El municipi de Sant Sadurní d’Anoia, amb 4.241 habitants el 1936, destacava per la presència del conreu de la vinya i les indústries destinades a l’elaboració de cava. Empreses com Freixenet i Codorniu quedaren sota el control dels seus treballadors aplicant el 2n article del decret de col·lectivitzacions pel qual la Generalitat estipulava que “eren obligatòriament col·lectivitzades totes les empreses industrials i comercials que el dia 30 de juny del 1936 ocupaven més de cent assalariats”, o bé “els patrons hagin estat declarats facciosos o hagin abandonat l’empresa”.[1] Els Raventós havien fugit a Itàlia i el 27 de setembre, la Conselleria d’Economia resolia favorablement la sol·licitud dels obrers perquè la Generalitat intervingués la indústria i nomenés un delegat que, junt amb les membres del comitè d’empresa, se n’encarregarien de gestionar la producció.[2] La col·lectivització de Codorniu va afectar els cellers i les caves de Sant Sadurní, el despatx de la Gran Via de les Corts Catalanes, 644; el magatzem del carrer Mallorca, 462 de Barcelona; la fàbrica de taps de suro propietat de Jesús Raventós Fatjó i les instal·lacions de Raimat.[3] Aquesta darrera, la colònia agrícola més gran de Catalunya (3.000ha), es segregà i quedà en mans dels qui la treballaven sota les sigles del POUM a inicis de setembre de l’any 1936.[4]
El gener de 1937 el Consell d’Empresa de Codorniu estava integrat per Francisco Viladoms Sabaté que exercia de director, José Gestoso Granado, Rosendo Masana Martí, Antonio Pedrola Molins i Antonio Casanovas Casanovas i asseguraven a proveïdors i clients que “habiendo quedado intactes los cuadros técnicos, manuales y administratives no sufrirán alteración ninguna las operaciones de elaboración de nuestros famosos vinos espumosos”.[5] A principis de 1937, les caves Codorniu van rebre la visita de Josep Carbó Ferrer, que preparava un reportatge per al periòdic de les joventuts llibertàries del Penedès, Vida Nueva. En el reportatge s’hi destacaven les millores que suposava el treball en col·lectivitat: com un bon ambient de treball, l’exquisidesa del xampany “y, más ahora, que está elaborado y administrado por los signos compañeros de la CNT de Sadurní de Noya”; i, en la línia de la circular a proveïdors i clients esmentada, l’obertura de nous mercats a la Unió Soviètica, i el manteniment dels ja habituals a Nova York i Amèrica Llatina. En la crònica, Carbó també feia esment dels projectes que tenien els de la col·lectivitat Codorniu. Un dels principals era el component classista del consum de xampany, “ya que es el principal consumidor eran las clases privilegiades”. Els de la CNT de Sant Sadurní asseguraven “que, a no tardar, el principal consumidor sea el pueblo que trabaja”. Més enllà d’això, el salari familiar era un dels principals elements a afegir a l’administració de la col·lectivitat, per així fornir al conjunt de familiars dels treballadors de l’empresa. Davant de l’escassetat de productes de primera necessitat, la col·lectivitat es plantejava crear una granja avícola i dedicar una part de les 300ha de terreny de la finca al cultiu de diferents sembrats per proveir la granja i millorar l’alimentació de la població local.[6]
El novembre de 1937, la vídua de Manuel Raventós, Montserrat Fatjó Tintoré, va intentar tramitar la devolució dels bens confiscats a la Comissió de Responsabilitats del govern català. Com era comú, en engegar el procediment, la institució reclamava als ajuntaments i organitzacions polítiques i sindicals responsables de la confiscació que elaboressin un informe justificant l’acte d’apropiació. S’acostumava a acompanyar amb una descripció breu dels antecedents polítics i les accions que havien animat a l’expropiació. Els membres del consell d’Empresa de la Casa Codorniu, representats per la CNT, la UGT i la Unió de Rabassaires, no tardaren en respondre, i el dia 4 de desembre enviaven un informe a la Comissió assegurant que els fills, Jesús i Magí, dies abans de l’aixecament militar, acompanyats del fill del general Emilio Barrera, “carregaren algunes caixes de xampany en un cotxe particular en direcció les Planes, d’on retornaren hores més tard, suposant-se que concorregueren juntament amb elements feixistes a una reunió preparatòria de l’aixecament facciós”. De l’acusació del comitè d’empresa sobre la connivència amb elements feixistes en donaven fe tant els representants del Front Popular, com l’alcalde de la vila, Napoleó Montagut. Tanmateix, els càrrecs que queien sobre els Raventós n’eren d’altres, com la fuga de capitals a l’estranger i la seva fugida a la Itàlia de Mussolini.[7]
Més enllà de les empreses, i sense tenir-hi cap vincle organitzatiu, també hi va haver finques agrícoles que van ser col·lectivitzades. Segons les referències consultades, la Col·lectivitat Agrícola de Sadurní d’Anoia es constituí el 18 de setembre de 1936 a partir de mig centenar de propietats, entre habitatges i finques, i estava dirigida per Jacint Massana, de la CNT. Malgrat que no se’n detalla l’extensió, es coneixen els propietaris ni la partida on estaven situades les finques que formaren part de la col·lectivitat. Destaquen les de Luis Bertrán Escrivà de Romaní i Sentmenat, Marquès de Monistrol, a qui se li requisaren fins a onze propietats als termes de Sant Sadurní i el nucli de Monistrol, i entre les que destacaven les caves i el castell. Amb tot, fins a dinou propietats foren confiscades, algunes, fins i tot, amb els útils, animals i càrregues de vi del seu interior.
