Vilanova i La Geltrú

A la dècada de 1930, a Vilanova i La Geltrú (17.494 habitants) existia un fort entramat associatiu i sindical atesa la rellevància comercial i fabril del municipi. La presència de diversos sindicats i partits polítics va fer que, a partir de juliol de 1936, les propietats de les organitzacions religioses, així com les d’aquelles persones que s’havien mostrat partidàries de la revolta militar, quedessin confiscades. Gestionades per les formacions polítiques i sindicals properes al Front Popular o pel Consell Municipal, van oferir diversos serveis al municipi. D’aquestes propietats confiscades cal destacar-ne la de l’Institut de les Germanes Josefines de la Caritat a l’actual Rambla Principal, aleshores Rambla Francesc Macià n. 37, on la cooperativa La Regneradora Vilanovesa hi tenia el magatzem i la botiga des d’on distribuïa els queviures entre la població.[1] Altres organitzacions com la secció local de la CNT, integrades majoritàriament pels treballadors del ferrocarril amb tanta presència a la vila, ocuparen i gestionaren diferents propietats d’Eduard Maristany, director de la companyia ferroviària i marquès de l’Argentera. Algunes d’elles les van convertir en la Colonia Espartaco, un espai destinat a l’acollida de criatures refugiades provinents d’altres indrets d’Espanya.[2]

Segons els registres de la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat, no sembla que la col·lectivització de finques i tallers fos una pràctica estesa entre la població. Tot i així, en un informe del gener de 1938, l’Ajuntament assegurava que hi havia algunes indústries de la fusta i de la construcció, així com tallers de lampistes i pintura que estaven col·lectivitzats. Ara bé, només n’eren una minoria entre la resta d’indústries de la població que anomenava l’informe. Una cosa similar passava amb les finques agrícoles. Si fos per la documentació dirigida a la Generalitat, el col·lectivisme a l’agricultura semblaria que hagués passat de llarg de Vilanova. Tanmateix, a través del Butlletí del Comitè de Defensa Local se’n tenen les primeres evidències. A l’exemplar del dia 20 de desembre, s’hi publicava una nota que assegurava que la col·lectivitat Agrícola de Vilanova es declarava competent per produir i distribuir tots els productes que conreessin, tenint “declarada la guerra a tots els intermediaris que vulguin viure a costes de les nostres suors”.[3]  Notes similars, amb les principals dades de la col·lectivitat, es van reproduir setmanalment durant els primers mesos de 1937 al setmanari La Raó, un antic diari dedicat a temàtiques agrícoles que havia passat a ser el portaveu de la Col·lectivitat Agrícola de Vilanova. A partir d’aquestes anotacions, que son presentades com un anunci al final dels exemplars, es coneix que la col·lectivitat de Vilanova es gestionava a partir d’una assemblea on s’escollien els delgats de cada secció (la de ramaderia, la vinícola i la de distribució), així com els responsables de coordinar el treball a les finques treballades per la col·lectivitat. S’apuntava que «no té horari fixe de treball ni té sou assenyalat per als seus contribuents», però que «per anticips [sic.] de jornades de treball satisfà setmanalment 6,091 pessetes», amb igualtat per companys i companyes.[4]

La col·lectivitat de Vilanova comptava amb cent vint-i-sis membres, de les quals catorze eren dones. D’elles, només sis eren casades, mentre que la resta o bé eren vídues o bé solteres. La majoria dels homes inscrits eren casats, i no abunda la repetició de cognoms perquè es pugui pensar que la majoria eren pares i fills. En tot cas, hi destaca que les seves parelles no treballaven directament a la col·lectivitat -malgrat ho poguessin fer de manera oficiosa- sinó a les feines de cures i reproducció com a “feines de casa”. Les inscripcions a la col·lectivitat s’havien fet a títol individual i no familiar, com passava en d’altres municipis, la qual cosa implica que l’impacte de la col·lectivitat al municipi sigui més àmplia que el nombre de persones inscrites.[5]

Al llarg de 1937, el nombre de jornals que es conreaven a la col·lectivitat de Vilanova va variar, incorporant-ne fins a un centenar des del gener de 1937, arribant als 1506,25 (723_ha) el juny d’aquell mateix any.

