"Visc forastera en una terra xopa de desmemòria"
Joana Raspall

"Cert que sense oblidar no es podria viure, però nogensmenys no es podria viure sense recordar"
Rodolf Llorens

"Somos la memoria que tenemos y la responsabilidad que asumimos, sin memoria no existimos y sin responsabilidad quizá no merezcamos existir"
José Saramago

Repressió franquista

  • Nom
  • Cognom 1
  • Cognom 2
  • Municipi

Consulta aquí els 2189 noms de víctimes de la represió.

Exili

  • Nom
  • Cognom 1
  • Cognom 2
  • Municipi

Consulta aquí els 1220 noms d'exiliats.

Cercador de víctimes

  • Nom
  • Cognom 1
  • Cognom 2
  • Municipi

Consulta aquí els 6062 noms de víctimes penedesenques i dels que moriren al Penedès durant la Guerra Civil.

Cercador de regidors

  • Nom
  • Cognom 1
  • Cognom 2
  • Municipi

Consulta aquí els 1686 noms dels regidors dels municipis penedesencs durant la Segona República.

Tornar enrere

MEMÒRIES D’UN REPUBLICÀ EMPRESONAT: PERE CAROL SELLARES (5 desembre 1915 - 12 octubre 1994)

A l’any 1936 era simpatitzant de l’Esquerra Republicana de Catalunya, el 18 de juliol es va tirar al carrer per defensar el seus ideals. Quan va veure que la cosa s’embolicava va marxar del poble, hi havia hagut la sublevació militar de Franco.

Quan vaig veure com anava tot: es feien registres , es cremaven esglésies,... llavors vaig voler deixar córrer tot el que havia començat, no hi estava d’acord! Volia marxar del poble ja que també em varen acusar de fets que no hi tenia res a veure.
Al marxar del poble vaig saber que hi havia una centúria que era de Vilafranca del Penedès al Front d’Aragó a la Casilla de Belchite i m’hi vaig incorporar per no veure’m compromès amb res del poble. Vaig estar allà fins que varen demanar la quinta del 36, i vaig incorporar-me a l’exèrcit, vaig ser traslladat de Barcelona a Tortosa, i d’allà al Front d’Aragó, i després al Carrescal de Huesca fins a la retirada d’Aragó, vaig passar cap a Catalunya, es va organitzar el Batalló a Avinyonet de Puigventós i després ens van tornar a portar al Front del Ebre a la Serra de Pandols fins que ens van tornar a traslladar.

Pere Carol, està al centre de la fila de baix, amb mocador al cap. Front d’Aragó, 1937

Jo ja no vaig voler anar cap a França i quan vaig ser a la província de Barcelona em vaig quedar a una casa de St. Jaume de Sesoliveres. Quan van haver passat els nacionals cap a Barcelona vaig tornar a Sant Pere, vaig estar tres o quatre dies amagat i després vaig anar a l’ajuntament a presentar-me, llavors van fer venir un jutge de 1a instància de Vilafranca del Penedès i em varen prendre declaració.

Però com que no em trobaren causa per acusar-me i detenir-me ja que ho havia explicat tot, i com que els fets greus a Sant Pere varen passar quan jo ja era al Front, no vaig tenir cap problema.

Al cap d’uns dies em criden, l’alcalde, un tal Medina, em diu que he d’anar al jutjat de 1a instància a Vilafranca. No era veritat que hagués estat cridat. Varen passar uns dies i ningú deia res però a Sant Pere hi havia unes persones molt interessades a posar-me a la presó, i va haver una denuncia firmada per dos homes (Jaume Esbert iJaume Vallés Miquel) i dues dones (Virgínia Domingo i la Tona, La dona de Joan Altet). Dos falangistes varen ser els encarregats de portar-me a la preso de Vilafranca amb la tartana de l’oncle Carol (El Manel Gassulla i el Pere Olivella) Em varen portar a la presó, hi vaig estar un mes, junt amb d’altres presos de la comarca de l’Alt Penedès.

Vuit dies abans de marxar cap a Barcelona va venir el jutge de 1a instància, allà varen cridar a dues persones, un era dels Monjos i l’altre d’un poble a prop, quan els van tornar no s’aguantaven de la pallissa que els havien donat. Després em varen cridar , el jutge em va preguntar si estava d’acord amb la declaració i vaig dir que sí. I que no la volia rectificar, em va fer triar un advocat per a la meva defensa. Vaig triar en Santiago Carola Dalmau. Al cap de dos o tres dies, ens criden i ens diuen que la Guàrdia Civil ens han de traslladar, no ens diuen cap a on, ens emmanillen de dos en dos i ens porten per les Costes del Garraf cap a Barcelona.