Malgrat que no es coneix en detall ni qui ni quantes persones van constituir la col·lectivitat agrícola de Sant Sadurní, hi ha algunes dades fragmentades que permeten saber que Joan Miquel va assistir al Ple de Relacions Camperoles de la CNT en representació de 120 pagesos. Tanmateix, en les convocatòries posteriors, tant la de maig de 1937 com la de gener de 1938, els qui hi assistiren, com Francisco Massana i Francisco Balagueró, per una banda, i Lluís Amigó, per l’altra, ho feren sense aportar detalls de la col·lectivitat.[8]
Llistat de finques confiscades i incorporades a la Col·lectivitat de Sant Sadurní d’Anoia, 1937 [9]
| Sant Sadurní d’Anoia | |
| Propietaris | Nom de la finca/partida |
| Ramon Fontanals | Vinya de Fontanals |
| Conxita Formosa | La Caseta |
| Josep Llopart | Dues portadores, una fanga, una massa i tres tascons |
| Ca l’Almirall | Un carro i un cavall amb els guarniments corresponents |
| Rectoria de Monistrol | Rectoria |
| Joan Carbó | Vinya de Pacià o Cal Xic de l’Agustí |
| Raül Mir | Mas Solanes |
| Jacinto Boquera | Mas Oliver |
| Francesc Llopart (Perejan) | Molí del Recó |
| Vinya de dalt la riera del Laverno | |
| Antoni Ferrer (Malric) | Torre de la Pobolla |
| Les Casetes de Cal Mir | |
| Roca Pruna | |
| Pere Mir Ràfols (Guineu) | Plana de la Guineu |
| Plana dels Avellaners | |
| Plana del Molí del Recó | |
| Nano de la Vaqueria | |
| Celler i fasina del carrer 1r de maig | |
| Salzereda de la Riera d’Anoia | |
| Quaranta botes; vint-i-dues portadores; vint tines; dues aixetes; quatre premses; una màquina de trepitjar; una bàscula; una estarrissadora; una arada; un forcat; un pi(o)ltre; tres carros; un animal amb els corresponents guarniments; cent càrregues de vi | |
| Pallissa del carrer Diputació | |
| casa de la Plaça de l’Era | |
| Salvador Oliver | Casa del carrer Montserrat |
| Dos carros i un cavall amb els seus guarniments | |
| Ernest Poch | Can Catasús |
| Dos carros; una tartana, un cavall i els corresponents guarniments; dos forcats; un pi(o)ltre; una arada; quaranta-cinc botes; deu portadores; dues aixetes; dues premses; cent cinquanta-tres càrregues de vi | |
| Pere Poch (Catasús) | Hort de Can Catasús |
| La Plana de Can Catasús | |
| Torons | |
| Vinya del Pou | |
| Hort de la Sínia | |
| Vinya dels Bancals | |
| Plana del Motor | |
| Marquès de Monistrol | Torrent de Can Benet |
| Can Valldebell | |
| Can Catasús | |
| La Maseria | |
| Vinya de Pere Crestes | |
| Pineda de Monistrol | |
| Casa Monistrol | |
| Vinya del Rector de Monistrol | |
| Vinya i Bacanals | |
| Vinya del Saní | |
| Vinya de la Seca de Can Benet | |
| Cent setanta-nou botes; trenta-un bocois; dinou barriques; quinze portadores; dues aixetes; set barralons de zinc; dos embuts de fusta; dues-centes noranta-tres càrregues de vi; vint-i-cinc bombones de vidre; cinc carros; una tartana; dos animals amb els corresponents guarniments; dos forcats; un rascle(t) | |
| Josep Varias | Vinya de Varias |
| Pont de fusta | |
| Josep Rovira | La Masoveria |
| Pedra Blanca | |
| Lluis Bayu | |
| El Merlis | |
| Setanta-cinc botes; sis portadores; cinc aixetes; un cassot; una tartana; dos barralons de ferro; tres premses; una màquina de trepitjar; seixanta-nou càrregues de vi | |
| Masoveria del Camí de Can Rosell de la Serra (Can Mota) | |
| Salvador Rovira i Torelló | Tancat del Mota |
