Santa Margarida i els Monjos ANC...
La revolució del 19 de juliol, arribà també al camp i es formaren col·lectivitats agrícoles[1]24 a tretze municipis de l’Alt Penedès (Monjos, Sant Martí, Castellví, Ferran, Moja, Vilafranca, Avinyonet, Sant Sadurní, Les Cabanyes, Subirats, Pacs i Sant Pere de Riudebitlles) la majoria d’elles dirigides per la CNT.[2]

Als Monjos del Penedès també hi hagué una Col·lectivitat Agrícola. Aquesta col·lectivitat que tenia el nom de Col·lectivitat de Monjos del Penedès estava formada per una cinquantena de famílies i hi participaven “todas las grandes sindicales (CNT, UGT i UR) y que sostienen muy buenas relaciones”.[3] Però des dels primers mesos de la revolució tan sols restaren els de la CNT a la col·lectivitat. La Col·lectivitat restà estretament lligada al Comitè de Relacions Camperoles de la CNT, i assistí als seus congressos de març de 1937, maig de 1937 i de gener de 1938. Els principals dirigents de la col·lectivitat foren Fèlix Valldosera Morató, Antoni Fontanals Sendra, Jaume Urgell Raventós, Josep Aunés Plou, Josep Ribas Ràfols.[4]

El seu funcionament sembla força semblant al de la majoria de col·lectivitats camperoles que hi havia al Penedès.[5] La col·lectivitat es constituïa amb l’aportació de les terres i els animals que cada pagès tenia i les terres col·lectivitzades i els béns confiscades als facciosos: 700 cargues de vi i 75 quarteres de blat; tots els membres malalts continuaven cobrant el sou; tots els aptes per a treballar d’una família, excepte una dona per casa, estaven obligats a treballar. S’establia una escala de retribucions: els solters 30 pessetes a la setmana, matrimonis sense fills 35, matrimonis amb fills petits 35 més una per fill, matrimonis amb fills de més de quinze anys 35 més 15 per cada fill, matrimonis amb invàlids i avis, 35 més 12 per cada un; les vídues 25, els orfes 15 fins l’edat de treballar (16 anys). A finals d’any la Comissió administrativa (un tresorer, un secretari i quatre vocals) feia un balanç econòmic i l’Assemblea decidia que fer amb beneficis. Si algú decidia de separar-se de la col·lectivitat se li retornava la terra, els animals i els estris que hagués aportat. La col·lectivitat, a més disposava d’una cooperativa de consum (a cal Albornà) i d’una granja avícola (a les Masses).

Com podem veure, i malgrat que mai arribaren al grau de perfecció que pretenien els dirigents llibertaris, les col·lectivitats intentaren d’organitzar la producció i la vida d’una manera diferent i en part ho aconseguiren. Per exemple, com hem pogut veure, intentant aproximar-se a aquella màxima de que tothom treballés segons les seves possibilitats i rebés segons les seves necessitats; acostant els drets d’homes i dones, i garantint l’educació dels infants fins els 14 anys (dos més del que era normal); fent partícips en les decisions de producció al conjunt dels treballadors i la introducció d’una certa tecnificació a la agricultura.

El sindicats i la col·lectivitat

La posició sobre les col·lectivitats camperoles era força diferent entre les tres centrals sindicals majoritàries al camp català i presents al nostre municipi. Per la CNT calia consolidar les col·lectivitzacions camperoles, perquè la revolució social fos complerta i per tant s’oposava a que es donés terra a particulars, en tot cas, proposava que es cedís en us de fruit, una part de les terres que havien d’haver estat socialitzades o municipalitzades, però “nadie podrá poseer más tierras de la que pueda cultivar por su propio esfuerzo familiar, siendo usufructuario de la misma”.[6] La terra havia d’ésser municipalitzada i administrada pels camperols, la col·lectivització havia d’ésser voluntària o de les gran finques confiscades, i els Sindicats Agrícoles havien d’estar controlats pels sindicats de pagesos. També criticava que la Unió de Rabassaires sols pretenia “reivindicar-se ells sols i conservar l’estat d’explotació dels seus mossos, jornalers i pastors”.[7]

