"Visc forastera en una terra xopa de desmemòria"
Joana Raspall

"Cert que sense oblidar no es podria viure, però nogensmenys no es podria viure sense recordar"
Rodolf Llorens

"Somos la memoria que tenemos y la responsabilidad que asumimos, sin memoria no existimos y sin responsabilidad quizá no merezcamos existir"
José Saramago

Repressió franquista

  • Nom
  • Cognom 1
  • Cognom 2
  • Municipi

Consulta aquí els 2189 noms de víctimes de la represió.

Exili

  • Nom
  • Cognom 1
  • Cognom 2
  • Municipi

Consulta aquí els 1220 noms d'exiliats.

Cercador de víctimes

  • Nom
  • Cognom 1
  • Cognom 2
  • Municipi

Consulta aquí els 6062 noms de víctimes penedesenques i dels que moriren al Penedès durant la Guerra Civil.

Cercador de regidors

  • Nom
  • Cognom 1
  • Cognom 2
  • Municipi

Consulta aquí els 1686 noms dels regidors dels municipis penedesencs durant la Segona República.

Tornar enrere

EL TESTIMONI DE JOSEP MILÀ ATSET (Vilafranca del Penedès, 2001)

Fragment de l’entrevista realitzada per Enric Tomàs. Publicada al setmanari El 3 de Vuit el 19 d’abril de 2002

Vaig nàixer al 1921 i quant tenia 10 anys, al 1931, a casa, pels meus gastus em donaven 35 cèntims cada setmana que la meitat servien per anar al cinema al Casal, al galliner i els que sobraven per comprar-me una pasta. Però un diumenge els company i jo decidirem que ens compraríem un paquet de cigarretes, que valien 10 cèntims, que en deien “mataquintos” cada un amb 16 cigarretes, fortíssims de gust, almenys a mi m’ho semblà, tenia 10 anys.

Josep Milà a l'acte de presentació del llibre que recull el seu testimoni Cal que sapigueu de nosaltres ..., al Saló de Sessions de l'Ajuntament de Vilafranca, l'any 2006.

Dons bé, un diumenge, ens fumarem un paquet de “mataquintos” cada u... . Vam agafar una mareig que semblava que anéssim borratxos. Vaig arribar a casa avergonyit. Amb la ma a la boca, només obrir-nos la porta a la mare li vaig dir: m’en vaig a dormir, que no tinc gana. Ella em preguntar si no em trobava bé..., jo li vaig que si; ella em contestà “ bé així demà tindràs més gana”. En aquells anys la cosa anava tan escassa que no t’insistien quan no volies menjar.
Creu-t’ho que vaig dormir. Em semblava que estava dalt d’una catifa o de núvol... tota la nit donant-me tombs el cap. Físicament no se si em va perjudicar, però el cervell sí, perjudicat per sempre ( aprima la veu per donar més força a l’afirmació): mai més he tolerat el tabac, ni el fum. Se que no tinc dret a dir que no és fumi; però si a no anar on és fuma..

La joventut i la República

Josep, vau nàixer...
Vaig nàixer a Vilafranca el 8 de Desembre del 1921, el dia de la Puríssima. Ara bé en aquell temps hi havia una norma, pel que al servei militar, que si en el moment de quintar-te el teu pare tenia seixanta anys, el fill gran se’n lliurava per tenir cura de la família, vaja per que hi entrés un sou, almenys. Quan jo vaig nàixer, el pare tenia 39 anys i mesos; per tan si jo hagués nascut l’any 22, en el moment d’anar jo a la mili ell n’hagués tingut 60. Fa fer els seus comptes hi decidí que dient al jutjat que havia nascut els primers dies del 1922, jo m’estalviaria de fer el servei.

Llavors els fills és tenien a casa i la llevadora l’hi digué varies vegades: “escola Parent – que era el renom de casa meva—que no vas a declarar a ton fill?”. El pare li respongué varies vegades que ja hi aniria; però en una d’aquestes ella l’hi posà la pistola al pit :”Si no hi vas tu, hi aniré jo, al jutjat”. El pare em va donar l’alta com si jagués nascut el 21 de Desembre del 1921, per tan en faltaren 10 dies per ser d’una altra quinta i lliurar-me’n.

Per 10 dies el vostre pare ja sabia que havíeu de fer la mili...
Sí, però el meu pare coneixia el funcionari de l’Ajuntament que es cuidava de totes qüestions del servei militar. Era castellà i després de demanar-li com és podia arreglar, el funcionari li digué: “Me ha dicho el General que se cuida de las quintas en Barcelona, que esto se arregla con una par de pollos...”. Vam treure dos pollastres del corral de casa... no sé si se’n quedaren un cada u , però el cert és que no em van quintar, es a dir que, en principi no faria la mili..., després passà el que passà.

Els pares, la família...
Érem quatre germans, dos noies i dos nois. El pare enviudà; del primer matrimoni tingueren una filla, ja morta, i del segon, dos nois i noia. Jo, dels fills del segon matrimoni en soc el gran. El pare era pagès, rabassaire, portava 12 jornals de terra a mitges amb els amos. L’un era El Compte Moi i l’altre Albert Moliné... .Quant parlem de l’arribada de la II República, potser, serà el lloc més adequat per parlar-ne més...