| Manuel Sàbat | Vinya de sota el camp d’Esports de l’Ateneu Agrícola |
| Pere Raventós | Les vinyes del Darrere de Cal Guineu |
| La Sastre Nova | |
| Vinya de l’estació |
No solament amb la col·lectivitat, Sant Sadurní també fou protagonista de la presència i les accions de les Brigades d’Ajut a Camperols. Alienes -fins i tot contràries- al projecte col·lectivista, aquesta iniciativa de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) s’havia promogut a la conferència de l’organització celebrada a València el gener de 1937. Formava part d’un projecte més ampli conegut com a Brigades de Xoc, les quals estaven formades per joves i tenien l’objectiu d’implicar-los en la producció de l’esforç bèl·lic, tant industrial com agrícola, a la formació pre-militar i a la cultural i política de les dones, “lligant-la d’una manera activa a la lluita per la democràcia”.[10] Tot i que els mateixos implicats reconeixen que s’havien iniciat per substituir els companys que havien estat cridats al front, el projecte pretenia que fos quelcom més ampli i estès entre la joventut. Per al cas català, les JSUC feren diverses intervencions arreu del territori, entre les quals destaca la de Sant Sadurní. Això no es d’estranyar, ja que la intervenció a la vila penedesenca havia estat impulsada per Pere Gibert Ferrer, aleshores secretari d’Agricultura de les JSUC. El sadurninenc defensava que:
“En aquests moments en què ja s’ha portat a terme més o menys rigorosament la mobilització de les lleves del 34, 35 i 36 i que segurament seran cridades també les del 32 i 33 , perquè així ho exigeixen les necessitats de la guerra, és quan es fa més necessari que mai, intensificar fins al màxim la producció agrícola que solament aconseguirem estimulant tots els joves camperols no compresos en aquestes lleves esmentades, a formar ràpidament el Front del Treball i de la producció al camp, creant amb entusiasme les Brigades d’Ajut als Camperols. Ha de ser tota la joventut camperola que ha de comprendre la necessitat que en aquests moments , no tan sols decisius per les llibertats de la pagesia catalana, sinó també per tota la classe obrera espanyola, no pot quedar al camp un pam, de terra sense produir, perquè els productes agrícoles són indispensables per alimentar i sostenir amb eficàcia els combatents del front i els treballadors de la rereguarda”.[11]
Els registres de les Brigades d’Ajut Camperol a Sant Sadurní son escassos i en destaquen les fonts gràfiques. A través d’elles es poden reconèixer alguns dels participants entre els quals destaquen Gregorio López Raimundo, Teresa Pàmies o el mateix fotògraf, Francesc Boix. Segons apunta Carles Querol en les seves investigacions, també hi participaren Mercè Gibert Ferrer, Ernest Roca i Guilera ( el Vidrier) , Ramon Cardús i Martí, Salvador Morera i Mas (el Pinet), Ramon Llop i Sales (el Llopet), Josep Antoni Parellada i Tombas, Antoni Tombas i Pujol ( el Cantó), Ramon Casanovas i Sabaté, Esteve Pollanch i Llop, Jaume Estruch (el Pau gravat), Josep Àvila i Amposta, i Pere Raventós i Galimany ( el Xato).[12]
La premsa del partit també se’n va fer ressò. A l’exemplar del dia 16 de juny de 1937, Treball publicava una breu noticia sobre la presència de la brigada de xoc a Sant Sadurní, concretament a la finca de la vídua de Josep Esteve, mare d’un dels companys dels socialistes unificats.