La CNT defensava les col·lectivitats posant com exemple la dels Monjos: “No habrà quien lógicamente pueda decir que los campesinos colectivistas trabajen la tierra peor que los demás, y si alguien lo dijera fuera menester llevarlo al Barcelonés, a Prat de Llobregat a Hospitalet a Roses, a Montblanc a Empori o a la comarca del Panadés: a Ribas a Los Monjos, al Vallés, en todas partes donde tenemos colectividades, para demostrarles sobre el terreno la falsedad de sus manifestaciones.[8] La seva pretensió era atraure per convicció: “el pequeño propietario que por prejuicios burgueses o por demagogia de la política, resiste la socialización, la municipalización de la tierra, será atraído por el ejemplo y resultados de la explotación común de la tierra”.[9] I afegia que el pagès català no podia ser comparat amb un burgès ja que “era uno de los elementos más laboriosos y explotados de cuantos pueblan la tierra de Iberia” i la seva integració revolucionària havia d’ésser producte “de un proceso de adaptación, de comprensión de sus problemas, de conocimiento de sus características especiales”.[10]

Per la UGT, amb poca incidència al món agrícola del nostre municipi, calia “proporcionar (terra) en la quantitat necessària a tots els camperols i amb la finalitat de no deixar-ne ni un pam sense conrear” i es mostrava partidària tant del “sistema col·lectiu voluntari de treball com del treball familiar, per considerar que son els dos mètodes més racionals d’explotació de la terra”.[11] La UGT es mostrava entusiasta amb la legislació de la Generalitat i, sobretot, amb les Juntes Municipals Agràries i els Sindicats Agrícoles Cooperatius. Pel que fa a les relacions amb els altres sindicats era partidària de la unitat d’acció que havia de fer-se a través dels “Sindicats Agrícoles Cooperatius, que són, a part dels òrgans de centralització i distribució de la producció, organismes vius de tot el poble camperol”, i propugnava, a curt termini, la fusió amb la Unió de Rabassaires i la unitat d’acció amb la CNT. Al nostre municipi, però, la CNT i la UGT mantenien bones relacions a l’Ajuntament i la UGT participà durant força temps a la col·lectivitat agrícola.

Per la Unió de Rabassaires, la central sindical amb més força al món agrícola del nostre municipi, la defensa de la petita propietat era de vital importància, ja que significava la realització dels seus objectius: “els nostre pagesos, com els nostres menestrals, mereixen que el nou règim social els respecti i que aculli llurs formes especials de producció, tan lligades amb la psicologia catalana i amb les condicions del nostre país.”[12] i afegia que després d’anys d’opressió i lluita dels pagesos des de l’edat mitjana i “més tard sotmesos als onerosos contractes de parceria i de rabassa, tiranitzats pel caciquisme rural, el més infecte de tots els caciquismes, lligats a la voluntat dels terratinents. Ve la República i quan els sembla veure apuntar l’alba d’una nova vida s’esdevé el 6 d’octubre i són atropellats bàrbarament, empresonats, esclavitzats pels propietaris. I quan s’escau el 19 de juliol, quan hauríem tingut d’ésser alliberats d’una manera definitiva, respectats en la seva psicologia, en les seves normes de treball i en les seves formes de treball, quan la voluntat autènticament pagesa hauria de prevaldre, s’aferra damunt d’ells el caciquisme més afrós de tots els caciquismes que han patit, és desposseït de les terres, és atropellat com mai, és tractat de antirevolucionari, es empobrit, es violentat. Amb la pagesia decepcionada, la rereguarda i el front de combat perdria els millors ajuts”[13]

La Unió de Rabassaires, però, donava un suport decidit a la revolució i es proposava d’orientar-la al camp en el sentit de convertir els pagesos en propietaris: “els privilegis al camp català han desaparegut per sempre i ningú hi ha més decidit que les masses que s’apleguen darrera la bandera vermella i verda de la Unió de Rabassaires per a lluitar fins a la mort per tal d’impedir el retorn d’aquests privilegis que eren, no sols una espoliació pels pagesos, sinó una vergonya i un afront per la societat que els comportava”,[14] prova d’això van ser les donacions que la U de R del Penedès, i entre elles la secció dels Monjos, va fer per ajudar a Madrid tan en diners com en productes.[15] La Unió de Rabassaires era, però partidària de guanyar primer la guerra i després fer la revolució.[16] No discutia el col·lectivisme, sinó la seva oportunitat, tot i que algunes seccions, com la de Vilanova, donaren suport a les col·lectivitats.[17] Però, a nivell general la UR criticava el col·lectivisme de la CNT perquè “els interessa més cobrar uns quants jornals cada setmana que no pas anar a resultes del que la terra produeix”.[18]