Cinc persones a menjar i viure, tot devia anar molt magra!
No t’ho pots imaginar!. Tot això que ara veiem per la TV i els diaris de l’anomenat “Tercer Mon”, quant ho comparo em el que vaig viure somric: Sí jo n’estic cansat de viure-ho, però aquí, a Vilafranca. I, al tanto, amb la pobresa t’hi acostumes i potser et dona felicitat, pobreta. Mira fa dos mesos, al gener d’aquest any, vaig anar d’excursió a Guatemala i vaig veure la mateixa misèria que jo vaig viure fa seixanta anys a Vilafranca. I, escolta, son més feliços que nosaltres. No necessiten ni psicòlegs ni gent d’aquesta que els depuri el cervell, els hi arregli el nerviosisme que vivim nosaltres!. Son gent que estan pendents d’ajudar-se els uns als altres i, una cosa molt important, només pensen amb menjar i treballar per avui , que demà ja ho veure’m!, diuen. I la meva vida, de petit i jove era així!!.
Heu vist molt canvis!
... duran milers i milers d’anys la història de la humanitat ha transcorregut monòtonament: el que rea ric ho era per sempre, en canvi el pobre no se n’escapava mai. En canvi avui tot plegat és un daltabaix: el que es ric, pot perdre la fortuna en pocs minuts; hi ha gent que només lluiten per tenir... .

L’escola ?
I vaig anar fins els 10 anys...

On?
A l’acadèmia de Don Pedro Mencía García, sí, senyor. Vaig rebre l’educació en castellà, per que no en sabia de català i, com que estàvem a les acaballes de la dictadura d’en Primo de Ribera, tampoc estava legalitzat l’ensenyament en català. Llegir, i les quatre operacions aritmètiques és el que hi via aprendre.
Com et deia a partir dels 10 anys vaig tingué que ajudar al pare en les feines de camp, a collir herba pels els conills i les cabres i d’ aquesta manera el pare és podia concentra en les feines de la vinya i dels cereals, blats cigrons, també patates que era la base per a poder menjar a casa. Al corral hi teníem, com et deia, cabres per la llet, conills i pollastres per menjar i gallines pels ous.

La seva deu ser les últimes cases de pagès que queden al centre urbà de la Vila?
Sí, senyor, de les últimes. Sempre he viscut a allà, al Carrer del Cid. Sobre els meus estudis he d’afegir, que duran un parell d’hiverns, quan el dia és més curt, de 7 a 9 del vespre, anava a repàs. Tot el demés m’ho ha ensenyat la vida.

Al 1931, la II República, què os representà per a Vos?
Jo tenia 12 anys, al proclamar-se. El pare era republicà... en els meus cabals d’un noi de 12 anys vaig veure que potser el mon s’anava arreglant. Però també vaig viure el 6 d’Octubre del 1934; la foguera davant de l’Església de Sta. Maria cremant tot el que treien de les esglésies, la crema del convent de les monges de clausura on avui hi ha les escoles Estallela Graells, al carrer de la Font. Jo no entenia el que estava veient...

Hi participà el seu pare?
No!. El pare era molt humanista, és feia amb tothom, amb els capellans també, tot i que no era practicant i amic de la direcció de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), a Vilafranca. Era dialogant i molt actiu i conegut a la Vila. Al Carnaval, per exemple, era dels que organitzava les comparses.
Era molt amic d’un tal Tudela, un dels màxims líders de la FAI al Penedès. Organitzà moltes vagues; havia fet parar els trens aixecant els rails de l’estació de Vilafranca, També fou empresonat; bé, en Tudela venia molt per casa a xerrar amb el pare, a menjar, etc. DICTADURA PRIMO RIBERA

La guerra civil

... i arribà el 18 de Juliol del 1936
Amb 14 anys... immediatament quedo contagiat de l’ambient que és viu a la Vila. Per la carretera veig moltes caravanes de camions amb gent que van al front; llegeixo la premsa, al inicia de la guerra que ens estaven envaint el moros... i tantes altres coses que vaig veure i llegir en aquell ambient. Com et deia, tenia 14 anys. no tenia prou força, però als 16, al 1938, em vaig fer voluntari i vaig anar a la guerra. A lluitar ( se l’hi estova la veu), però jo no volia matar!, jo només volia cooperar a que la República guanyés i la meva manera de fer-ho, i per l’edat, era ajudar als que lluitaven.
Però si éreu un nen, encara!( no es va immutar, o no en va voler escoltar...)
Jo em presentar voluntari a un cos de muntanya, de transport amb mules: Batallón Hipomóbil Nº 3 compañia a Lomos, Tercera Sección i ens agregaren a la 26na Divisió en la que hi estaven integrat soldats de la famosa División Durruti. La nostra feina era traslladar queviures, armes i munició de la intendència de reraguarda als soldats del front amb les mules. Com que ja estàvem a les acaballes de la Guerra, 1939, aquest batalló hipomòbil estava destacat prop de La Seu d’Urgell. Hi vaig estar un any fins que es va acabar la Guerra Civil...
(Josep Milà no vol cedir a les emocions, a plorar. No el traeixen, com diu el tòpic: és un home d’una seguretat en si mateix, fora de mida)... ostima noi!, allò va ser viure... per mi. Em van donar un mosquetó que cada u de nosaltres el portava al damunt de la mula per si ens trobàvem un escamot feixista, mai el vaig fer servir... mai vaig matar, a ningú!. No volia matar a ningú, volia ajudar a restablir la pau a favor dels que jo creia que tenien la raó: el republicans.

