Són poques les dades que es conserven sobre la col·lectivitat de Puigdàlber, tanmateix, aquells que hi van participar constitueixen un testimoni singular de la col·lectivització al Penedès. El 15 de novembre de 1936, el comitè revolucionari de Puigdàlber va posar per escrit la confiscació de diferents terres i edificis que afectaren a cinc propietaris i a l’Església. De la casa del rector, els revolucionaris de Puigdàlber en va fer la seu de l’Ajuntament, però no fou l’única propietat que reconvertiren en equipaments públics. A Mercè Torrescasana Domènech, a qui el comitè li expropià diferents edificis situats a la Plaça Major, també li confiscaren un tros de terreny de poc més 1.100m2, situat a l’entrada del poble, el qual havia d’anar “destinat a emplaçament de unes escoles nacionals unitàries per a nois i noies”.[1] A més, Mercè Torrescasana compartia la propietat d’una finca de vinya -sense especificar-ne l’extensió- amb Antonio Martí Planas a qui el comitè també se li quedà una casa al carrer Jorba núm. 1. Dels altres tres propietaris restants sabem que: a Carles Sabat Batlle, se li confiscà una finca de 2,24 àrees situada al carrer Doctor Robert; a Joan Pons Bertran, una casa al carrer Vilafranca, núm. 3; i a Josep Soler Soler, diverses cases situades al carrer d’Abaix, a més del Mas Romaní.
Aquest mas, però, que es troba sortint de Puigdàlber direcció sud-oest pel camí que porta a Les Cabanyes, pertanyia, també aleshores, al terme municipal de Font-Rubí. L’ajuntament consentia que els pagesos de Puigdàlber, que eren els qui fins aleshores havien portat la finca, ho seguissin fent i es constituïssin en col·lectivitat, sempre i quan “fassin les tramitacions legals”.[2] Però el conflicte no va tardar en sorgir. El 23 de gener 1937, l’alcalde de Font-Rubí, Pere Rafecas, enviava una carta al Conseller de Seguretat Interior, Artemi Aiguader, per un incident. Un pont situat a la carretera de Vilafranca a Igualada havia estat sabotejat, presumptament, per diversos veïns de Puigdàlber. El desperfecte havia passat uns dies després de que l’Ajuntament font-rubinenc hagués decidit vendre part del fruits emmagatzemats al Mas Romaní. El dany s’hauria ocasionat per evitar que el transport que s’havia d’endur els productes arribés a la finca. Per tal de solucionar el litigi, la Conselleria de Seguretat Interior va proposar una reunió a Font-rubí entre les dues part afectades, però els col·lectivistes no hi feren acte de presència. Segons apunta el testimoni, això es devia a que, el propi conseller de Seguretat de Puigdàlber, havia participat en els fets. No obstant això, la proposta de la Junta de Seguretat va passar perquè un delegat de cada ajuntament, acompanyats de delgats de la col·lectivitat, constituïssin una comissió per inventariar els productes del Mas Romaní, els hi facilitessin als col·lectivistes el que necessitaven per arribar a al propera collita, i el romanent es destinés a atendre les necessitats de les altres finques confiscades dels municipis.
Malgrat que no se’n coneix el resultat final del litigi, sembla ser que la col·lectivitat va continuar operant durant el següent any i els problemes es van mantenir. Així ho deixaven per escrit el març de 1938 els membres del radi local del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) de Puigdàlber: Josep Mateu i Manuel Parellada. En una carta dirigida a la Federació Regional Catalana del Treballadors de la Terra de la Unió General de Treballadors (UGT), els hi demanaven si podien intercedir amb els responsables del PSUC i la UGT a la Conselleria d’Agricultura per “a veura si d’un cop s’acaba lo de la Colectivitat [sic.]”.[3] Malgrat que podria semblar que el radi local estava intentant oposar-se a la col·lectivitat, tot apunta que l’objectiu era la solució del litigi engegat a inicis de l’any anterior. Els amoïnava, deien, que malgrat tenir la majoria al municipi, el sindicat, a la junta municipal agrària i la col·lectivitat, si no es resolt “els nostres afers i principalment lo de la col·lectivitat en justícia perdran tota la companyia”. Malgrat la petició d’ajuda, des de la UGT els hi adjuntaren la resolució de la Conselleria i els recomanaren que tots els col·lectivistes fessin peticions de terres a la Junta Municipal Agrària i “malgrat que al vostre terme no n’hi hagui llavors que dita Junta informi les possibilitats de resolució ampliant l’informe als termes circunveins [sic.]”. La resolució anava en la línia general que s’estava implementant al conjunt de Catalunya d’ençà de juliol de 1937. El conjunt de propietats confiscades, que a Puigdàlber en cap moment consta que es constituïssin en col·lectivitat, havien de quedar en mans dels sindicats agrícoles locals i gestionades per les juntes municipals agràries. Si hi havia cap col·lectiu de pagesos que es volgués constituir com a tal, ja no ho podia fer fora de la legalitat republicana, com un organisme autònom, sinó dins el propi sindicat, com a institució centralitzadora de la productivitat agrària destinada a l’esforç bèl·lic.
[1] Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Generalitat, Comitè d’Apropiacions. Expedients de confiscació: adjudicació i reclamació de béns de Puigdàlber, reg. 6789.
[2] ANC, Generalitat, Junta de Seguretat Interior. Font-rubí, reg. 6166.
[3] «Dues cartes amb el Sindicat de Treballadors de la Terra de la UGT de Puigdàlber (Barcelona)», 8/III/1938. ANC, PS-Barcelona, UGT Sindicat- agricultura, reg. 8278.