Finques i conreus de la col·lectivitat de Vilanova, 1937[6]

El juny de 1937, el setmanari Campo, l’òrgan del Comitè Regional de Relacions Camperoles de la CNT, publicava un reportatge de la Col·lectivitat Vilanovesa.[7] El setmanari cenetista havia engegat una campanya a favor de legalitzar les col·lectivitats dins la nova normativa que estava gestant el Departament d’Agricultura de la Generalitat. En un intent per desvincular-les dels vincles exclusius de la CNT, Campo exposava el cas de la col·lectivitat de Vilanova i La Geltrú per mostrar que l’expressió del col·lectivisme anava més enllà de les sigles cenetistes. En el cas vilanoví, havia estat la Unió de Rabassaires qui havia confiscat fins a trenta-set finques l’estiu de 1936 i n’havia sumat fins a trenta més des d’aleshores. La direcció de la col·lectivitat per la Unió de Rabassaires era un cas atípic de la resta del territori penedesenc i català, ja que només se’n comptaven una vuitena en tot el país. El sindicat pagès, com la majoria de les formacions antifeixistes, s’havia mostrat partidari del col·lectivisme als inicis del conflicte. Però, a mesura que van passar els mesos, va variar la seva posició -també com la majoria d’organitzacions- cap a una agricultura planificada i coordinada des dels sindicats agrícoles locals i la Generalitat; amb l’afegitó que la mateixa Unió controlava el Departament d’Agricultura.

Una de les raons que permet entendre aquesta singularitat de la col·lectivitat vilanovina és qui hi anava al capdavant. Josep Ricart Rovira, qui durant els anys previs havia estat un distingit líder sindical pagès del Penedès, n’era el president del comitè administratiu. Nascut a Avinyonet i resident a Sant Pere de Ribes, el 1919 havia ajudat a sumar el Centre d’Agricultors de la vila a la Federació Comarcal de Societats Obreres Agrícoles de l‘Alt i Baix Penedès. El 1922, havia estat membre fundador de la Unió de Rabassaires i un dels comissionats enviats a Madrid l’any següent per negociar amb el govern les mesures legislatives favorables als pagesos. Durant aquest mateix període havia estat regidor i alcalde de Sant Pere de Ribes (1922-1923) per la candidatura republicana i un articulista recurrent a La Terra, el portaveu del sindicat rabassaire, i Democràcia, la publicació dels republicans federals vilanovins. Atesa la seva destacada activitat sindical i política va ser empresonat en diverses ocasions al llarg de la dècada de 1920, abans i durant la dictadura de Primo de Rivera.[8] Malgrat que va continuar dins la Unió de Rabassaires, durant la República es va allunyar de les posicions oficialistes del sindicat i va polemitzar des de les planes de Democràcia amb l’aleshores diputat per Esquerra Republicana i futur conseller d’Economia i Agricultura, el cooperativista vilanoví Joan Ventosa Roig.[9] En iniciar-se la guerra, Ricart va ser un dels principals impulsors de la Col·lectivitat Vilanovesa i, al juny de 1937, compartia la direcció del comitè administratiu amb Ramon Soler, Juan Bernado i Agustí Olivella, amb seu al local confiscat de la Rambla Francesc Macià, n. 17, on hi editaven La Raó.