En guerra, 16 anys, al Pirineu, a les acaballes de la guerra, imagino, mal equipat de roba...; com ho vau viure?
Vaig passar, com et pots imaginar, moltes peripècies. Als del batalló hipomòbil ens varen destinar al Pirineu lleidatà, per ser més exactes el que fa frontera amb Andorra i França. Però, escolta, l’any que vaig estar a la guerra mai em vaig en constipar. La mare, la mare em va ensenyar a ser fort... malament ho vaig passar, fred, molt de fred... Perquè Vos, pel que heu explicat la vostre família no anàveu baldés en res...
A casa sempre hi hagué el just per menjar. Mai cap requisis. De postres no en teníem mai, si no era era temps de les cireres, del raïm, préssecs. Mai és comprava re... la pastisseria no la coneixem a casa. Una any, pel dia Nadal, recordo que nevava, i com era natural, a casa no ho havia torrons. Un dels germans va remugar “.. avui em sembla que és mengen torrons...”. Els pare ens mira, treu un duro de la butxaca, per a mi que tenia 8 o 9 anys, era veure un miracle, va dir fent picar el diner sobre la taula: “Gastemnos-ho tot avui. Ves a buscar torrons”. Aquell Nadal, per primera vegada em m’ha vida, vaig tastar el que eren els torrons.

Tornem-nos a situar al front de guerra...
Tot i que es veia que anàvem perden, a l’estiu del 1938 la nostra feina era portar subministres de menjar i armes per aguantar el front aquell hivern i, a la vegada, evacuar. Era el darrer que hi havia. A la seva esquena, vaja a la nostre també, només quedava França. El subministrament el fèiem des de la Farga de Moles, a la frontera amb Andorra per que la Vall d’Aran, ja estava encerclada pels feixistes. El dia de Nadal del 1938 vam fer el darrer comboi des de La Farga de Moles. Després ens traslladaren cap a Tremp per fer el mateix subministrar i evacuar.
El 9 de Febrer del 1939, de nit, entrava a França per la frontera de Puigcerdà amb Bour Madame. Hi entrarem en caravanes, immenses, de gent, soldats, camions, mules, vaques... impressionant. De matinada, no havien passat ni 10 hores, des de la frontera francesa ja veiem els primers Guàrdies Civils, moros, etc que ocupaven l’altra costat de la frontera, Puigcerdà. (Josep Milà, dona un cop de puny a la taula, però, ràpidament embridar les emocions )... i, nosaltres, ho veiem amb una ràbia... .
Duran quinze dies vam menjar gràcies al bestiar que poguérem arrastras a la retirada. Els francesos només ens donaren pa, ni sal ni oli.

El camp de concentració

Sempre han estat un veïns especials... .Després cap a quin cap de concentració os portaren?
A mi ,i uns quants de Vilafranca a Bernat de Ariege, prop de Tolosa. D’altres a Barcarés, Argeles...; això sí: tots arribarem als respectius camps de concentració en trens de càrrega, tancats i precintats, com si fóssim bèstia.
El de Bernat d’Ariege ja ho fou duran la I Guerra Mundial. En arribar ens trobarem un espai cercat, ple esvergés, uns barracons de fusta mig ensorrats... un desastre. Era Febrer, amb un fred que pelava començarem adecentar-ho. Els francesos ens donaren el material per fer-ho i un cop arreglat si pogué viure bastant bé. Com pots imaginar hi havia gent de tot Espanya, de tots els partits, etc. I un quants vilafranquins. Dels nostre grup en dèiem “El Consolat”. Si no em deixo a ningú érem al Sayo, fuster; el Piñol; el Pujol, un germà seu tenia un llibreria que ara acaba de tancar; el Massana, un germà seu havia treballat molts anys a al SEPSA, l’ Esclasants, aquell no tornà Espanya. Fou tinent amb l’exèrcit roig i marxà cap a Mèxic. També en Joan Bolet, “El Garsa”, ex cap de Colla del Castellers de Vilafranca, ja mort

Quant de temps hi estiguéreu al camp de concentració de França?
Set mesos, però hi passaren moltes coses en aquell camp de Bernat d’Ariege. El que estimo més és la llibertat i allì, naturalment, no en teníem. Amb 16 anys vaig intentar escapar-me dues vegades, sempre ajudat per els companys.
La organització del camp de concentració la dúiem nosaltres mateixos. A l’exterior del camp hi havia dos cossos de seguretat. El primer estava a càrrec de soldats procedents de la colònia francesa africana del Senegal i el segons pel propis Genermes francesos. L’ordre, ens ho van dir, era que el que intentés escapar-se el materian.
Ho van intentar fer-ho dos companys i efectivament els soldats senegalesos els van atrapar i el van rematar amb les baionetes, però l’endemà, a trets, des de dins del camp, varen matar a cinc senegalesos.
Entraren els gendarmes, en feren formar fora dels barracons i ho escorcollaren tot. No trobaren les armes. Era fàcil amagar-les per que, com et deia, l’organització interna del camp la dúiem nosaltres mateixos.

I la seva fuga?
En l’intent m’hi acompanyà un noi de la meva edat, encara no havíem complert els 17 anys, que treballava a les pedreres de la fàbrica de ciment de Els Monjos és deia Francisco Conesa Osete. Toto i l’escàs que anava el menjar al camp ens preparen uns entrepans i sobretot ens recordaren una i altre vegada: amagar-vos i dormir de dia, caminar de nit i, sobretot no fer-ho per les carreteres!. La nostra intenció era arribar a una casa de pagès del Pirineu francès que sabíem que ens podríem donar feina. Ens feren plànols per on havíem d’anar, pràcticament era seguir la cursa d’un riu l’Oriege que ara no recordo el nom, en direcció a la muntanya. Durant tres dies tot anar perfecta. Avançàvem uns 15 Qms diaris; però al quart no ens quedava menjar i demanaren auxili en una masia. Sí, sí, ens donaren de tot, menjar que feia setmanes o mesos que no havíem provat: sopes, embotits, pastes; però també eren molt patriotes aquell francesos...

