Ferran i Moja (Olèrdola)

Entre el conjunt de nuclis que avui formen el municipi d’Olèrdola, n’hi hagué dos, Moja i Ferran que, entre 1936 i 1939, comptaren amb col·lectivitats agrícoles.

Malgrat que de la primera hi ha poques referències, es serva un documenta propagandístic amb la finalitat de cridar nous integrants a la col·lectivitat. Podien pertànyer a qualsevol de les tres principals sindicals (la CNT, la UGT o la Unió de Rabassaires) però, aquells que s’hi inscrivissin, havien d’aportar amb ells les terres que conreaven, fossin o no de propietat, així com els estris i els animals de treball. La cobertura per malaltia estava assegurada i, en cas d’hospitalització, es descomptava la part del jornal corresponent a manutenció. El treball a la col·lectivitat era obligatori, no hi podia haver ningú ociós a excepció d’aquelles persones que patien alguna afecció o no tenien l’edat per fer-ho. A canvi d’aquest treball, cadascú segons les seves capacitat, es rebia una manutenció que variava segons les necessitats i condicions. És precís, però, destacar  la situació a la que es relega les dones mares de família, la qual “no vindrà obligada al treball”. Mentre que si hi ha dues dones aptes pel treball [dins la mateixa família], una d’elles estarà obligada a treballar en els treballs del camp que son propis de les dones”.[1] La majoria d’aquestes feines destinades a les col·lectivistes eren les de cura dels animals de corral, la distribució i la venda de productes a l’economat de l’organització. Fou una pràctica habitual en moltes col·lectivitats que les distincions entre sexes, ja fos referent a qüestions salarials, d’ocupació d’espais de treball o de càrrecs de responsabilitat, no es transformés o es posés a debat. No obstant això, fora d’elles, i especialment en les publicacions influenciades per Mujeres Libres i altres membres del moviment feminista d’aleshores, foren comuns les crítiques al manteniment dels rols de gènere patriarcals dins les col·lectivitats i el conjunt d’organitzacions i institucions revolucionàries.

Pel que fa a la col·lectivitat de Ferran del Penedès, la integraven 37 inscrits el desembre de 1936[2] i estava vinculada al Sindicat d’Oficis Varis de la CNT. La dirigien Joaquim Escala Mata i Pere Ràfols qui el 31 de juliol de 1937, substituïa a Escala en la direcció després d’haver estat mobilitzat. La col·lectivitat de Ferran, de fins a 86,4_ha, la formaven set finques de vinya i terra campa d’extensions i propietaris diversos. La seva incorporació a la col·lectivitat havia estat diferent segons el comportament dels que n’havien estat amos durant els anys anteriors. La finca de Cal Sadurní, per exemple, de 4,8_ha, va ser cedida voluntàriament pel mateix propietari, Ramon Sadurní, qui, d’acord amb els col·lectivistes, es quedà una part de les terres i la casa “per a ell i la família”. Sembla que Sadurní, malgrat que en ocasions demostrava “pretensions burgeses i coaccionava als obrers segons venien donades i a l’any 1934 cridà a l’ajuda de a força pública”, els cenetistes el tenien per “un subjecte de bons sentiments, comprensiu i addicte al règim social actual”.

