"Visc forastera en una terra xopa de desmemòria"
Joana Raspall

"Cert que sense oblidar no es podria viure, però nogensmenys no es podria viure sense recordar"
Rodolf Llorens

"Somos la memoria que tenemos y la responsabilidad que asumimos, sin memoria no existimos y sin responsabilidad quizá no merezcamos existir"
José Saramago

Repressió franquista

  • Nom
  • Cognom 1
  • Cognom 2
  • Municipi

Consulta aquí els 2189 noms de víctimes de la represió.

Exili

  • Nom
  • Cognom 1
  • Cognom 2
  • Municipi

Consulta aquí els 1220 noms d'exiliats.

Cercador de víctimes

  • Nom
  • Cognom 1
  • Cognom 2
  • Municipi

Consulta aquí els 6062 noms de víctimes penedesenques i dels que moriren al Penedès durant la Guerra Civil.

Cercador de regidors

  • Nom
  • Cognom 1
  • Cognom 2
  • Municipi

Consulta aquí els 1686 noms dels regidors dels municipis penedesencs durant la Segona República.

Tornar enrere

TESTIMONI DEL VENDRELLENC JOSEP RIUS I MORGADES SOBRE LA SEVA ESTADA AL BATALLÓ DE TREBALLADORS DE SANT SADURNÍ D’ANOIA

Poema i crònica de l’escriptor vendrellenc Josep Rius i Morgades, empresonat després de la guerra civil a la Model de Barcelona, el qual va ser destinat el 1943 a treballs forçats a Sant Sadurní d’Anoia per a reconstruir un pont dinamitat per l’exèrcit republicà en retirada, així com una gran claveguera.
Amb la col·laboració de l’historiador Carles Querol.

Josep RIUS I MORGADES, Catalunya estimada, versos comptes, pensaments. El Vendrell, 1977

Poema i crònica de l’escriptor vendrellenc Josep Rius i Morgades, empresonat després de la guerra civil a la Model de Barcelona, el qual va ser destinat el 1943 a treballs forçats a Sant Sadurní d’Anoia per a reconstruir un pont dinamitat per l’exèrcit republicà en retirada, així com una gran claveguera.

Sant Sadurní d’Anoia
Una vila de l’Alt Penedès que sabé ésser hospitalària

Poema

Jo era presoner,/ al qual tot mancava,/els meus oncles, l’alè/ que m’encoratjava./ Botins i can Fabet,/els veia Sant Sadurní,/ portant un cistellet,/amb la teca i el vi./ El cistell era gran,/omplert fins al bell cim,/del rebost, bo i triant,/ del pernil fins al raïm./ La garrafa del vi,/plena era de festa,/feliç, jo els veia venir,/des de la finestra./ Tenia els peus lligats,/feixuc sentia mon cor,/mos oncles arribats,/tot prenia gai color./ Nostàlgia familiar,/ prompte de mi fugia,/quan podia visitar,/ uns moments, la masia./ La llar de can Fabet,/ joia era de mon cor,/a taula satisfet,/hi tenia lloc d’honor./ També sempre recordaré,/ l’amistat d’aquell cabaler/ natural de can Batista, / cada festa trobava plaer/ oferint unes garlandes/ invent d’un pagès llaminer./

Crònica

Corria l’any 1943, i l’Administració cregué “factible” i “ econòmic a l’erari públic” de destinar els penats que emplenaven les presons de l’estat a treballar com a peons i paletes en la construcció de ponts, carreteres, pantans, etcètera, no tenint en compte la seva professió anterior; i així treballàrem a pic i pala tant els que sabien fer-los anar com els professors de música, en lletres, escrivents, oficinistes, etc. ; una veritable igualtat en l’infortuni, un xic agreujada els primers dies i setmanes per la feixugesa del treball i encara més de l’aprenentatge.
Malgrat aquestes primeres dificultats, engruixides per la poca qualitat en el menjar, molts des destacaments de Catalunya foren compensats per un tracte humaníssim entre la població civil, que fins i tot, civilitzava a poc a poc els guardians.
Una trentena de presos de la Model de Barcelona, fórem destinats, per aquest “ curiós?” sistema al Destacament de Sant Sadurní d’Anoia, per a continuar la reconstrucció del pont sobre l’Avernó en la carretera que va de la capital del xampany català a Gelida i Martorell.[ Es refereix al pont que hi ha encara en aquest indret de cal Font, just a continuació de la planta de tractament de les aigües residuals de Sant Sadurní. La fotografia que es reprodueix correspon exactament a aquest episodi]. També fórem utilitzats per la construcció d’una claveguera principal que , a més, servia per a conduir les aigües del torrent que travessava la vila i traslladar-les a nivell de llit modest del riu Avernó, l’últim afluent de l’Anoia, a menys de dos quilòmetres del seu humil aiguabarreig. [ La claveguera en qüestió travessa soterrada l’actual Plaça del Pont Romà , la qual es va configurar sobre el traçat de la claveguera. El torrent al·ludit és l’ancestral Torrent de la Canaleta que seguia el curs de l’actual Rambla de la Generalitat].