Què vol dir amb això de patriot...?
Només entrar a la masia, de reüll vaig veure que un noi agafava una bicicleta. Jo l’hi deia al company: marxem, marxem, què no has vist com aquell nena com agafava la bicicleta...?. Esperat un moment ! em deia en Francisco, el company de fuga. Inclús ens van donar una bon paquet de menjar. Quant portàvem una hora caminant per cayis del riu comencem a sentir cotxes, motos, camions, tots amb sirena. Després gendermes a cavall... .Els gossos que portaven ens obligaren a sortir del canyar. Mans enlaire i detinguts. Has vist la pel•lícula “Kunta Quinte”, que explica la història d’un esclau negre que és fuga de la plantació i el tornen a ella fent-lo corre darrer un cavall al galop i fent anar la fuet?

Jo diria que no, Josep?
Dons al Francisco i al Josep, la policia francesa ens tornaren al Camp de Concentració com l’època de l’esclavitud!!!
(Sento tres cops de puny sobre la taula i una veu segura, ferma, emprenyada i amenaçadora).
Ell i jo hen lligaren, a cada u per la cintura, darrera un cavall.. No ens van toca ni un pel , però només sentíem la veu del gendarmes a cavall: “Ale up; ale up, aux camp, ale up...!”. Escolta, així, per carretera, duran 45 Qms. Vam aguantar. Ens retornaren al camp de Concentració de Bernat d’Ariege. No ens van fer res. Ah,si! Ens van pelar al zero, millor dit, afaitar el cap; ens anar bé a tots dos per que portàvem polls. Cada diumenge també els muntàvem un espectacle...

Què diu?
El camp estava a tocar de la carretera. Cada diumenge, vora el migdia la societat de Bernat ens venia a veure. Des de la carretera estan ens tiraven caramels, cigarretes, etc i nosaltres ens barallàvem per agafar-los. Jo no fumava, però els caramels, que no en tenia , son, eren, molt bons!!. Increïble...
... però el que tenien més ciències, més coneixement del camp ens digueren : “Però que no ho veieu que os estan prenen el pel; que el que fan és com tirar cacauets a les mones en un parc...?”. Dons ja ens donareu la solució els vam dir. Durant la setmana ens parlaren i tots el presoners del Camp hi estiguérem d’acord amb la solució.

I...
Quan tot els visitants assidus els teníem davant, separats , naturalment per l’alambrada... ( Josep Mila s’aixeca de la cadira i continua explicant..) comencen a tirar-nos caramels, cigarretes i nosaltres, sense moure’ns a l’altra costat. Llavors en castellà al crit “ ahora!”, tots i de cop ens vam abaixar els pantalons junt amb els calçotets...

¿?
No van tornar més, no!. Es va acabar l’escarni, se’ls va acabar la distracció. Escolta això és històric!.

La Guerra Civil s’acaba al mes d’Abril del 1939...
Llavors el francesos a qui no volia –o no podia—tornar a Espanya per les seves idees polítiques l’hi donaven l’oportunitat de marxar cap a Mèxic i la URSS. Jo vaig apuntar-me per ananr a Mèxic. Els primers en marxar cap un d’aquests països foren els qui tingueren responsabilitats polítiques durant la II República o després, militars, al llarg de la guerra. Jo era dels últims de la llista per que només era un soldat ras i 17 anys!. Escolti, Josep, la seva família sabia on era Vtè?
( Acluca la veu..) No. No volia que sabessin on era, per que m’haguessin reclamat.. Pretenia dir-los-hi quant arribés a Mèxic. Però passaven els mesos i no em deien res de marxar, devia ser l’últim de la llista. Jo pensava amb aguantar-me per a mi mateix. Els meus pares no podien fer res per a mi i al revés tampoc!
Però en Josep Mascaró que estava amb mi al camp de Concentració, feu una carta als seus pares, per cert sense segell --“ a pagar en destino”-- és deia en aquells temps, dient que estava viu i –sense dir-m’ho- que estava junt amb el fill del “ Parent”, el sobrenom de casa. A més, resulta que els Mascaró eren veïns de casa dels meus pares. Van rebre la carta i de seguida: “Soletat, Soletat, el nom de la meva mare, el teu fill és viu, és viu?” L’hi digueren.
El meu pare és mogué de seguit per treure’m del camp de concentració i, com et deia, malgrat ser de la FAI, ni després de la guerra l’acusaren de res. A l’inrevés trobar ràpidament gent que avalessin la meva conducta pel que et deia, era una home dialogant i respectat pel “vencedores”. Hi havia tres classes d’avals: adicto, indiferente o desafecto al Glorioso Movimiento Nacional. Dons el pare, en pogué enviar el documents que deien que jo era Adicto al Glorioso Movimiento Nacional, per que trobà avals entre els capellans, entre el regidors del primer ajuntament franquista de la vila i de botiguers...
Tot i així jo no volia tornar a casa. Però, noi, l’ u de Setembre del 1939 els exèrcits de Hiltler envaeixen Polònia i esclata la II Guerra Mundial. Llavors les autoritats franceses ens digueren que no podien mantenir més els Camps de Concentració i ens oferiren dues possibilitats: Anar al front o treballar a la reraguarda, en el meu cas de pagès, i immediatament, se’ns consideraria com a ciutadans francesos. Jo em vaig: Jo no els dong la meva sang! . Hi m’en vaig tornar a casa, a Vilafranca.
Passo la frontera i a Figueres em tanquen els “fasistes” una setmana en un edifici que en deien “La Carbonera”, sense donar-me pràcticament menjar. Després vaig passar un tribunal Classificador i, efectivament, en vaig sortit amb el bitllet pagat fins a Vilafranca.
Imagina’t, tenia tanta gana que durant el viatge una dona donava de mamar .Jo la mirava, no pel pit sinó pel menjar... m’hi hagués agafat!. És devia compadir i em va donar un tros de pa.