Tanmateix, el tracte amb la resta de propietaris no fou el mateix. Ho posen de manifest les descripcions fetes pels cenetistes, les quals mereixen ser reproduïdes per la seva espontaneïtat. De Joan Antoni Sardà Morgades en deien ser “cacic màxim i un mata-les callandu. Somatentista de Defensa Ciutadana i president de la Unió Patriòtica. Burgès de Sacristia. Explotador i coaccionador continu, empenyut per personatges sota cortina. Monàrquic, antisocial i fanàtic [sic.]”. De Frederic Badell i el seu fill, Llorenç Badell, se’n destacava que “durant les eleccions de febrer exigien als treballadors que si no anaven a votar a favor de les dretes els trauria de la feina seguidament. Coaccionava sempre als treballadors fent propaganda per a que ingressessin a Falange espanyola i parlant contínuament mal de la República i del govern de la Generalitat de Catalunya”. La definició d’Àngela Milà Sadurní tenia matisos més moralistes, sent “una femella de mala mena, fanàtica religiosa, monàrquica, anticatalana i burgesa en grau superlatiu. Pretensiosa en extrem i mandatària a l’extrem d’haver bufetejat a més d’un obrer a llur domeny. Beata i malvada [sic.]”. Però potser el més indicatiu de tots era el cas de Joan Torrens Arnau, “capitost dels cacics, [era] delegat d’en Cirera Voltà.[3] Somatenista [sic.] de Defensa Ciutadana, criminal borbònic que sempre demanava ajuda als tricornis. Pertanyia a la CEDA”.[4]

Tanmateix, de propietats confiscades a Olèrdola n’hi hagueren moltes més, o així ho feia públic el Diari Oficial de la Generalitat el desembre de 1936.[5] Amb la documentació disponible, es possible veure com només una part de les terres confiscades van ser destinades a col·lectivitat. En destaquen les 250_ha de la ja citada Àngela Milà, o les 96_ha de Frederic Badell. Però no eren els únics grans propietaris de la localitat. Josep Ferrer-Vidal i Güell, amb 375_ha, o d’altres de menors com les de Ricard Mullol, Camil Julià o Concepció Viñas, les quals sobrepassaven en escreix el centenar d’hectàrees, no van integrar-se a la col·lectivitat. No es coneix la destinació d’aquestes finques confiscades per l’Ajuntament d’Olèrdola. Algunes podrien haver anat a parar a la ja citada col·lectivitat de Moja, de la qual no se’n coneix l’extensió. Però es fa difícil pensar que tanta extensió de terres fos gestionada per les només cinc famílies que Ramon Figueras Fontanals i Irifòn Soler deien representar al Ple de Camperols de la CNT celebrat el maig de 1937.[6] Potser, com va ser comú en altres pobles, la gestió de les terres confiscades per l’ajuntament s’acabessin municipalitzant i, a través de la Junta Municipal Agrària, primer, i del sindicat agrícola, després, s’entreguessin en règim d’arrendament als pagesos que ho sol·licitessin.

Propietats confiscades i col·lectivitzades al municipi d’Olèrdola, 1936-1937 [7]

Les relacions d’alguns veïns i els ajuntaments amb les col·lectivitats de Moja i Ferran no van estar exemptes de dificultats. El primer d’ells és el d’un propietari de Vilafranca amb terres adjacents a la col·lectivitat de Moja, els integrants de la qual, segons apunta la queixa, havien clavat uns pals -segurament per limitar la finca- dins de la del denunciant. Des de l’Ajuntament de Vilafranca es comunicava que, “després d’haver-los avisat verbalment, han tornat a clavar els pals” i reclamava que “aviseu directament a la col·lectivitat que si durant el termini de vuit dies no han retirat els esmentats pals, em veure obligat a requerir a la força pública”. Un altre cas és la venda de forma anticipada a Cal Berger de 50 càrregues del vi de la col·lectivitat sense coneixement de l’Ajuntament, que va provocar la intervenció de l’alcalde.[9] També es pot esmentar la queixa formulada per Ramon Castellví el juny de 1937, per unes màquines ensofradores que tenia sota la seva responsabilitat, segons l’Ajuntament, a la casa de Cal Torres, on habitava. Dita casa havia estat confiscada per l’Ajuntament, però els estris els havien utilitzat els de la col·lectivitat sense previ avís. Assabentat l’Ajuntament, va reclamar-les però els col·lectivistes van respondre amb una acta de confiscació -sense data-acordada pels membres del Sindicat Únic de Treballadors de la CNT de Ferran, en la qual al·legaven que a la secretaria municipal hi constava els comprovants conforme “aquesta col·lectivitat n’és responsable directa de tots los utensilis de treball i demés que pertanyeren als expropietaris de la finca que en l’actualitat té confiada la seva explotació”.