Malgrat la nul·la simpatia d’un treball que ens fou imposat no per altra causa veritable, sinó per haver perdut la guerra civil, realitzàrem la tasca constructiva en un ambient que la població total de la vila de Sant Sadurní convertí en agradable pel tracte amistós i deferent que sempre tingué amb els presoners que els construíem el pont i la claveguera. Aquesta última facilità la construcció d’una gran plaça i la constitució d’un barri nou. Per cert que durant el temps de la seva construcció s’esdevingué un hivern amb molta neu i plujós en desmesura. Fou tanta l’aigua caiguda a Sant Sadurní i els seus voltants que els trens estigueren més de vuit dies sense poder circular, i quan ho feren havien de fer transbord des de Gelida els de Barcelona i des de Vilafranca els que venien de Tarragona. La carretera, a dos-cents metres del pont de l’Avernó en direcció a Gelida, quedà tallada com si fos un pastís; un tros, el ferm quedà a nivell de la carretera; l’altre quedà a dos o tres metres de desnivell, esllavissat cercant el fons de l’Avernó, en direcció a l’aiguabarreig. Les terres d’aquells contorns, argiloses, acostumen a donar aquests trencacaps, però llavors fou cosa extraordinària.
Recordo que quan treballàvem a gran fondària, per buscar el nivell de la claveguera a cel obert, amb una inclinació molt pronunciada, el que això escriu, preveient el perill dels esllavissaments que per tres vegades es produïren, per sort sense conseqüències, que d’haver estat nosaltres creients hauríem dit amb tota propietat o quasi, miraculosos. No obstant això, els que tenien més perill, joves valents i agosarats, no ho acceptaren mai, que un vigilés la terra. Amb tot, quan quedà la claveguera enrunada del tot per la caiguda de dos trossos, tubs de l’anterior petita claveguera i les terres que les sostenien, poguérem cridat a temps, salvant dues vides dels nostres.
En aquells dies, al costat de la carretera, davant del sot en què nosaltres construíem la gran claveguera, hi havia tres cases del poble, juntes, i al seu darrera, a un desnivell de quatre o cinc metres d’altura, la terra d’una vinya.
Les cases estaven construïdes a uns metres, vuit?, suficients per un petit pati o corral. Doncs bé. A la matinada que ens posàrem a la feina, poguérem ajudar a una de les famílies que vivien a la casa situada més a prop de la vila, a desallotjar quasi tots els mobles de la casa; des de llits a calaixeres, armaris, etc., etc., mentrestant el propietari que devia viure sol, desesperat, sols tenir esma per a mirar la casa que s’enrunava i treure’s la gorra del cap, ajupint-la amb la mà plana i maquinalment, tornar-se-la a posar, i així no una vegada sinó cent i més. Durant els treballs que férem els presos per salvar el mobiliari, ell fou un espectador de fang.
Què havia succeït? Doncs que la terra argilosa de dalt de la vinya, amb tanta neu i aigua caiguda, s’havia convertit en fang i buscava com fa l’aigua, el seu nivell, trossejant les parets i els envans de la casa com si fossin de paper. Fou un salvament perillós, però total, davant la figura trastocada d’un home que res no podia fer per a salvar la seva llar. Fou nostra notabilíssima correspondència, a la simpatia dels sansadurninencs vers els presos constructors.