A Barcelona ens porten als calabossos del Palau de Justícia, l’endemà al matí ens varen fer el judici. Érem trenta-set, van fer tres grups, varen demanar vint-i-vuit penes de mort, jo i un altre ens varen donar dotze anys i un dia de presó.
Quan varem sortir del Palau de Justícia ens varen portar cap a la Modelo de Barcelona. Quan arribàvem a la presó, l’oficial que hi havia ens preguntava els anys que ens havien demanat, quan jo vaig dir la meva condemna, ell va contestar: “siete penas de muerte”.

Em varen posar en una cel·la, on vaig estar dos mesos. Mentrestant va venir la revisió de la condemna i de dotze anys, em varen deixar a sis anys i un dia. Més tard ens criden i ens diuen que ens traslladen i no ens diuen on. Aquell dia vaig fer unes quantes postals per poder avisar a la família perquè sabessin on érem, però no podia entregar les postals perquè les estripaven. Ens varen pujar als camions i ens varen portar cap al Moll de Barcelona, llavors vaig agafar les postals i les deixava on veia gent i pensava que algú les faria arribar a l’adreça que hi havia, de cinc postals en varen arribar dues i d’aquesta manera la família va saber que ens traslladaven. Ens treien de Barcelona però no sabia a on anàvem, ens varen carregar en un vaixell on hi havien portat vaques, estava tot tant brut que em va agafar mareig i vaig demanar per pujar a coberta, quan era a dalt veia com anàvem passant bastant a prop de la costa pels llums, i ens varen portar fins a València.

Allà hi havia el “Tercio”, i els havien de carregar per anar a l’Africà. Varen tenir molta feina perquè aquells volien matar-nos a tots ja que eren presoners antifranquistes. Ens varen carregar en camions i no podíem preguntar res perquè ens trompejaven. Ningú no sabia res fins que varen arribar al penal de Sant Miguel de los Reies. Ens varen descarregar i ens varen portar a unes sales molt grans on hi havia 4.000 presos. Al matí ens varen prendre l’afiliació a les oficines. Abans d’això ens varen fer formar al pati davant tot l’estat major, varen fer un discurs i ens van dir que havíem de portar-se bé i ens tractarien com ens mereixeríem i el “jefe” de serveis ens va dir que si dúiem alguna cosa punxant o tallant que ho declaréssim. Jo vaig ser l’únic que vaig aixecar el braç dient que duia un ganivet. El duia a la sabata i els hi vaig donar.

Em portaren a la sala on vaig fer amistat amb el sergent de la guàrdia civil ( quan es va dissoldre la Guàrdia Civil de la República ell va passar al cos de Guàrdies d’assalt.) Era de les Canàries i es deia Boldo Moreno. Un dia em va dir si volia treballar amb ell, de seguida li vaig respondre que sí. La feina era per fer de forner, tot i que no n’havia fet mai. Va insistir, feien el pa per tots els presos de València. Entraven la farina i en treien el pa. Ja em van prendre el nom i l’endemà el “jefe” de forners em va donar una pala per treure el pa. Però li vaig dir que no ho havia fet mai i el “jefe” va dir que no em volia (era un franquista).
Vaig tornar amb el que m’havia enviat. Al cap d’uns dies em donen una feina de pintor. Jo volia treballar ja que em donaven més menjar i 85 cèntims. Al cap d’uns dies van fer una recollida de gent d’oficis com paletes, fusters, manyans i pintors; per reconstruir Belchite. Li va tocar anar-hi al director dels pintors, llavors es van quedar sense director i buscaven una persona per fer-ho i m’ho van dir . Em vaig fer responsable de demanar tot el que feia falta per treballar. Així vaig ser “jefe” dels pintors.

A la presó hi vivien les dones dels oficials. Hi havia un pati i per arribar a fora tenien que passar cinc portes. Ens varen fer pintar tots els pavellons. Quan tenien temps lliure jugàvem al dòmino, encara que no ho volien, i si sentíem que entrava algú el fèiem desaparèixer. Vaig fer de pintor fins que em van donar la llibertat. Estava sopant el dia que em van donar els papers per marxar. Eren les vuit del vespre quan em van dir que ja podia marxar i cap al carrer.
Hi havia un xicot que era cec i em van dir que em fes càrrec d’aquell xicot i que l’acompanyés cap a casa seva; quan varem sortir de la presó varem agafar un tramvia per anar fins a l’estació del Nord, un noi ens va acompanyar fins a l’estació per agafar el tren. Hi havia molta cua per agafar el bitllet. En el tren hi havia estraperlistes. Quan varem arribar a Castelló varem anar a la Cantina de l’estació a veure un got de vi, després varem tornar cap al tren on ens van demanar els papers, no va passar res.
Quan varem arribar a Barcelona vaig acompanyar el noi que era cec fins a casa seva, a la Barceloneta. Jo vaig marxar amb el metro cap a Gràcia a casa la tieta Lola, on em vaig rentar i canviar.