Aquesta diversitat de posicionaments sobre l’explotació agrària, va provocar més d’un conflicte al municipi entre col·lectivistes i individualistes. Així la CNT del nostre municipi proclamà la col·lectivització total de la terra i el comunisme llibertari, a començaments de la revolució. S’havia de passar ratlla a totes les deutes i compromisos i començar de nou. Aquesta proclamació unilateral, va provocar la reacció de la Unió de Rabassaires que va anar a entrevistar-se amb el Conseller de Agricultura que els tranquil·litzà dient-los que la petita propietat havia d’ésser respectada i que la col·lectivització era voluntària. Després d’un tira i afluixa entre la CNT i la Unió de Rabassaires s’arribà a un acord de respectar la col·lectivització i la petita propietat familiar.

En realitat al municipi, com a bona part de Catalunya coexistia el sistema mixt entre la propietat col·lectivitzada i l’explotació privada familiar de parcers, petits propietaris i rabassers. La força de la col·lectivitat camperola del municipi, tot i no ser despreciable, no era ni molt menys majoritària dins els pagesos. I, a nivell comarcal fins el mes de novembre de 1938, quan el fi de la guerra era a prop, no s’aconseguí de formalitzar una estructura de cooperació i coordinació entre les col·lectivitats camperoles de l’Alt Penedès,[19] creant el Comitè de Relacions Camperoles de la comarca de l’Alt Penedès”, que tenia com objectius controlar la producció agrícola i ramadera de les col·lectivitats i la seva administració, així com orientar tècnicament a aquestes i facilitar el seu desenvolupament tecnològic proporcionant maquinària, però era ja, massa tard.

Que fer amb les terres confiscades?

Un nou front de divisió s’obrirà al voltant del que s’havia de fer amb les terres confiscades als propietaris que havien abandonat el municipi. El decret de la Generalitat d’1 de gener de 1937, anul·lava els contractes de conreu fets abans del 19 de juliol i manava els pagesos de pagar les contribucions de les terres que treballaven, però no deia res de qui era la propietat d’aquesta terra. Davant d’aquesta situació la CNT, proposà de mantenir la petita propietat existent, però es negava a la formació de nova i defensava que la terra havia de ser per a la formació de col·lectivitats,[20] cosa que contrastava força amb la posició de la Generalitat i de la Unió de Rabassaires) que, si bé, des d’un primer moment s’havia mostrat favorable a les confiscacions, era partidària de que aquesta terra passés a mans dels que l’havien treballat de forma individual: “no som enemics, ni molt menys de les col·lectivitats, però precisament perquè no en som contraris no les volem desacreditar ni fer-les odioses, imposant-les i improvisant-les de qualsevol manera, ni imposant-les amb pistoles ni per Decret.[21] Una de les raons de la divisió de posicions cal cercar-la en la composició social d’ambdues organitzacions, mentre la Col·lectivitat (CNT) estava formada, majoritàriament, per jornalers, la Unió de Rabassaires era plena a vessar de petits propietaris, parcers i rabassers.

En aquest debat, la majoria de l’Ajuntament del període (d’hivern de 1936 a primavera de 1937), prendrà una postura favorable a la col·lectivitat. D’aquesta manera aprovarà, el mes de gener de 193749, que les terres confiscades pel municipi passin a mans de la Col·lectivitat dels Monjos, al temps que nomenarà dos delegats del Consell Municipal encarregats de les relació amb els representants de la col·lectivitat: Amando Coca (CNT) i Josep Guil (UGT). També decidí l’Ajuntament de donar la Granja confiscada de Les Masses a la Col·lectivitat per tal que l’administrés i fes les reformes necessàries.[22]

El conflicte de la finca de Mas Granell

Un exemple dels conflictes que sovintejaren entre membres de la Col·lectivitat i altres pagesos de la Unió de Rabassaires, el tenim en l’enfrontament arran de la finca de Mas Granell.

