Luis Camacho Ferre

Antoni

1 de novembre de 1919

Mathausen - Alliberat 5-5-1945

Cid Mas

Sant Sadurní d'Anoia

Sant Sadurní d'Anoia

 
 

Antonio Cid Mas, va nèixer el 1 de novembre de 1919, a Sant Sadurní d’Anoia.

De professió fuster, va formar part de la lleva del 40, coneguda com la primera lleva del biberó. A la guerra civil, la seva incorporació a files,  es va produir el 10 de març de 1938. Formava part de la 26a Divisió Durruti.  Aquesta divisió,que  estava sota el comandament de Ricard Sans, també va seguir el camí de l’exili, quan l’ocupació de Barcelona era imminent.

Antoni Cid, va arribar  a la frontera entre el 8 i el 9 de febrer  de 1939 i, després d’obligar-los a deixar les armes, els van conduir a l’esplanada d’una antiga bòbila. Allà s’hi trobaven al voltant de 12.000 soldats. Gairebé tots pertanyien a la 26a Divisió. Van portar-los a un camp situat a l´Ariege, concretamental camp de Vernet  d’Ariège, on les condicions de vida i de treball eren de les més dures dels camps que s’habilitaven per als refugiats republicans. Poc després va ser destinat a una CTE. Va treballar en la construcció de camins i carreteres a la zona de Besançon i més endavant en les fortificacions del departament dels Vosges, prop del departament de la Lorena, formant part d’un contingent francès militaritzat. Allà, a Saint-Dié, va ser on la companyia d’aquells treballadors va quedar encerclada per l’exèrcit alemany i van caure presoners.

D’aquesta manera, Antoni Cid, juntament amb uns quants centenars més de treballadors de les CTE de diferents nacionalitats, va ser deportat pels alemanys al camp  de Mauthausen, el 13 de desembre de 1940, assignat-li el nº 4702 i a on va treballar a la pedrera Wienergraben, en que hi havia els famosos 186 esglaons, glaçats la major part de l’any, i pels quals havien de pujar i baixar durant tota la jornada carregant i transportant sobre les espatlles les pedres que extreien per construir la muralla que encerclava el camp.

El mateix Antoni Cid va explicar en una entrevista feta a l’any 2005, el record que conservava de la vida al camp. Alguns presoners no podien sobreposar a la situació que vivien  i buscaven l’alliberament d’aquella situació  llançant-se a les filferrades, d’altres trobaven la mort quan al caure sota el pes de la càrrega a la pedrera, eren empesos a cops fins a caure al precipici.

Davant d’aquesta situació, l’Antoni va arribar a la conclusió que calia aferrar-se a les poques  possibilitats de sobreviure en aquell infern i que passava per procurar aprofitar al màxim tot allò que comportés alimentar-se per tal d’evitar o almenys retardar aquell estat esquelètic que portava a l’hospitalització, quan es considerava, en l’argot del camp, que s’havia assolit l’estat musulmà, ja que l’únic tractament que s’aplicava en aquests casos eren els injectables de benzina directament al cor.

Com que Antoni també feia feines de fuster al camp, va idear una estratègia per sobreviure. Ell es desplaçava per l’interior del camp amb un tauló de fusta a l’esquena i una caixa d’eines de doble fons, on hi amagava els aliments que robava de les cuines dels oficials del camp en les quals entrava amb el pretext de fer-hi reparacions pròpies del seu ofici. Antonio Cid ho va explicar  en una entrevista publicada el 15 de maig 2005 al diari La Nouvelle République de Vierzon (França).

Va ser alliberat  de Mauthausen per les tropes nord-americanes el 5 de maig de 1945.

Una vegada alliberats, als supervivents se’ls obria la incertesa de a on anar. França va acceptar acollir als espanyols allibertas ja que  la majoria havien estat detinguts allà com a treballadors o bé com a militants de la resistència.

 

L´Antoni va marxar cap a Vierzon, a casa del seu company i amic, José Roldán, amb qui havia compartit barracó, llitera i menjar de la cuina d’oficials. Allà el van acollir com un fill més. I més encara, ja que va conèixer a la Carmen Roldán, germana del Josep, amb qui es va acabar casant.

Antoni Cid es va quedar a viure a França, a Vierzon. Va morir a l’any 2006, als vuitanta -set anys.