La Guerra d’Espanya és un els períodes més estudiats de la història del segle XX. Així mateix, forma part de la memòria col·lectiva de la ciutadania i n’existeixen tantes vivències i records com persones que la tenen present en la seva quotidianitat. Des de l’inici del nou mil·lenni, les polítiques públiques de memòria democràtica i les associacions que les empenyen han treballat en la recuperació d’aquets passat col·lectiu dominat per la propaganda i la versió parcial dels guanyadors de la guerra al llarg de la dictadura. En l’actualitat, les anàlisis sobre la quotidianitat de les persones que van viure el conflicte entre 1936 i 1939 han centrat bona part dels esforços de les investigacions.
Les experiències viscudes, tant al front com a la rereguarda, han estat els principals objectius dels nous estudis amb la finalitat d’establir un nexe entre el present i el passat. A través de llocs comuns busquen abocar llum a un entramat social, cultural, polític i econòmic que forma part de l’evolució històrica i la formació del nostre present. El projecte que presentem es centra en l’estudi de la col·lectivització agrària a les terres del Penedès amb la voluntat de situar aquest espai dins la dinàmica de canvi que es desenvolupà a Catalunya, i a la resta de la rereguarda republicana, a partir del juliol de 1936. A través de la col·lectivització, busca conèixer i difondre la quotidianitat d’una part de la Catalunya agrària que també forma part de la memòria col·lectiva del país.
La col·lectivització es podria definir com el procés pel qual les propietats i les eines van passar a estar sota el control de les persones que les treballaven en comú. També per la seva expressió comunitària, ja que es volia com una nova manera d’organitzar-se, que satisfés les necessitats dels seus integrants i que ajudés a construir una societat democràtica. Es coneix que durant la guerra, Catalunya va ser escenari d’aquest procés de canvi als tallers, les indústries i els serveis de la ciutat de Barcelona. Tanmateix, fou un fenomen que també va tenir la seva expressió al camp. Al voltant de dos-centes cinquanta-vuit municipis van comptar amb col·lectivitats agràries, modificant així la manera d’entendre el dia a dia en bona part del territori català.
Així mateix, la col·lectivització de la terra es va donar a la majoria de territoris de la rereguarda republicana. Castella – La Manxa fou la regió amb més casos comptabilitzats, amb un total quatre-centes cinquanta-cinc col·lectivitats. D’aquestes, però, n’estan excloses les de la província de Madrid, que en comptaria fins a setanta-quatre. Estudis d’altres espais han aportat fins a tres-centes cinquanta-tres per al cas del País Valencià; dos-centes catorze per l’Aragó; i cent quaranta-set per les províncies de l’Andalusia Oriental. Amb tot, s’han comptat al volant d’un miler i mig de col·lectivitats que van existir a la rereguarda republicana en algun moment del conflicte. Unes dades que ni de ben lluny es poden donar per tancades tenint en compte que l’estudi d’aquest fenomen es troba en un procés gradual de recollida de documentació. Un procés en el que s’emmarca aquest projecte centrat al Penedès, amb l’objectiu de valorar el procés col·lectivista al territori i aportar noves fonts que ajudin a aproximar-nos a aquest passat comú.
Estudiar la col·lectivització agrària a Catalunya és sinònim de focalitzar la recerca en la pagesia, la qual representava la majoria de la població del país a la dècada de 1930, i les seves demandes col·lectives, que continuaven sent font de conflictes i estaven situades al primer pla de la vida política del moment. La proposta de regular per llei la situació al camp com havia potenciat el republicanisme d’esquerres, havia quedat en un segon pla després de la derogació de la Llei de Contractes de Conreu, els desnonaments, judicis i empresonaments de pagesos, sindicalistes i polítics i la dissolució de les institucions d’autogovern a partir de l’octubre de 1934. La col·lectivització fou una aposta integral, una esmena a la totalitat a la manera de viure condicionada per l’estructura del poder dominant fins aleshores i que es presentà com una de tantes solucions a la precarietat de la vida produïda per les condicions del capitalisme.
És ben coneguda la pluralitat de perfils que engloba la pagesia, des de petits propietaris fins a jornalers, passant per arrendataris, masovers, rabassaires i parcers. Fins i tot per aquells perfils més complexos, petits propietaris, masovers o arrendataris que malgrat la seva condició, tant podien llogar a d’altres pagesos com anar a jornal ells mateixos, segons la temporada. Perfils resultants de la precarietat generada per una agricultura de monocultiu destinada al mercat. Amb tot, són escasses les evidències que permeten resseguir els perfils socials dels qui integraren les col·lectivitats, tot i així, una manera d’apropar-s’hi és a través de les organitzacions polítiques i sindicals. En primer lloc, perquè el decret de sindicació obligatòria del 27 d’agost de 1936[1] va implicar que molts s’adherissin a les formacions sindicals antifeixistes representades a cadascun dels sindicats agrícoles locals. En segon lloc, perquè la societat estudiada es va caracteritzar pels alts índexs de sindicació en formacions definides a si mateixes com organitzacions de classe, una participació en les organitzacions que s’incrementà durant el període bèl·lic. Malgrat això, no vol dir que pertànyer a un o altre sindicat impliqués adoptar-ne els seus posicionaments oficials o, per al cas que ens ocupa, ser necessàriament membre de la col·lectivitat. Ara bé, pot ser indicatiu que les decisions que es prenien a nivell local des de les formacions fossin una mostra de les actituds de la pagesia sindicada.