Els set jornals de terra que tenia Josep Esteve no han quedat pas descuidats. La vinya ha estat podada, llaurada i atesa sol·licitadament [sic.] pels seus companys. En acabar la feina del dia o bé abans de començar la jornada, han vingut dedicant unes hores al conreu de la vídua Esteve. I no penseu que tots eren camperols, no. Alguns, d’ofici ben distint, no havien altra cosa que de paleta o bé de manyà, però, la voluntat i les indicacions assenyades han aconseguit el fi previst. Primer foren únicament tres o quatre, els companys més decidits, fins que arribaren a sobrar braços i es pogueren establir torns. […] A les comarques, pobles i viles, on no hagin atinat [sic.] a crear brigades de xoc, tenen un exemple estimulant. Com més aferrissada es fa la lluita contra els invasors i més necessària és, per tant, la producció d’aliments, cal que tota la joventut unida, produeixi més i millor per a la guerra. Des de les trinxeres i parapets, els camarades combatents augmentaran el braó i lluitaran amb més entusiasme si saben que la terra que varen deixar, i que defensen amb les armes, no està abandonada.[13]
Les oposicions a aquestes tipus d’accions promogudes per les JSU tingueren el seu ressò a la premsa d’altres organitzacions, com fou el cas de Solidaridad Obrera o Ara!, el portaveu de les Joventuts d’Esquerra d’Estat Català. En una crònica publicada per aquest darrer, les joventuts nacionalistes comentaven, amb sorna, una de les intervencions de les Brigades d’Ajut Camperol a Cervera el juliol de 1937:
Des de les primeres hores de la matinada, començaren a concentrar-se la joventut “stajanovista” a la Plaça de Catalunya, disposats a prestar la seva valiosa [sic.] ajuda als germans camperols. Degut a què alguns no foren puntuals i d’altres s’havien oblidat de presentar-se a l’hora convinguda, la sortida que havia d’efectuar-se a els dues, no va poder ser fins les set o les vuit. […] de deu a onze, arribaven als camps de Cervera, disposats a empunyar la falç al costat del camperol. Encara que, desgraciadament, com que per a tot es necessita l’aprenentatge, els entusiastes “stajanovistes” tingueren de mirar com segava el camperol, ja que ni sabien manejar la falç ni posar-se “l’esclopet”. […] Tocaren les dotze. Després de tant de “treballar”, la gana era tremenda. Es va menjar amb gust, visitant-se a continuació, amb no menys entusiasme, tots els arbres fruiters de la rodalia. […] Després, com es natural, i no menys lògic, se n’anaren a prendre cafè. Unes noves fotografies, en fraternal companyonisme [sic.], i el comiat. Potser algú malintencionat indiqui que era molt aviat per a efectuar el retorn, les tres de la tarda. […] Prop de les sis, arribaven a Barcelona, plens del més gran entusiasme, després d’un dia 2d’intens treball i utilitat” per la guerra i la Revolució (?)”.[14]
[1] «Decret de col·lectivització de les empreses industrials i comercials», DOGC, 28/X/1936, p. 373-376.
[2] «Ordre. Havent sol·licitat els obrers de Codorniu, S.A. la intervenció de la Generalitat en dita indústria», DOGC, 27/IX/1936, p. 1639.
[3] Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Generalitat, Comitè d’Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns de Sant Sadurní d’Anoia, reg. 6790.
[4] «Una visita al gran celler de Raïmat», Combat, 11/IX/1936.
[5] «Circular de promoció Casa Codorniu Empresa Colectivizada», 27/I/1937. Arxiu Municipal de Sant Sadurní d’Anoia, Fons d’imatges, reg. 132.
[6] «Colectivización de las cavas del Champán Codorniu por la CNT», 3/I/1937. Vida Nueva. Órgano de las Juventudes Libertarias de alto y bajo penedés. Fons de l’Ateneu Enciclopèdic Popular.
[7] ANC, Generalitat, Comitè d’Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns de Sant Sadurní d’Anoia, reg. 6790.
[8] Credencials de delgats al Ple de Relacions Camperoles. Archivo Histórico Nacional, PS-Barcelona, 920/1.
[9] ANC, Generalitat, Comitè d’Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns de Sant Sadurní d’Anoia, reg. 6790.
[10] Treball, 7/II/1937, p. 8.
[11] Juliol, VIII/1937.
[12] Carles Querol: «Vuitanta anys de la mort de Pere Gibert Ferrer», 21/VIII/2017. Disponible a: https://carlesquerol.wordpress.com/2017/08/21/vuitanta-anys-de-la-mort-de-pere-gibert-ferrer/
[13] «Al conreu de la vídua Esteve, a Sadurní d’Anoia; no s’ha perdut la collita», Treball, 16/VI/1936, p. 4.
[14] «Les Brigades d’“ajut als camperols”», Ara, 2/VII/1937, p. 3.
