesta ració de més. Entre els que se’n beneficiaven, hi havia en Manuel Bonet. Al mes de març o abril de 1943, em passaren una consigna que avui pot semblat tètrica o cínica. La direcció del partit [ es refereix al partit comunista], entre els quals hi havia el company Bonet, va decidir suprimir l’ajut que donàvem als companys que ja eren condemnats per la malaltia o l’esgotament.”

I continua el relat: “Sabíem, per exemple, que era materialment impossible que un company tuberculós sobrevisqués sense un tractament adequat, o bé la malaltia se l’emportaria o bé si ho descobrissin els SS el matarien. En Manuel Bonet no era gaire alt, tenia la pell bruna i un posat seriós, encara que mai no el vaig veure trist. Treballava de paleta i era un dels companys amb qui més m’agradava discutir, perquè sempre hi aprenia alguna cosa nova. Doncs bé, en Bonet passava gana, molta gana, com tots nosaltres. Jo era l’encarregat, en nom de l’organització, de portar-li alguna gamella d’aquella gasòfia o una mica de pa, car s’havia posat malalt. Cap a finals de maig o començaments de juny de 1943, quan li vaig anar a portar el suplement que l’organització li oferia, em va dir que no podia acceptar. Que sabia que estava tuberculós, i que, per tant, els seus dies eren comptats. I no solament no va agafar el que jo li duia, sinó que em va fer agafar la meitat del seu pa a fi de donarlo a un altre company perquè encara es pogués salvar. I va acabar per dir-me “ Miquel, el partit tenia raó quan deia que havien d’adreçar tots els esforços per salvar els companys que encara tenen esperances de sortir d’aquí. Ajudat un mort fóra contraproduent. Jo vaig votar aquest acord i vull ésser el primer a respectar-lo. Guanyarem la guerra i, com jo no ho veuré, compto amb tots vosaltres perquè el món sàpiga de la justesa de la nostra lluita contra el feixisme[…]” “Al cap de tres o quatre dies, se l’emportaren al camp rus, on va morir en braços d’en Joan Sarroca. Sota el coixí hi havia encara el menjar que el company Sarroca li havia donat i que no s’havia volgut quedar”.

Tres anys després de la seva mort, la dona i la filla de Manuel Bonet van rebre la visita d’un company de Bonet a Gusen. Els hi va explicar amb detall com va ser la vida al camp i també les circumstàncies de la seva mort, i els hi va donar un objecte que Bonet havia conservat des que es va exiliar i que abans de morir li havia demanat que ho fes arribar a la seva família: una misteriosa clau d’un desconegut pany  que ni la vídua ni la filla no van poder mailocalitzar.