La Confederació Nacional del Treball (CNT) havia estat una de les principals defensores del nou model. Al voltant del 55% de les col·lectivitats van estar dirigides per militants de la seva organització. No obstant això, a mesura que avançaven les setmanes que van seguir el cop d’Estat, s’observa una presència molt més coral de les diferents formacions antifeixistes al capdavant de les col·lectivitats. Per exemple, les de la Unió General de Treballadors (UGT) representaven el 8% i les de la Unió de Rabassaires (UdR), oscil·laven entre un 2,9% i un 11,1%, segons la província. El Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), per la seva banda, era l’únic partit polític que comptava amb col·lectivitats. Però la seva presència es reduïa a les terres de Lleida i amb prou feines representava el 5% de totes les col·lectivitats que hi hagué a Catalunya. Concretament s’ubicaven a la finca de Raïmat (3.000ha), a Lleida, i en una de les dues col·lectivitats del municipi de Juneda (28ha); ja que la CNT en tenia una de pròpia a la mateixa localitat. Convé destacar la vuitena de col·lectivitats controlades, en exclusiva, per la UdR. Per una banda, per les declaracions desfavorables del sindicat pagès cap als experiments allunyats del Departament d’Agricultura, que ell mateixa controlava. Per altra banda, per ser el sindicat majoritària entre la pagesia i la principal organització dins el moviment camperol. També, i per al cas que ens ocupa del Penedès, per la seva presència destacada al territori, tant com agent col·lectiu com en nombre de col·lectivitats pròpies.[2]
Però si aquesta era la situació de les col·lectivitats controlades exclusivament per una única formació, n’existien d’altres on sindicats i partits polítics hi participaren de manera conjunta. Una mostra foren les col·lectivitats potenciades des de Sindicats Agrícoles, comitès antifeixistes o ajuntaments, les quals representaven al voltant d’un 6,5% del total de Catalunya. Però les col·laboracions més habituals foren aquelles entre la CNT i la UGT. Malgrat representaven un percentatge molt petit, al voltant del 5% a Lleida i Girona, i entre l’11 i el 13% a Barcelona i Tarragona, la seva importància residia no tant en els paràmetres quantitatius sinó en els qualitatius. Per una banda perquè es tractava de col·lectivitats amb una rellevància superficial destacada i en nuclis destacats com Reus, Amposta, el Prat de Llobregat, Martorell o Sant Adrià del Besòs. Per l’altra, perquè les col·laboracions dels dos principals sindicats al llarg de la guerra van ser l’expressió de les estretes relacions que aquests van mantenir, i de la similitud que van aconseguir en les seves polítiques agràries durant la guerra. La col·lectivització de la terra a Catalunya va ser un fenomen estès que va posar de manifest la capacitat d’influència del col·lectivisme més enllà de les sigles de la CNT. Casos com els del Penedès ajuden a enriquir aquesta visió des d’una perspectiva més plural i complexa.
Si la volem situar en el temps, cal assenyalar que la col·lectivització es va desenvolupar durant un període curt de temps –trenta mesos– i a un ritme accelerat. Fou un fenomen influenciat pel context de la guerra i la pugna entre les diferents organitzacions polítiques i sindicals de l’antifeixisme per situar-se en posicions dirigents a la rereguarda. Aquestes variables van condicionar la seva existència, que es van caracteritzar per un creixement accelerat durant els primers set mesos de conflicte. A partir de la primavera de 1937 la situació va canviar cap a una estabilització que va coincidir amb la reordenació del pes de les formacions del bloc republicà i la integració d’algunes col·lectivitats als sindicats agrícoles.
El període amb més presència de col·lectivitats es situa des del setembre de 1936 fins a finals de gener de 1937, i en això hi tenen a veure tant el Ple de Relacions Camperoles com els Fets de la Fatarella. El Ple fou una assemblea celebrada per les organitzacions pageses vinculades a la CNT entre el 5 i el 7 de setembre a Barcelona, on s’havien d’establir les línies generals d’actuació del sindicat a l’espai agrari.[3] Ho feia després d’una setmana que el govern de la Generalitat decretés la sindicació obligatòria per a tots els pagesos als sindicats agrícoles amb la finalitat de destinar tota la producció a l’esforç de guerra. El principal repte per als cenetistes era crear un marc d’actuació propici i prou ampli com perquè els sectors més moderats del moviment pagès no fugissin cap a postures reaccionares en defensa de la propietat privada de la terra, i perquè els treballadors del camp trenquessin definitivament els llaços amb el republicanisme reformista. S’acordà apostar per la col·lectivització com a nou model d’organització i producció, integrant a quants més persones millor. I malgrat que s’optà per l’acció col·lectiva exemplar, a la fi d’ensenyar a través dels fets les virtuts de la nova organització tot respectant el cultiu dels minifundis, eren moltes les veus assistents al ple que apostaven per la col·lectivització forçosa. En alguns casos els criteris de l’assemblea no sempre es van complir, donant lloc a escenaris com el de la Fatarella (Terra Alta), on un grup de pagesos va decidir resistir-se a l’ampliació forçosa de la col·lectivitat que hi havia al municipi a finals de gener de 1937. Com a conseqüència es generaren episodis d’extrema violència que tingueren el seu ressò a la premsa i que amplificaren els discursos públics de les organitzacions que apostaven per una apropiació sindical dels bens enlloc de la col·lectivització.