La col·lectivitat distribuïa, segons Campo, fins a 5.400 litres diaris de vi a través de 14 cellers repartits per tota la ciutat. També comptava amb una de les esglésies –sense especificar quina- que utilitzava de magatzem per proveir de llenya i carn de conill a l’economat. Aquesta darrera la treien de la granja situada al Mas Xicarró, el qual, junt amb les masies de Piolats, Cabanyes, Perellada i Solicurp, eren els nuclis productors de la col·lectivitat. Segons el setmanari Campo, la col·lectivitat comptava amb dues-centes vint-i-cinc gallines i vuit “animales vacunos de recría”. També amb vint cavalleries, quatre tractors, dos camions, diversos carros i màquines de segar, trillar i plegar. Segons les declaracions de collites, el gener de 1938 comptaven al magatzem amb més de quaranta mil litres de vi blanc, seixanta-set mil de vi negre, nou mil de vinagre i deu mil quilos de patates, d’ordi i de palla, cinc-cents de farina i trenta-cinc mil quilos de garrofes. Al Mas Xicarró, igual que a la Colonia Espartaco, també hi havia acollides criatures refugiades.

El 30 d’agost de 1938, la Junta Municipal Agrària de Vilanova i la Geltrú va demanar un informe a la Col·lectivitat Vilanovesa per conèixer quin era l’origen i les condicions de les terres que treballaven. La quantitat de terres confiscades i aportades voluntàriament coincidien amb les que un any abans havia publicat el setmanari cenetista. A més, s’hi afegia que, d’ençà del juliol de 1936, s’havien estat fent millores a les finques, així com reconvertint-ne algunes en terrenys de regadiu, tant de les confiscades com de les voluntàries.[10] Qui havia demanat l’informe sobre la col·lectivitat, però, era la Conselleria d’Agricultura. Aquest gest s’ha d’entendre dins el context de la batalla que s’estava lliurant a les ribes del riu Ebre des de finals de juliol anterior. Calia conèixer quines eren les condicions de la rereguarda, però també assegurar-se el compliment de la llei de contractes de conreu que s’havia aprovat el juny de 1937. La llei no només regulava quins tipus de relació podien tenir els conreadors amb la terra, també legalitzava les col·lectivitats agràries sempre que s’integressin dins dels sindicats agrícoles locals. Aquesta última part havia alimentat moltes reticències entre alguns sectors de l’anarquisme a nivell nacional que es volien mantenir autònoms de les institucions. La mesura també va despertar la desconfiança entre altres sectors de la pagesia que miraven amb recel el projecte col·lectivista, temorosos de que els obliguessin a entregar les terres que treballaven o tenien en propietat.

Amb la nova llei, les col·lectivitats entraven a formar part del sindicat agrícola com una secció més de la institució, i els seus membres, com a pagesos que eren, ho feien en qualitat de socis amb dret a vot. Els problemes derivats d’aquesta nova normativa van aparèixer a Vilanova i la Geltrú quan es va celebrar l’assemblea del sindicat agrícola el gener de 1938. L’acte, que va tenir lloc a l’Orfeó Vilanoví, va estar presidit per l’alcalde, Joan Recasens Ferre, el secretari del sindicat agrícola, Josep Poch Poch, i un titular de la Junta Municipal Agrària, Joan Papiol Riba. A l’assemblea s’hi havia d’escollir la nova junta del sindicat, tenint en compte la nova normativa emesa per la Generalitat. Alguns socis eren nous i, segons els estatuts i com era habitual en moltes associacions, no podien ocupar càrrecs a la junta fins després d’haver passat un temps. Presentades les candidatures i fetes les votacions, els nous membres de la junta del sindicat agrícola de Vilanova i la Geltrú van ser els següents:

• Josep Vila i Soler
• Anastasi Nicolau i Capdret
• Joan Romeu i Mercadé
• Jaume Artigas i Riba
• Tomàs Bertran i Llorens
• Francesc Vila i Vidal
• Baldiri Albà i Manyé
• Benet Olegari i Josep
• Joan Butí Vallès
• Joan Raspall i Martí
• Salvador Calvet i Inglès
• Anton Colomer i Riambau
• Anton Colet i Güell
• Joan Calaf i Camarós