El conflicte s’inicià quan la col·lectivitat camperola (dirigida per la CNT), confiscà, el 30 de gener de 1937, la finca de Mas Granell (d’uns 24 jornals i plantada de camp, vinya i oliveres) adduint de que el seu propietari, Joan Carbonell, no la treballava directament, sinó amb jornalers i que, a més, ja tenia altres mitjans de subsistència (el forn de pa) i que abans del 19 de juliol havia estat una persona de dretes i de les més riques del municipi.[23] El document de la confiscació estava signat per la Col·lectivitat dels Monjos del Penedès, pel Consell Municipal i per la Federació Regional de Camperols de la CNT, i tenia un segell del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya. Malgrat això, i com que encara estaven per collir les olives, la col·lectivitat esperà que s’acabés la recollida per entrar a treballar les terres, el 31 de març.

El propietari, per salvaguardar la seva propietat, va traspassar la finca al seu fill -el sis de març de 1937- (per tant, el nou propietari no tenia altre mitjà de subsistència). Quan el nou propietari va ser cridat a files va deixar al Sindicat Agrícola “La Falç” el conreu de la mateixa (31 de març), cosa per la qual el conflicte passava a convertir-se en un enfrontament entre la Col·lectivitat Camperola-CNT i el Sindicat Agrícola “La Falç” dominat per l’ERC (els dirigents del qual eren Joan Fàbregas Canyellas -secretari- i Pau Jané Figueres -president-). I per tant, s’inseria dins la conflictivitat general al camp d’aquells moments entre col·lectivistes (CNT-POUM-FAI) i individualistes (PSUC-ERC-U de R). Conflicte en el qual intervindran les altes instàncies de la CNT: “El Comitè Regional de Relacions Camperoles de Catalunya” i de l’U de R: “La Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya” (FESAC).

Aquesta situació va fer que, el dia 29 de març, es trobessin pagesos de la col·lectivitat i del sindicat agrícola a punt d’esporgar les oliveres, provocant una forta discussió que va obligar a intervenir al batlle que aconseguí que uns i altres abandonessin la finca, fins que la Generalitat dictaminés a qui corresponia el seu conreu i convocant a una reunió de les dues parts.

En aquesta reunió les dues parts mantingueren les seves posicions. El Sindicat Agrícola volia treballar la terra fins que tornés del servei militar el seu propietari ja que “no ens la de prendre ningú que prou servei ens farà per els que no tenen feina”[24]. El Sindicat, que tenia un dos-cents socis, teòricament volia la terra per a repartir-la entre els jornalers que no en tenien. A més, defensava la postura política del fill, diferent, segons la col·lectivitat a la del pare. Afegia l’informe del Sindicat, que molts dels que formaven la col·lectivitat treballaven alguns dies a la fàbrica, cosa que representava un ingrés econòmic addicional a part de deixar mal conreada la terra. Pel seu costat, la Col·lectivitat Camperola, adduint que la finca havia de servir per donar feina a una part dels membres de la col·lectivitat que no en tenien. Ja que la greu situació per la qual travessava feia que només poguessin rebre jornal els més necessitats. A més la Col·lectivitat estava disposa a que, quan tornés el fill de la guerra, pogués entrar a treballar-hi o bé donar-li el tros que li fes falta per treballar-lo a nivell familiar.

El 27 d’abril baixava un delegat del Servei de Cooperació Agrícola de la Generalitat, ha recollir més informació. I el 13 de maig el Conseller d’Agricultura, Joaquim Pou, dictaminava i comunicava a les parts afectades que deixava sense efecte la confiscació i que la finca de Mas Granell havia de ser explotada en règim col·lectiu per el sindicat Agrícola. Naturalment, el dictamen del Conseller va ser refusat per part de la Col·lectivitat que no estava disposada a que “sian vulnerats els seus drets, i en conseqüència negar donar possessió a la part oposada” i que feu una visita al Conseller per expressar directament les seves queixes. També el batlle, Pere Fontanals, es va queixar per carta i amb una entrevista al Conseller i va reclamar una representació seva per celebrar una reunió amb les parts oposades, per “evitar possibles aldarulls d’ordre públic dins del poble”. El Comitè Regional de Relacions Camperoles de la CRTC també protestà la decisió presa ja que “no hay ningún decreto que determine lo que Vd. ordena para favorecer a su partido, perjudicando a nuestra Organización Colectiva, compuesta por C.N.T., U.G.T. y “Rabassaires” que como Vd. comprenderá son la garantía del trabajo en la Agricultura y que nosotros por serlo no podemos tolerar tal maniobra“.