Vaig arribar a Sant Pere sense que ningú en sàpigues res, quan vaig arribar tothom va quedar parat. El primer que vaig fer va ser anar a l’ajuntament a presentar-me, hi havia el Secretari en Josep Martí de Cal Rafecas però en el primer moment no em va conèixer. Hi havia també el Pepito Sabater de Cal Paierols, que em volia fer entrar. Vaig ensenyar els papers. Com que havia sortit amb presó atenuada, havia de quedar-me a casa.
L’endemà vaig preguntar qui era l’alcalde, era el Japet Xerta i em van dir que era fora amb el Ballabriga, però que hi havia el segon alcalde, que era el forner de la plaça, el pare del Josep Esbert. Vaig anar a casa seva al forn a veure el Jaumet Esbert.
Quan em va sentir va quedar molt parat, ja que era un dels que havia firmat pel meu empresonament, a ell els rojos li van matar el seu germà. El vaig fer baixar i li vaig dir que l’endemà aniria a l’Ajuntament.

Vaig anar a treballar al Molí de la Font, però em van dir que no sortís al carrer i que la gent no em veiés gaire. No em podien acusar de res ja que no tenien cap prova per poder-me acusar, quan em varen denunciar i em varen portar a la presó de Vilafranca solament hi varen anar dos falangistes i no pas la Guàrdia Civil. Jo m’havia de presentar cada setmana a la Guàrdia Civil de Sant Sadurní.
Quan ja feia un temps que estava a Sant Pere i més o menys feia vida normal, els cantaires de Sant Pere van fer un viatge a Montserrat, hi havia d’anar el rector, en Mossèn Joan, però no hi podia anar ja que havia de dir la missa. Va preguntar si alguna persona el podria acompanyar a Sant Sadurní al tren però ningú s’hi va oferir, ho va preguntar a l’oncle Carol que tenia cotxe però no podia ja que tenia un compromís, i li va dir que potser jo li portaria amb la tartana , ja que cada setmana anava a la caserna de la Guàrdia Civil, que ja m’ho preguntaria. Li vaig dir que sí. El mossèn no va dir res a ningú, ja que ho tenia solucionat. El diumenge al matí ja l’esperava per anar cap a Sant Sadurní, varem anar xerrant. Quan varem ser davant de la caserna, el mossèn va voler que parés allà. Jo vaig estar una estona a dins, quan vaig sortir vaig veure que el rector xerrava amb el “cabo” de la Guàrdia Civil. El “cabo” em va cridar i em va dir que no em tornés a presentar, que ja m’avisaria.

El rector ja havia parlat amb la Guàrdia Civil, però jo no volia favors. Vaig portar el rector a l’estació i vaig marxar cap a Sant Pere. Quan el rector va arribar a Montserrat, tothom li preguntava qui l’havia acompanyat, ell va dir que l’havia acompanyat aquell noi roig que era tan dolent, i resulta que fou l’únic que se’n pogué refiar.
Jo sempre he dit que m’havien fet una mala jugada per una sèrie d’interessos d’algunes persones. Els que van cometre crims, van marxar cap a França. Els que van robar es van quedar a casa seva i estan carregats de diners, es van aprofitar de la ocasió. La política és una “merda”. Jo vaig néixer d’esquerres i moriré d’esquerres. Contra els treballadors no hi aniré mai, però entre els treballadors i els polítics hi ha gent de tota classe és clar que abunden més els aprofitadors que els de bona fe. Si un té un ideal només que segueixi aquell ideal i vulgui les coses ben fetes.

Jo no tinc res però puc anar amb la cara ben alta per tot arreu. Perquè ningú me la pot fer abaixar ja que no m’he aprofitat de res i no em sap gens de greu però que per un ideal s’hagi de viure com he viscut jo, no val la pena. Els dos que em van acompanyar a la presó de Vilafranca no els he retret mai res i no els he demostrat mai res, sempre que he pogut fer un favor l’he fet i ningú em pot dir res. He tingut molts desenganys de les persones però jo no trairé mai ningú.

Informació recollida per la seva neta Marta Romeu Carol, 1992

Tornar enrere

Connexió d'usuari


Recordar contrasenya

Registra't

Represió franquista al Penedès

PrimaveraRepublicana.jpg

 

Panoràmica de l'exposició

Butlletí de __________________

Notícies

NADAL al Camp de Saint-Cyprien
Nadala del sitgetà Jordi Robert escrita al camp de concentració de Saint-Cyprien el desembre de 1939
EN MEMÒRIA DE LES VÍCTIMES
EL PROJECTE TOTS ELS NOMS DE L’IEP IMPULSA UNA CAMPANYA PER RECOLLIR LA MEMÒRIA I PRESERVAR EL RECORD DE LES VÍCTIMES DE LA GUERRA CIVIL I DEL FRANQUISME
Veure totes les notícies ››

Organitza

En conveni

Col·laboren

Institut d´Estudis Penedesencs Memorial Democràtic Institut Ramon Muntaner Ministerio de la Presidencia


© 2005 - 2017 Institut d´Estudis Penedesencs - Per contactar amb nosaltres utilitzi aquest  formulari de contacte - Telèfon: 93 892 19 79