En iniciar-se la guerra, Sant Pere de Ribes adoptà el nom de Ribes de Penedès com a resultat del canvi toponímic que havia promogut la Generalitat el 1933, i que el conflicte accelerà. El gener de 1938, la col·lectivitat de Ribes del Penedès comptava amb un centenar d’afiliats inscrits al sindicat local de la CNT. La dirigien Anton Martí i Joan Puig alguns dels seus representants foren: Pelegrí Roig, Jaume Buti, Joan Muntaner, Eugeni Pascual, Josep Coll.[1]
Una part de les terres que s’hi conreaven provenien de les finques d’Eduard de Maristany, marquès de l’Argentera i exdirector i conseller de la companyia ferroviària Madrid-Saragossa-Alacant, “subjecte poc grat per al personal de la companyia, puig mentres fou director no resolgué mai els asuntos a favor del empleat sinó mirat els interessos dels capitalistes”. Les propietats de Maristany les havia confiscat la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària de la CNT, com a la veïna Vilanova i La Geltrú, on hi havien instal·lat la Colònia Espartaco. La finca de Ribes, però, l’havien entregat a la col·lectivitat local, que la dedicava al conreu de la vinya i l’horta. Entre les propietats confiscades a Maristany també hi havia la finca del Mas Solers, a la carretera direcció Vilanova, on s’hi instal·là un Hospital de Sang.
Les finques del marquès, però, no foren els úniques que es confiscaren al municipi. A Josep Santacana, acusat de facciós, la UGT l’hi va expropiar una finca a la Plaça Francesc Layret número 14, i una altra a l’aleshores carrer Lluís Sirval numero 11, que anava destinada magatzem del Sindicat Agrícola. Per la seva banda, el 1938, el grup local d’Esquerra Republicana es quedà amb el que havia estat la seu del Centre Catòlic, també a la Plaça Francesc Layret, que a l’inici del conflicte havia estat confiscat per l’aleshores il·legalitzat POUM.[2]
La col·lectivitat de Sant Pere també va rebre la visita del foto-periodista Carlos Pérez de Rozas, sembla que havia acceptat un encàrrec de part de la revista Campo de la CNT per retratar diversos pobles del país amb la finalitat d’omplir de recursos gràfics el diari i deixar testimoni del fenomen col·lectivista al camp català.[3] A diferència de La Múnia i Vilanova i La Geltrú, el municipi mai va comptar amb cap reportatge per al setmanari ¡Campo!. Tot i així, en la majoria d’imatges que es conserven a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona s’hi poden observar diversos indrets de Ribes i el testimoni de la verema de 1937 treballada en comú.
[1] Credencials de delegats al Ple de Relacions Camperoles. Archivo Histórico Nacional, PS-Barcelona, 920/1.
[2] Confiscacions de Ribes del Penedès, juny-juliol de 1937. Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Generalitat, Comitè d’Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns de Sant Pere de Ribes, reg. 6835.
[3] A. Antebi Arnó; P. González Morandi; T. Ferré Panisello; R. Adam Bernad (2019). Gràfica anarquista. Fotografia i Revolució social, 1936-1939. Ajuntament de Barcelona, p. 87.