El 21 de maig el Conseller enviava un delegat seu per reunir les parts enfrontades i intentar solucionar el conflicte. Es convocà una nova reunió pel dia 27 de maig, en la qual la Col·lectivitat demanà una indemnització pel valor de les millores fetes a la finca des de la seva confiscació i va fer constar que mentre a la Col·lectivitat encara li mancava terra al Sindicat, si la repartís, encara li sobraria. A la reunió hi assistí també un delegat de la CNT que manifestà que hi havia un acord entre la CNT i la Unió de Rabassaires per col·lectivitzar la terra sobrant i que, per tan “mentre hi hagi un sindicat que els sobri la terra no es pot acceptar que una Col·lectivitat no pugui treballar per falta de la mateixa”. Per la seva banda el Sindicat Agrícola es negava a donar cap tros de terra, afegint que si es repartís la terra del Sindicat, no n’hi hauria prou perquè tothom pogués fer el treball familiar, ja que molts eren jornalers.

El mediador va proposar que la terra de  passés al Sindicat, però que aquest repartís la seva terra entre els socis i si en faltés que es repartís la d’aquesta finca. Però, si en sobrava que passés a la col·lectivitat. Al mateix temps reconeixia el dret de la Col·lectivitat a recollir l’ordi que havia conreat. Aquesta proposta fou acceptada per la Col·lectivitat, però el Sindicat no dona cap resposta fins fer una consulta a la seva assemblea de socis. El mitjancer, manifestava al Conseller, que la reunió havia durat tres hores, i que s’havia desenvolupat “amb un esperit d’intransigència per part d’alguns sectors que tant els uns com els altres es troben influenciats per la gent del carrer del respectiu partit a la qual pertanyen que fa que no es pugui mai res a l’acte.”

No sembla que, finalment, s’arribés a un acord i, a finals de juliol, el Sindicat es dirigia al nou Conseller d’Agricultura, Calvet, tot recriminant-li que malgrat la seva promesa: “i confiant amb ella de que les garbes eren nostres i ells no les retirarien, avui al veure al veure’ns enganyats, mofats, i escarnits, li donem les més expressives gràcies per lo agraïts i satisfets en que quedem la Junta i la Societat Rabassaire que representem”. El Conseller reaccionava a primers d’agost, i es dirigia al Delegat d’Ordre Públic de Catalunya, perquè fes complir la resolució del 13 de maig que donava la finca al Sindicat, oblidant les propostes del mitjancer. Aquests conflictes al voltant de la propietat de la terra sovintejaren força a Catalunya, a partir de la primavera de 1937.[25]

La nova llei d’explotació agrària

Per organitzar mínimament l’activitat agrària a cada municipi es crearen, el mes de juliol, les Juntes Municipals Agràries80. De la mateixa manera per solucionar els sovintejats enfrontaments entre col·lectivistes i individualistes i controlar i limitar l’actuació de les col·lectivitats va néixer el Decret que regulava l’adjudicació i l’explotació de terres de Catalunya (de 14 d’agost de 1937)81. Els objectius del decret eren, per un costat, garantir “una més equitativa distribució de la terra amb l’objecte que tingui cada treballador agrícola la possibilitat de conrear una extensió de terra que li permeti atendre amb dignitat les seves necessitats familiars” i, per l’altre, “exercir la seva protecció damunt d’aquelles formes d’explotació agrícola que responen directament a la idiosincràsia dels camperols i a les exigències tècniques dels conreus i establir les condicions bàsiques del seu desenvolupament”.