Les queixes no es van fer esperar. Malgrat el que es pugui pensar, la protesta no va venir des de les postures col·lectivistes. De fet, el propi Ricart, en les diverses assembles de la Federació Comarcal de la Unió de Rabassaires, així com des de les pàgines de La Raó, havia manifestat en reiterades ocasions el seu posicionament favorable sobre la legalització i regulació de les col·lectivitats agrícoles, així com la seva integració als organisme oficials del camp com eren els sindicats agrícoles locals.  Les objeccions, en canvi, provenien dels qui fins aleshores s’havien mantingut sota el paraigües del Sindicat agrícola que no veien amb bons ulls la presència entre els electes de Joan Raspall Martí i Josep Calaf Camarós, destacats dirigents de la col·lectivitat vilanovina. Amb tot, i malgrat les protestes, les autoritats vilanovines van donar l’acte per tancada i la col·lectivitat integrada dins els organismes oficials. La participació dels col·lectivistes en els organisme oficials va ser una pràctica habitual al llarg de la guerra. Joan Raspall, nascut a Banyeres del Penedès, va ser regidor per la Unió de Rabassaires des del 17 d’octubre de 1936 fins el 2 de novembre de 1938. Aquell mateix any, el 20 de maig, Ricart també va entrar a participar del govern municipal com a regidor de Cultura i Racionament i es va mantenir en el càrrec fins les primeres setmanes de 1939.[11]

Les pistes sobre la col·lectivitat de Vilanova es difuminen a partir de la primavera i l’estiu de 1938, probablement com a conseqüència de la seva integració dins el Sindicat Agrícola local. Tanmateix, van ser diversos els camins que van seguir alguns dels dirigents de la col·lectivitat amb l’ocupació de Catalunya a partir de 1939. Agustí Olivella i Ramon Soler passaren per un llarg procés judicial fins a 1943 que va acabar amb el sobreseïment de la causa per al primer, i dotze anys i un dia de reclusió temporal commutada per sis anys de presó menor, per al segon. Per la seva banda, Joan Raspall Martí va ser jutjat el 1939 i executat el mateix any. Per últim, Josep Ricart s’exilià a França passant primer pel camp de Bram, prop de Carcassona, i després instal·lant-se a Avrilmont (Île-de-France), a vuitanta quilometres al sud de París. El 1957 va retornar a Sant Pere de Ribes, on regularment s’havia de presentar a la caserna de la Guardia Civil degut al seu passat polític i sindical. Moria dos anys més tard al poble del que n’havia estat alcalde.

[1] Llistat de propietats confiscades, 11/5/1937. Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Generalitat, Comitè d’Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns de Vilanova i La Geltrú, reg. 6835.
[2] «Al compañero Presidente de la Comisión de Responsabilidades», 7/5/1937. ANC, Generalitat, Comitè d’Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns de Vilanova i La Geltrú, reg. 6835.
[3] Butlletí del Comitè de Defensa Local, 20/XII/1936, p. 2.
[4] La Raó, 9/01/1937, p. 3.
[5] Declaracions de collites, 31/1/1938. Arxiu Comarcal del Garraf (ACGAF), Vilanova i la Geltrú, Junta Municipal Agrària, reg. 4386.
[6] «Col·lectivitat Agrícola Vilanovesa. Població de Vilanova i La Geltrú. Regió III Comarca GARRAF» . ACGAF, reg. 4388.
[7] «Colectividad Agrícola Vilanovesa, afecta a la Unió de Rabassaires», Campo, [Barcelona] 19/6/1937.
[8] Maria Teresa Martínez de Sas i Pelai Pagès i Blanch (coord.) (2000). Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona i l’Abadia de Montserrat, p. 1161.
[9] Miquel-Muç Vall Soler (2014). Josep Ricart Rovira (1884-1959). Vilanova i La Geltrú, Consell Comarcal del Garraf, p.17.
[10] Informe de la Col·lectivitat Agrícola Vilanovesa, 15/IX/1938. ACGAF, Vilanova i la Geltrú, Junta Municipal Agrària, reg. 4492.
[11] Llibre d’actes de l’Ajuntament de Vilanova i La Geltrú, 1936-1939. ACGAF, Vilanova i la Geltrú, Consell Municipal, reg. ACGAF60-1-T1-146 i 147.

Galeria D’Imatges

Documentació