La postguerra al Penedès

Josep Milà a l'acte de presentació del llibre que recull el seu testimoni Cal que sapigueu de nosaltres ..., al Saló de Sessions de l'Ajuntament de Vilafranca, l'any 2006.

(Josep Milà preserva aquell tros de la seva vida en present. Al periodista només li deix espai per preguntar, a fi i efecte, d’aclarir o matisar el seu relat)
Ara bé el més trist. Tu saps el que és arribar a casa vençut, d’una guerra i viure un clima que no és el teu,... que cada diumenge hi ha una missa de Campanya al mig de la Rambla de Sant Francesc i després desfilada dels Falangistes; que cada dia a les 7 de la tarda quan arriaven bandera a la caserna tots el que passejaven per les rambles s’havien de posar “firmes” i fer la saludo feixista?. No ho vaig poder aguantar.
Llavors ens vàrem aplegar gent, que estàvem en la mateixa situació, de perdedors.... l’Almirall, el Fidel Junyent, el Cuyàs, pare del regidor i d’altres que ara no recordo. Dens bé ver no viure el que t’acabo d’explicar, cada diumenge, amb dues llesques de pa i cap cèntim, anàvem al Pic de l’Àliga, a la Fon de l’Atmetlló. I així ho vam fer 7 o 8 anys, cada diumenge, cap a la muntanya.
Escolta, mai els meus amics i jo vam fer la salutació feixista. Pel sol o pel rellotge a les 7 menys minuts, si estàvem passejant per la rambles, corríem cap un entrada del carrer de La Palma, per amagar-nos... . Els de la postguerra foren uns anys desastrosos. Al ser pagesos, a casa de menjar, no en faltà, però havíem perdut la guerra.

(Mai havia sentit explicar-se – i clamar-- vivament a un perdedor de la guerra Civil veí de Vilafranca. Quant Mn. Trens va escriure “Vilafranca, Senyora Vila”, no ho savia o no va voler recordar, ni tan sols insinuar? “Ai, dels que perden”, recorda, sempre, el poeta)
De mica en mica, la cosa és va anar arreglant. Sempre amb trens poguérem anar cap a Montserrat, El Montseny, el Ports de Besseit i ens va agradar...

Qui hi anàveu? El Pastoret, m’he germà, l’Almirall, el Ton Massanell i d’altres. A veure, jo quant vaig estar al Guerra, ja vaig veure el bonic que era la muntanya, amb els mulos traginarem subministres, com t’he explicat, precisament en ple Pirineu, a la Farga de Moles, la Seu d’Urgell, Puigcerdà, però llavors no et moguessin de la fila de les mules, per que les ordres eren afusellar-te, podien considerar-te un desertor. Però, em deia a mi mateix: ha de ser molt bonic poder-hi pujar!.

En això que conec un excursionista de la Vila, Josep Vallés Siges, que ja ho havia estat abans de la guerra i que llavors només és dedicava a fer acampades amb la seva colla. Com que era soci del CEC ( Centre Excursionista de Catalunya), tenia tots el butlletins del Centre i en un d’ells vaig llegir la descripció de com pujat a l’Aneto, el pic més alt del Pirineus. I em vaig dir: don cap a l’Aneto; escolta!, digueu-ho tot: la descripció era de l’any 1922, i ja estàvem al 1948. No eren, precisament, anys per anar d’excursió. Fixa’t en una detall. Al 1948 quan vam arribar al refugi de La Renclusa i tot seguit fer l’Aneto, estava totalment en ruïnes, abandonat. El feien servir uns pastor per guardar-hi ramats.
Dons amb vuit penedesencs, millor dit, set de la comarca i el fill—escolta’m bé- del Capità de la Guardia Civil de Vilafranca i després de fer quatres canvis de tren i pujar a diversos autobusos al cap d’un dia i mig arribàrem a Benasque, la població més propera al cim...