El procés de sol·licitud de terres el podia iniciar tant un pagès com un grup de pagesos que volguessin formar una col·lectivitat. Les terres que es podien sol·licitar eren: les finques confiscades als facciosos, les terres no treballades i les terres excedents de pagesos individuals o col·lectivitats. Les explotacions havien de ser, familiars “és la que es realitza amb el treball permanent  dels membres de la família del conreador titular de l’explotació”, de coparticipació, “és la que es realitza mitjançant el treball del conreador i de la seva família i el d’un nombre de treballadors fixos que tenen el caràcter de coparticipants en els rendiments de l’explotació mentre hi estan ocupats” o col·lectives, “és la realitzada per un grup de conreadors amb llurs famílies que posen en comú tots els mitjans de producció per a distribuir-se els rendiments proporcionalment al treball aportat per cadascun d’ells o a llurs necessitats”.

Un cop superat l’ensurt inicial, els Sindicats Agrícoles, cada cop posaven més traves a les col·lectivitats sobretot a l’hora de subministrar matèries primeres, cosa que va fer que es fessin múltiples reunions dels sindicats i col·lectivitats camperoles de la CNT a nivell comarcal, fins arribar, el mes d’abril de l’any 1937, al Ple comarcal de Sindicats Camperols de la CNT de l’Alt Penedès i amb l’assistència de catorze sindicats (entre ells el dels Monjos)82, on s’acordà una estratègia d’actuació conjunta amb els altres sindicats de la CNT per evitar el marginament al qual estaven sotmesos, una reactivació de la vida organitzativa dels sindicats camperols i la constitució de les Juntes Agràries Locals.

Els sindicats agrícoles

Segons la Generalitat, havien de constituir-se Sindicats agrícoles a cada municipi (llei de la Generalitat de 27 d’agost de 1936).[26] Aquests sindicats estaven formats, obligatòriament, per tots els conreadors del municipi, estaven dirigits per un Consell Directiu i s’integraven al Servei de Cooperació Agrícola del Departament d’Agricultura. La missió fonamental del Sindicats era la venda i transformació dels productes agrícoles i l’adquisició dels productes que necessaris per el cultiu.[27]

Com ja hem dit, el Sindicat Agrícola del nostre municipi rebia el nom de “La Falç” i, al parer de la Generalitat, “lluny d’ésser incompatible l’existència del Sindicat amb la Col·lectivitat, o viceversa, aquestes dues formes d’organització són, al contrari, complementàries, i poden i deuen desenrotllar-se en absoluta harmonia, sense que mai el creixement o prosperitat de l’una pugui suposar l’enfonsament o el fracàs de l’altra … La col·lectivitat agrícola ha d’ésser considerada com una explotació més, amb vida pròpia i amb els mateixos drets i deures que corresponen a les altres explotacions”.[28] Però, la CNT ho veia d’una altra forma, i l’experiència dels Monjos els donava la raó, ja que “en Catalunya supeditan la vida económica de las colectividades a los Sindicatos Agrícolas que son el mecanismo económico de los rabassaires“.[29] Com ho provà el fet de que les eleccions per dirigir els Sindicats Agrícoles locals (de desembre de 1937) fossin guanyades arreu pels representants de la Unió de Rabassaires, i el mateix succeí als Monjos.[30]

La Caixa Rural del Sindicat Agrícola “La Falç”

A començaments de 1937 el sindicat agrícola “La Falç” creà una Caixa Rural per tal d’afavorir “el desenrotllament del crèdit agrícola”. Aquesta caixa tenia la seva seu al local de la Margaridoia i restava oberta el darrer diumenge de cada mes de 4 a 6 de la tarda. Les imposicions s’abonaven a l’interès del 2% anual i es distingia entre socis titulars (els que posaven fins a 50 pessetes com a fons i sense rebre cap interès) i socis complementaris.[31]

Al llarg de l’any 1937, s’obriren 199 comptes, a més de dues del propi sindicat, amb una imposició de 10.050 pessetes. Les comptes es distribuïren de la següent manera: un 83% de comptes ingressaren entre 25 i 50 pessetes (un 70,5% del capital), un 9,5% per sobre de les 50 pessetes (un 28% del capital) i la resta per sota de 25 pessetes. És a dir era una Caixa pels mitjans i petits propietaris i pagesos.