Fotografia Arxiu Carles Querol

També recordem com totes les cases que fabricaven xampany a la vila, quan venia alguna festa important, ens obsequiaven amb botelles del preuat vi, que nosaltres compartíem amb els familiars que ens visitaven. Això no obsta, per constatar com la casa més important de la indústria xampanyera, sempre havia desairat els nostres almoiners, dos nois de bon tracte i presència, amb l’excusa, un xic murriesca , que era una societat i no estaven facultats per a fer donatius, encara que fos als constructors, menys que mal pagats, del pont i de la claveguera.
Això fou comentat moltes vegades, entre nosaltres, i heus ací que el destí ens vingué, també, a fer justícia. Resultat de les pluges que tants estralls feren a Sant Sadurní, quan s’esfondrà la casa d’aquell pagès , la carretera que passava pel davant fins la plaça, quedaren plenes de fang. Per allí passà, o provà de passar, el cotxe del senyor gerent de l’empresa, i , clar, quedà enllotat fins més amunt de les rodes. Sense esperar que demanessin ajuda, els més forts i joves entre nosaltres, agafarem el gran cotxe, i com si fos de palla, el transportaren a lloc sec. Aquell bon home no sabia com agrair tanta diligència. Recordo que vaig dir al company Querol de Terrasa, que feia d’escrivent que remarqués com les cases de xampany ens oferien l’alegria d’aquell fastuós producte del raïm. Aquesta vegada fou acceptat el suggeriment. Tres caixes d’Extra ens foren distribuïdes.
Teníem tracte de favor per entrar en el cine. Pagàvem la meitat de preu que els soldats. Una vegada férem una festa i celebràrem un partit de futbol entre els components del pont i de la claveguera, i hom ens facilità el camp i les pilotes. En la primera part, recordo que vaig córrer molt i que sempre tenia la pilota al costat, sense efectivitat. A la segona part ja no podia fer una passa.
Tots teníem amics del poble i de la comarca. Personalment, a més dels meus oncles, que eren dels termes de Subirats i de Santa Fe, un jove de can Batista, que portava cada setmana un requisit a un tal Dolç de Gelida, en trobar-se que l’havien traslladat a la Model -a petició pròpia- em dedicà ja a mi la seva simpàtica visita i la seva ofrena voluntària de postres.
També fou un fet simpàtic, remarcat per tots nosaltres, la salutació ben franca i amical, a tots els presos treballadors, per part de dues formoses filles de la casa gran, que passaven amb una tartana molt sovint. En aquells moments de màxima duresa de fets i tracte de la dictadura franquista, era talment emulsiu i reconfortant, el somriure de dues estrelles, senzilles, sense pretensions, a uns pobres marginats. Poc abans de la Fira o de la Festa Major de Sant Sadurní de l’any 1944, i per por a la repercussió de la lluita del “maquis” a la frontera, fórem traslladats altra vegada a la Model de Barcelona. El comportament liberal del poble de Sant Sadurní, sempre més +ens servirà d’estímul, per la seva bondat i companyonia.

El Vendrell, 18 de maig de 1977.

Tornar enrere

Connexió d'usuari


Recordar contrasenya

Registra't

Represió franquista al Penedès

segellsrepublica.jpg

 

Panoràmica de l'exposició

Butlletí de __________________

Notícies

NADAL al Camp de Saint-Cyprien
Nadala del sitgetà Jordi Robert escrita al camp de concentració de Saint-Cyprien el desembre de 1939
EN MEMÒRIA DE LES VÍCTIMES
EL PROJECTE TOTS ELS NOMS DE L’IEP IMPULSA UNA CAMPANYA PER RECOLLIR LA MEMÒRIA I PRESERVAR EL RECORD DE LES VÍCTIMES DE LA GUERRA CIVIL I DEL FRANQUISME
Veure totes les notícies ››

Organitza

En conveni

Col·laboren

Institut d´Estudis Penedesencs Memorial Democràtic Institut Ramon Muntaner Ministerio de la Presidencia


© 2005 - 2017 Institut d´Estudis Penedesencs - Per contactar amb nosaltres utilitzi aquest  formulari de contacte - Telèfon: 93 892 19 79