Les confiscacions al poble de Rubió, amb 398 habitants, les practicà l’Ajuntament, sense que se’n distingís cap organització política o sindical. Tanmateix, i després de la publicació de decret d’octubre de 1936, el govern de Rubió estava format per tres regidors d’Esquerra Republicana, un de la UdR i tres més de la CNT, que dirigien l’ajuntament.[1]
El consistori rubionenc presentava la relació de finques confiscades a la Comissió de Responsabilitats el 25 de novembre de 1936 i se’n comptaven quatre: l’heretat de Comalats, de Josep Queralt; el Capdemunt del Clot de la Coma, de Ramón Queralt Gili; i l’Hostal Vell i l’heretat de Cal Puiggròs de Manuel Bausili Domínguez. Malgrat que cap d’elles formava part de cap col·lectivitat, s’assenyalava que “sense perjudici de l’Ajuntament i d’acord amb el Sindicat Agrícola es destinin a la col·lectivitat que pugui constituir-se pels diferents conreadors de la terra, jornalers d’aquets terme municipal que careixin [sic.] de terres pròpies”. Mentrestant, la possessió de les finques les tenien els rabassers que les cultivaven.[2]
[1] J. A. Pozo González: La Catalunya antifeixista. El govern Tarradellas enfront la crisi política i el conflicte social, setembre de 1936-abril de 1937, Barcelona, DAU, 2012, p. 275.
[2] Arxiu Nacional de Catalunya, Generalitat, Comitè d’Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns de Rubió, reg. 6687.