Pari, pari..., al 1948 pujà a l’Aneto amb el fill del Capità de la Guardia Civil de Vilafranca. M’ho vol explicar...?
Sí. Es deia, Juan Domingue Ortega. Llavors tenia 15 anys. Té la seva història de com va venir amb nosaltres.
Al tauler d’anuncis del Centre Excursionista de Vilafranca sempre hi deixàvem un butlleta en blanc per qui s’hi volgués inscriure. Un bon dia trobem el nom d’aquests xicot i , el Pastoret, que és molt conyont, sota el nom de Juan Domínguez Ortega hi afegeix “Manolete”. En aquells anys hi havia bastants toreros que s’ho deien. Sabíem qui era, però en férem cas. Pocs dies després tornem a trobar el butlleta amb el nom i el Pastoret tona a fer-hi el mateix, hi afegeix “Manolete”. Vet aquí que l’endemà mateix, al butlleta en comptes de Juan Dominguez Ortega, ja hi posà, directament, “Manolete”. Un de nosaltres pregunta “Qui ha estat? I ,pel darrera nostre, surt el fill del capità de la Guardia Civil dient-nos: “Jo!, i ara m’haureu de dir Manolete....!”
(Josep Milà—mentre jo reia—s’ha l’hi tornar a estovar la veu, casi fins els plor. Torna a embridar-lo) i és quedà amb aquest renom: sempre l’hi vam dir Manolete. Fou un més de la colla. Per cert quan vam arribar al cim de l’Aneto, llavors encara hi havia el llibres de registre, tot hi, a més del nom, dèiem que veníem del Penedès, etc. Però en Manoleta hi escriví:” Soc Juan Dominguez Ortega, Manolete, y soy el primer habitante de Arcos de la Frontera, provincia de Cádiz, que llega a la cima de este pico..”. I, com ho saps que ets el primer del teu poble que hi ha pujat? L’hi preguntarem; ell ens contestà:” Qué si lo se? Pero sí en mi pueblo no savem ni que existe esta montaña!!”. Era molt maco... escolta, tu, això és històric!
Vau coninexer al seu pare, el Comandante de Puesto de la Guardia Civil de Vilafranca?
I tant!. Al ser encara més jove que nosaltres, moltes vegades jo mateix anava a demanar-li que el deixes venir.
“Tratandose de Vd – em dia- como le tengo toda la confianza, a donde Vd. vaya puede ir mi hijo”. És deia Don Venanciao, era molt educat; un home magnífic!... el que és la vida!.
Abans que nosaltres, excursionistes de Vilafranca havien intentat de pujar l’Aneto i no s’havien ensortit. Hi vam pujar amb l’equip mínim: res de piolets; amb espardenyes de vetes de soles de goma, amb albarques! i per menjar unes raspes per fer-nos un arròs... .
Arribem a Vilafranca, i sens valorà molt haver aconseguit pujar el pic. Als pocs dies em criden el de Falange, al ser el capdavanter de la colla. Si entreu a la “Centuria”, em van dir, os donem, equip, material ,calés... . Els vaig contestar que preferia menjar arròs de bacallà i caminar amb albarques que el que m’oferien. I, ja hi vam ser... .

Que va passar?
Que a partir d’aquella pujada a l’Aneto no paràvem d’augmentar de socis i ells, els de falange, dons de perdre’n, de aquí que no van parar fins a tancar-lo.
Ho aconseguiren?
Esperat. Poc després de pujar l’Aneto conec a una gran excursionista i millor amic , Josep Llaudó Majoral. Amb ell he caminat i pujat muntanyes pels cinc Continents. Trenta-set anys d’amistat fins que morí, d’un infart, a l’estació de Vilafranca, assegut en un banc.
Era molt culte, molt catalanista, gran fotògraf. Havia estat set anys director de la revista del CEC “Muntanya”, a més de fundador de l’arxiu fotogràfic “Masia Catalana”. Treballava a Caixa de Pensions. Tenia, dons, força i cultura i ens unien les mateixes idees.
Al 1949, em proposa d’anar al Pirineu de Lleida. Hi anàrem el meu germà, Cosme, i jo i un amic d’en Llaudo, Joaquim Cabeza Valls. En Llaudó portava unes targes en blanc i en una dels costats, impresa, la bandera catalana. Bé, dons en cada un dels 17 pics que férem aquell estiu del 49 vàrem deixar una d’ aquelles targes i escrivint-hi: “Visca Catalunya, estrofes del Segadors i, tontos de nosaltres, les firmàvem: Josep Llaudó, Josep i Cosme Milà i Joaquim Cabeza. El que nosaltres no sabíem era que per aquells indrets del Pirineu hi havia un campament de falangistes i, per casualitat, coincidirem en pujar en varis pics i sempre, nosaltres primer i ells després. Naturalment, recolliren les targes que hi trovaren.

I...?
Que a l’arribà a l’estació de Sallés, veiem un grup de falangistes, vaja un Centuria, més o menys, 100!. De cop i volta un criden :”Estos son...!. Se’ns tiraren a sobre; ens desplomaren a copa de puny, de peu, insultant-nos. Home casi un centenar contra quatre... ens van tirar per terra i ens patejaren a tots quatre el que volgueren.
Mira, en haguessin matat, si no hagués estat per que a l’estació de Sallés, in sergent de la Guardia Civil que anava de paisà, tragué la pistola i cridà: ¡Aquí hay que hacer justicia. Si se lo merecen, se los fusila, peró no permitiré que los lapideis aqui mismo...!”. Al cap d’una hora arribà un patrulla de guàrdies civils. Ens van emmanillar i mentre demanaven informació sobre tots quatre ens empresonaren, 3 dies, a l’església de Balaguer, reconvertida en presó després de la Guerra. De dia el carcellers en tenia tancats i barrats; però de nit, en veure que érem gent normal no solament entablarem conversa amb ell sinó amb les tres filles que tenia. Aquestes, per Balaguer estengueren la noticia de que “ allí l’esglèsia tenen tancats a 4 sardanistes”, tot plegat per que el Joaquin Cabezas sabia moltes lletres de sardanes i sardanistes i els hi va cantat moltes. Total, que quant en portaven emmanillats de l’Església al jutjats de Balaguer, diverses persones se’ns aproparen, tot i que cada u de nosaltres anàvem entres dos Guàrdies Civils, i ens donarem menjar, i llaunes, l’any 1949

