Luis Camacho Ferre

Eusebi

4 d'agost de 1920

Mathausen - Alliberat 5-5-1945

Pérez Martín

Vilafranca del Penedès

Vilafranca del Penedès

 

 

 Eusebi Pérez Martín va nèixer el 4 d’agost de 1920, a Vilafranca del Penedès.

Era fill de Pedro Pérez Portolés (ferroviari)  i Lorenza Martín Serrano (mestressa de casa i planxadora). El seus germans eren:  Eduardo, Pilar, Francisco, Mariano i Jesús.
A la guerra civil va marxar al front a l’octubre de 1936 com a milicià voluntari  “Jo vaig sortir amb la Centúria (es referia a la columna que es va organitzar a Vilafranca) per lluitar contra el feixisme i defensar el règim republicà legalment establert, tot i les meves simpaties amb els anarquistes”, explicava Eusebi Pérez. Va marxar amb els seus germans, Jesús i Marià. Tenia només 16 anys.

Van anar al front d’Aragó per avançar amb les columnes cap a Saragossa i Osca, controlades pels franquistes. Poc després va demanar el seu ingrès a l’aviació, entrant a l’escola de mecànics d’aviació de Godella per ser destinat a Figueres com a mecànic del Grup 26 a la 3ª
esquadreta del grup XXVI de Xatos. Esquadra 11 . A l’estiu de 1938 el van reclamar per formar part com a mecànic de la Plana Major del Grup 26 al camp d’aviació de Sabanell, al Penedès. Va ser sergent mecànic.
Durant tot l’any 1938 va pertanyer al grup de mecànics d’aviació tant a la 3ª esquadreta com a Plana
Major del Grup on va viure els bombardejos del camp d’aviació de Els Monjos del 6 d’agost o el del 5 de novembre.

Destinat a l’aviació republicana durant el 1937 i el 1938, va emprendre el camí de l’exili des de l’aeròdrom dels Monjos després del metrallament i bombardeig dels aparells i de les seves instal·lacions que les tropes franquistes van realitzar el 12 de gener de 1939.

Una vegada a França va ingressar al camp de refugitas d’Argelers, i després a Gurs, de febrer a abril de 1939. Després va ser destinat al CTE 165 i  posat a disposició de l’exercit de l’Aire el desembre de 1939, concretament al 2n Batalló de l’Aire de la 1a Companyia de Treballadors Estrangers i va cobrir tots els fronts. Va ser destinat a la  base aèrea de de Chateaubernard a Cognac.

Quan van arribar els alemanys a Cognac, un belga el va amagar a casa seva. Allà van arribar a ser 25 refugiats amagats. Al cap d’un temps, un gendarme els va dir que tenia ordres de passar-los a la França lliure i els va portar  a Angoulême, on els van canviar de tren per portar-los a Mauthausen. Era el 24 d’agost de 1940. Se li va assignar el número 3859.

A Mauthausen va treballar dos mesos a la pedrera, però al saber que era mecànic el van posar a arreglar bicicletes a l’armeria de les SS. Després  el passaren al departament d’armes.
Ell explicava que una vegada, els oficials el van portar a provar un fusell de cacera. El van situar al costat de la diana, a uns 250 metres d’ells. Apuntaven a la diana i no l’encertaven. Cerrillo es veia mort.

També expliva que va patir 4 intervencions quirúrgiques experimentals. Un dia un soldat li va donar una puntada de peu al genoll que li va provocar una lesió i fou intervingut. L’operació la va fer un estudiant de medicina que ho anava a fer a l’inrevés quan va aparèixer un metge, de nom Joseph Polaha, que va  corregir a l’estudiant. En una altra ocasió, després de ser operat d’un higroma al colze esquerra, fou reingressat per operar-li el dret sens tenir-hi res.I la quarta operació, li va confirmar el seu paper de conillet d’índies, quan un soldat li va disparar un tret a la natja, per demostrar al metge què havia de fer amb un altre pacient, un soldat alemany que havia rebut una ferida de les mateixes característiques. Estan registrades dos ingressos a l’infermeria del camp: un el 27 de febrer de 1942 i l’altre el 13 d’octubre de 1944.

Va ser alliberat el 5 de maig de 1945.

A París, a l’any 1947, es va casar amb Aurora Just i van tenir dos fills: Jasmine i Òscar.

El dia 12 de desembre de 1948 es va embarcar en un vaixell, junt amb la seva dona i fills en direcció a Venezuela.

No va tornar a Espanya fins l’any 1972, quan va poder retrobar-se amb la seva mare. Posteriorment va tornar el 2005 i el 2006, quan va rebre el reconeixement d’algunes institucions i va realitzar una visita al camp de Mauthausen al costat d’altres supervivents.

Va morir el 17 d’agost de 2007 a Caracas, Venezuela.