[1] Sobre les col·lectivitzacions al camp cal consultar, Walther L. BERNECKER: Colectividades y revolución social, Crítica, Barcelona, 1982; Julian CASANOVA: El sueño igualitario. Campesinado y colectivizaciones en la España republicana. 1936-1939, Saragossa, 1988; Frank MINTZ: La autogestión de la España revolucionària, La Piqueta, Madrid, 1977; Gaston LEVAL: Colectividades libertarias de España, Aguilera, Madrid, 1977; DDAA: Las colectividades campesinas (1936-1939), Ed. Los de siempre, Tusquets, B.1977; CNT: Colectivizaciones. La obra constructiva de la revolución española, CNT, Tolouse, 1973; DDAA: Les col.lectivitzacions al Baix Llobregat, Abadia de Montserrat, 1991.

[2] Elaboració pròpia a partir de les dades localitzades a l’AHN-SGC, PS-Barcelona, Lligalls 920, 1.060 i 1.322. DOGC, de 31 d’octubre, 8 de novembre i 11 de desembre de 1936 i de 6 de gener de 1937. Butlletí del Departament d’Agricultura, núm.3 de desembre de 1936 i núm.4 de gener de 1937. Més informació a la bibliografia citada a la nota anterior.

[3] SUT, núm.8, de 9 d’abril de 1937.

[4] CDMH-S, PS-Barcelona, lligall 920.

[5] Informació extreta de Boletin de Información. CNT-FAI, de 16 d’abril de 1937; Campo (portaveu del Comité de Relaciones Campesinas de la CNT), núm.23 de 31 de juliol de 1937; DDAA: Las colectivizaciones…, pp.270-271; F.MINTZ: La autogestión…, pp.126-140; i CNT; Colectivizaciones…, pp.172-175.

[6] Boletin de Informació. CNT-FAI, núm.142, de 30 de desembre de 1936 i Memoria del Congreso Extraordinario de la Confederación regional del Trabajo de Catalunya – CNT, 1937.

[7] Boletin de Información. CNT-FAI, núm.291, de 23 de juny de 1937.

[8] Ibídem.

[9] Boletin de Información. CNT-FAI, núm.182, de 15 de febrer de 1937, també al núm.157, de 16 de gener de 1937.

[10] Boletin de Información. CNT-FAI, núms.129 de 15 de desembre de 1936 i 130 de 16 de desembre de 1936.

[11] Tota la informació d’aquesta apartat ha estat extreta de les Actes del III Congrés de la UGT de Catalunya (1937), pp.99-108.

[12] Avant, núm.7, de 21 de gener de 1937.

[13] Avant, núm.9, de 4 de febrer de 1937.

[14] Terra Lliure (portaveu de la Unió de Rabassaires), núm.1, d’agost de 1936.

[15] Terra Lliure, núms.5, de 1 d’abril de 1937 i 6 de 15 de maig de 1937.

[16] Terra Lliure, núm.4, de 28 de febrer de 1937.

[17] Campo!!, núms.13, de 1 de maig i 18 de 19 de juny de 1937.

[18] Terra Lliure, núm.5, de 1 d’abril de 1937.

[19] SUT, núm.89, de 25 de novembre de 1938.

[20] Campo!!, núm.2, de 13 de febrer de 1937.

[21] Terra Lliure, núm.9, de 30 d’octubre de 1937.

[22] AHM-SMM, lligall G-14, sessió de 7 de gener de 1937.

[23] ANC – Generalitat Republicana. Departament d’Agricultura, Registre 260, exp.118 (01.1.46.13). “Conflicte Incautació Masgranell”. Totes les referències a aquest conflicte provenen de la informació localitzada en aquest dossier.

[24] Ibídem. Acta del Síndicat Agrícola del dia 31 de març de 1937.

[25] Vegeu, per exemple, A.MAYAYO: La Conca…, 434-460.

[26] 83. Butlletí del Departament d’Agricultura, núm.1, de setembre de 1936.

[27] Ibídem, núm. 9, de novembre de 1937.

[28] Ibídem, núm. 6,  de març de 1937.

[29] Campo!!, núm.18 de 19 de juny de 1937.

[30] Terra Lliure, núm.15, de 10 de desembre de 1937.

[31] “Instruccions reglamentàries” de la Caixa Rural. Tota la informació d’aquest apartat ha estat localitzada als lligalls L-2 i L-3 de l’AHM-SMM.

Galeria D’Imatges

Documentació