Sort de Don Venancio, no?
Efectivament al demanar–los informació sobre nosaltres a la Guàrdia Ciivl de Vilafranca, Don Venancio digué: “Sí és el que me decís, yo respondo de él”. En Llaudó el va salvar un oncle militar que tenia. Tornarem a Vilafranca en llibertat provisional. Ens feren un Consell de Guerra, fórem processats i comdemnats, a sis mesos i un dia de presó. A tots en expulsaren dels respectius Centres excursionistes “ con caràcter – diu la resolució de la Federación Española de Montañismo—perpetuo y prohibición de ingresar en cualquier otra entidad montañera indefinidamente”. “ Por Dios, España y su Revolución Nacional-Sindicalista”, diu al final de la carta en que expulsaven!.
Bé, els companys de Centre de Vilafranca em van dir que res de res, que jo continues com a soci. Van tenir la idea de canviar-me el nom. Així durant uns mesos jo em dia “Pilín 1ro. i el meu germà “Pilín 2do”. Però anàvem fent activitats, els falangistes veien que jo hi anava i en un escorcoll al Centre comprovaren que jo encara figurava com a soci; llavors el van tancar-lo. L’excusa per fer l’escorcoll al Centre és que al pic del Montagut hi havia trobat una targes, molt semblants a les altres en que posava “Muera Franco”. En fi, tenien ganes de tancar-lo i ho aconseguiren.
Sempre os heu guanyat la vida fent de pagès?
Per que no he tingut cap opció més. Des del 10 anys he treballat al camp. Per vocació... m’hagués agradat ser constructor. Jo, de petit, sempre m’encantava veien els “Meccano” als aparadors de Els Quatre Cantons”, i també veien als paletes dalt les bastides. D’ haver pogut no sé si hagués arribat a arquitecte, enginyer o, simplement, ser un paleta. Però poc a poc hi he anat entrar i ara soc una fanàtic de la vinyes. Per on vaig, sigui el país que sigui sempre pregunto si tenen vinyes, pels vins... .

O, sigui, acabada la guerra, vos vàreu continuar conreant les terres que portava el vostre pare, és així?
...escolta’m. Tu has vist aquell pel·lícula “Lo que el viento se llevó”?.
Sí, aquesta si l’he vist...!
...i deus recordà el jurament aquell en que la protagonista diu, més o menys “Juro ante Dios que jamás volveré a pasar ambre”. Dons jo vaig fer-ne un de jurament , amb un petita variació: “Juro ante Dios que jamás me volveré a meter en política”. Després de la guerra m’han ofert càrrecs, inclús ser cap de Colla dels Castellers de Vilafranca. No, sempre he dit que no. No m’ha agradat mai manar als altres, excepte quant vaig a la muntanya. Llavors sí, soc l’amo... .
Tornem a la terra... Bé... . Duran la guerra, cosa de lleis, ens vam poder quedar-nos amb totes les collites, però com que van guanyar els del Compte Moy, llavors, després de la guerra en comptes d’anar a mitges, com abans, anàvem al terç: el 75% per l’amo i el 25% pel pagès fins a tornar el que ens havíem quedat, legalment, en temps de la República i la Guerra.
Però tenia una altra mentalitat. Anant a jornal, de sol a sol, portava cada dia un duro a casa, que en aquell temps de postguerra era molt!. I després l’estraperlo. Saps el què és?

Sí.
A casa, amb les terres que dúiem, recollíem cada any uns 1.500 Quilos de blat, per menjar nosaltres en necessitàvem uns 800; la resta, els 7 o vuitcents quilos els podies vendre a 16 ptes. quant venent-lo al preu oficial era de 2,50 ptes/quilo. I la terra estava baratissima. Venent 500 quilos podies comprar un jornal de terra. L’estraperlo era cosa prohibida, però que m’importava a mi si aquesta circumstància l’havia provocat un règim que volia tornar enrera en tot com abans del 1931? Dons vam vulnerar les lleis, vam fer estraperlo pa petita escala. En aquells anys, als anys quaranta, un jornal de terra valia mil peles. Mil quilos de blat, 1.600 peles Vam anar comprat un jornal de terra per any i al cap de 10, ja en teníem 15 de jornals de terra per que els primers en propietat ja no n’havíem de donar res. Llavors donava gust treballar. A més l’any 1961 vam poder comprar-nos un tracto una “Ebro”, dels primers del Penedès. Ens vam fer els amos. Anàvem a treballar per altres pagesos i a l’hivern amb una trajella ens vam fer tips d’explanar terrenys per fer-hi urbanitzacions. Jo vaig explanar els terrenys, a Castelldefels, pels càmpings, El Toro Bravo, la Ballena Alegre... a 100 peles l’hora, de l’any 61...
Eren molts diners per l’època...!
Sí senyor; deu hores diàries de dilluns a dissabte. Dormir a les barraques amb els paletes i per menjar una llauna de sardines i pa amb tomàquet. Però cada setmana em treia 7.000 pessetes. Així vam créixer. I com et deia sense posar-me en res de polítiques, el meu pensament era treballar i fer excursions.

...........................