Amb tot, i en general, cal destacar la complexitat per posar una data concreta a l’inici de la col·lectivització de la terra a Catalunya, especialment quan la majoria de referències apareixen de manera explícita a partir del desembre de 1936 per referir-se a aquelles col·lectivitats que ja havien estat creades a l’agost. Resultat, en part, per la manca d’interès d’algunes col·lectivitats per atendre les peticions dels organismes de la Generalitat, tal i com quedà reflectit als butlletins del Departament d’Agricultura.[4]
Potser una de els preguntes que s’han repetit més els estudiosos és com es van formar les col·lectivitats. La idea més compartida és que la conjuntura generada pel col·lapse de l’estructura del poder dominant, resultat del fracàs del cop d’Estat i l’actuació de les milícies va permetre desenvolupar les col·lectivitats que, d’una altra manera sembla improbable que s’haguessin constituït. En primer lloc, perquè l’impuls revolucionari vingut de fora va reactivar les velles tensions internes i va convertir les col·lectivitats en una expressió concreta de la lluita de les comunitats pageses. I en segon lloc, perquè les col·lectivitats es formaren a partir de la confiscació de bens, un factor que responia al discurs dominant vinculat a la mobilització social dels primers moments de la guerra. Tanmateix cal precisar que aquest era entès en termes d’apropiació sindical, d’ocupació dels espais econòmics pels sindicats i que es va dur a terme sense un pla previ. Ni tan sols un pla immediatament posterior al cop d’Estat, ja que com s’ha dit, la Confederació Nacional del Treball no va començar a debatre’l fins al Ple Regional de Relacions Camperoles. Però això no vol dir que fos un fenomen nou. La guerra fou l’episodi que generà les condicions perquè es constituïssin les col·lectivitats, però la idea de crear-les no va sortir del no-res. Hi havia hagut experiències prèvies a partir de terres arrendades per assajar l’explotació col·lectiva, però mai ho havien fet a partir de la confiscació de bens. Dit d’una altra manera, el col·lectivisme formava part de l’entramat formatiu del moviment obrer hispànic i durant la guerra es va proposar com una manera d’anar més enllà de les demandes del moviment pagès que buscaven regular els contractes de conreu i els preus dels productes agrícoles.
La presència de les col·lectivitats estigué concentrada, especialment, als territoris agrícoles, però també en espais urbanitzats i, encara que de manera molt menor, al Pirineu i el Prepirineu. Les zones on el fenomen col·lectivista tingué una major presència foren les del litoral, entre les quals convé destacar les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona, que comptaren amb més municipis amb terres col·lectivitzades, o les del delta del Llobregat i el Pla de Barcelona. També, es clar, al litoral empordanès, i en especial la voltant del conreu de l’arròs als deltes del Fluvià i del Ter. Al terç sud de Catalunya fou on s’acumularen més col·lectivitats, especialment a la Ribera d’Ebre, on més del 70% dels municipis riberencs van comptar amb explotacions col·lectives al llarg de la guerra. Però potser el territori més singular que es veié afectat per la col·lectivització fou el Delta de l’Ebre, on es col·lectivitzaren fins a 5.040 hectàrees entre els termes d’Amposta (670ha) i el d’aleshores pedania tortosina de Sant Jaume d’Enveja (4.370ha). A Ponent, les Garrigues, el Pla d’Urgell i el Pla de Lleida foren les zones on se’n constituïren més. Pel que fa al Penedès, sembla que la seva presència fou més dispersa, situada en alguns municipis de la Plana i al voltant del riu Foix, així com a la Plana del Garraf. Tanmateix, l’objectiu d’aquesta recerca és aportar més dades a les ja recollides sobre aquest últim territori. La finalitat és ampliar el coneixement d’aquest fenomen a la que fou una de les principals zones de mobilització i conflicte del moviment pagès de la dècada de 1930.
[1] «Decret de Sindicació Obligatòria dels Conreadors de la Terra». Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, [Barcelona] 27/VIII/1936.
[2] La revisió de les dades sobre la filiació de les col·lectivitats agràries es pot trobar a: G. Puig Vallverdú: La pagesia i la seva revolució. Una anàlisi sobre la conflictivitat i el canvi a la rereguarda catalana durant la Guerra Civil, 1936-1939. Tesi doctoral inèdita, Universitat Rovira i Virgili, 2020.
[3] «El magno pleno regional de campesinos», Solidaridad Obrera, 8/IX/1936.
[4] Butlletí del Departament d’Agricultura, desembre de 1936.