Els conflictes, però, no foren només amb agents externs a la col·lectivitat. El juliol de 1937 un conjunt de pagesos integrants de la mateixa va presentar un comunicat a l‘Ajuntament per abandonar la col·lectivitat. Al·legaven que havien canviat les normes amb les que s’havia constituït la col·lectivitat, probablement degut a la nova llei d’explotació de la terra de la Generalitat d’aquell mateix mes, i que s’acollien al decret pel qual se’ls havia d’abonar els respectius jornals treballats. Finalment, de les darreres dificultats que es troben de la col·lectivitat de Ferran, és l’expulsió d’un dels seus membres. Aquest document és interessant perquè ajuda a conèixer els límits establerts pels propis col·lectivistes i, al cap i a la fi, la manera en com volien ser percebuts. Es tracta de l’expulsió de Josep Catasús, acusat d’haver faltat al treball en diverses ocasions, però també per “bescantar de la seva companya, la Col·lectivitat, i queixar-se constantment  de que en la distribució de productes no els tractem amb igualtat de condicions […] la filla, Dolors, […] no ha vingut a treballar ni un deu per cent dels dies de treball ordinaris de feines auxiliars per a dones”. Tanmateix, amb l’expulsió, la col·lectivitat va decidir retornar-li la terra que Catasús havia aportat voluntàriament, els estris de treball i 5.000 pessetes en compensació d’un ase que també havia aportat i havia mort en el darrer any. A més de gairebé 500 kilograms de blat de consum i sembra, 202 litres de vi i 5 sacs de palla. L’expulsió i la compensació de mutu acord es signà el 31 d’agost de 1938 i les quantitats s’havien d’anar satisfent al llarg els propers mesos, fins al 31 de juliol de 1939. Arribades aquelles dates, però, les col·lectivitats ja havien desaparegut i les noves autoritats franquistes estaven tramitant les reclamacions de finques dels propietaris que el 1936 se’ls hi havia confiscat les finques.[10]

[1] «El Col·lectivisme a Moja (Olèrdola)» 17/IV/1937. VINSEUM. Citat a: Grup de Recerca Històrica de l’Ateneu Mogenc (2017). Josep Raventós i Valldosera. Alcalde d’Olèrdola i el context republicà del municipi, Ajuntament d’Olèrdola, p. 80.

[2] Credencials de delgats al Ple de Relacions Camperoles. Archivo Histórico Nacional (AHN), PS-Barcelona, 920/1.

[3] El polític i advocat Joan Cirera i Voltà fou president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i un dels promotors de la campanya contra la llei de Contractes de Conreu. Milità a Lliga Catalana i fou un dels fundadors d’Acció Popular Catalana.

[4] Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Generalitat, Comitè d’Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns d’Olèrdola, reg. 6789.

[5] DOGC, 8/XII/1936, p. 902.

[6] Credencials de delgats al Ple de Relacions Camperoles. AHN, PS-Barcelona, 920/1.

[7] Elaborat a partir de: Grup de Recerca Històrica de l’Ateneu Mogenc (2017). Josep Raventós i Valldosera. Alcalde d’Olèrdola i el context republicà del municipi, Ajuntament d’Olèrdola; i ANC, Generalitat, Comitè d’Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns d’Olèrdola, reg. 6789.

[8] Cal anar en compte amb les mesures. Si bé les hectàrees destinades a la col·lectivitat estan mesurades per 1 jornal de Vilafranca = 0,48_ha, tal i com marca Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya; les hectàrees confiscades segueixen l’equivalència calculada a través del DOGC de 1936, per la qual 1 jornal= 0,8_ha.

[9] Grup de Recerca Històrica de l’Ateneu Mogenc (2017). Josep Raventós i Valldosera. Alcalde d’Olèrdola i el context republicà del municipi, Ajuntament d’Olèrdola, p. 81.

[10] Íd.

Galeria D’Imatges

Documentació