Excursionista sancionat pels falangistes i homenatjat per la democràcia
Amb molt de compte Josep Milà desplega una “Panadés” el setmanari dels franquistes vilafranquins me’l don per llegir. Si llegeix que ha estat anomenat “Mejor Deportista del Año” (1962). Però, segons aquell ofici os varen prohibir a “perpetuidad e indefinidamente” a federar-vos o entrar en cap mena de Centre excursionista!
No se’n devien en recordar. Aleshores encara hi havia l’Alcalde Melo i no em van pas indultar!. A mi ningú em va dir que estava readmès en el mon de l’esport de muntanya. I el més curiós, jo no m’hi vaig presentar, sinó que foren els meus companys del Centre Excursionista de Vilafranca, del qual, com ja he explicat, vaig ser expulsat!!. Ells em van demanar permís, jo els vaig dir que sí; no tenia pretensions, però si servia per promocionar l’esport de Muntanya, llavors ja m’estava bé.
(Sorprenen tot plegat. Algú, alguns, és devien fer el distret. Si tenim en compte que en el tancament del Centre hi participaren activament falangistes de la Vila, que fou la “Delegación Nacional de Deportes de la F.E.T y de las J.O.N.S”, des de Madrid qui el sanciona a Josep Milà, el lògic és que una còpia d’aquest document estigues dipositada als arxius de Falange al carrer de Santa Maria cantonada amb carrer de la Cort on avui hi ha els despatxos de la Conselleria de Benestar Social, Cultura i demés).

També en el mateix setmanari, al 1975, en tornaren a entrevistar al Julià i a mi, després de pujar al Fugiyama.
Veig que l’entrevista os la fan 9 dies després de la mort al llit del dictador, el 29 de Novembre de 1975...
Ah!, el 20-N del 1975 estàvem a Bangkok, fent el sopar de comiat de l’excursió que ens havia portat al Japó. Érem 410 persones. Els que van organitzar l’excursió, una agrupació sardanista de El Vendrell va fletar una avio de l’Air France per nosaltres sols. Tots catalans, si n’hi havia de castellans parlaven el català. Be, en mig de sopar s’aixecà un home gros – després vaig saber que era l’Alcalde de Cubelles—i ens digué: “Un momento de silencio, por favor. Os tengo que dar una mala noticia. Nuestro glorioso Caudillo ha muerto. Pido por él un minuto de silencio”.
Jo, no!. Sol, ho vaig dir jo sol davant de tots. L’únic que vaig marxar del menjador!. L’únic!, t’ho puc ven assegurar en tinc testimonis de Vilafranca mateix!. La meva dona, espantada, em digué, i en arribar a casa, què, Josep? Que facin el que vulguin, jo he estat agafat per Franco; he estat a la presó... i ara estic en un altre país... però vaig ser l’únic tu, l’únic! I érem 410 persones del Penedès i la contornada!. Ningú va dir re l’ aixecar-me de la taula. Tampoc va passar re al tornar a casa, a Vilafranca.

Sou conscient com os hagués canviat la vida d’haver guanyat l’Exèrcit de la II República en el que hi vau lluitar..? (La erra de l’última paraula casi s’ajunta amb la seva resposta, contundent. Un cop de porta...)
Completament...

Però, escolti és que...
Sí, sí, ho admeto. Vaig quedar en res després de la Guerra. Em va aixafar no poder marxar a Mèxic o Rússia. Tot té la seva explicació. A casa, cada dia, el meu pare, que tenia el carnet de les Joventuts Llibertaries, llegia la “Solidaridad Obrera”, el diari de la FAI, a la vinya. M’en recordo molt bé : a l’estiu sota la figuera, a l’hivern a raser i m’ho anava explicant tot el que passava.
Soc un perdedor de la guerra .Tinc aquelles idees, emmagatzemades, per que no les he fet servir mai més.

El fet de no tenir fills?
Segurament que no hagués viatjat tant. Sentint el mateix per la muntanya, només podria haver fet coses petites. Per que no és no en volguéssim la meva dona i jo, és que no en vam poder tenir...

L’hi pregunto per que pel que he escoltat heu tingut una vida molt moguda i aquest tipus de preguntes encara et fan valorar més el que ha pogut fer... no sé si m’explico

A mi el primer que em va canviar la vida va ser la guerra civil i, al casar-me, vaig seguir una línia que no era la meva ni la de la meva esposa. De haver tingut fills, al ser agricultor i m’agrada, penso que podria tenir una bodega on elaboraria vins, caves. Fins fa poc alguna d’aquestes les feia a casa, però he agut de renunciar a continuar-hi. Ara porto la collita a una magatzemista i a corre!.
La història d’on vius, naturalment et marca. Millor que no hi hagués hagut una guerra però com que hi va ser, hi vaig anar i com que hi vaig anar, estic content d’haver-hi anat, encara que la perdéssim; ho dic per la força que em va donar anar-hi als 16 anys, per que ho valores tot. Encara avui quant veig un tros de pa pel carrer... si tingués gallines l’aplegaria, allà a terra no hi fa cap servei. Escolta’m: mai faig un rosegó de pa quant menjo, mai!. Et marca per tota la vida... aquella gana que has passat.
L’ha marcat, sí, però no l’amargat!. Heu sigut feliç?
Si, per que tingut bona salut i sempre m’he buscat companyies que m’ajudessin i jo les pogués ajudar...el Llaudó i jo ens enteníem fantàsticament!.
Vols una altra anècdota de la Guerra?

Digui, digui...
Era, exactament, el 26 de Gener del 1939. Saps que va passar aquell dia?

Ni idea... . Aquí a Vilafranca sí!, que el 21 de Enero entraron las Tropas Nacionales en Villafranca del Panadés, però el 26...
Que va caure Barcelona, que les tropes feixistes... vaja que Barcelona és va rendir. L’endemà amb les mules cap a proveir la primera línia, jo que em dirigeixo a un milicià, barbut cansat, del Batalló Durruti i l’hi dic : Sabes la última notícia, camarada? Venga –em diu- escupela!. Jo un nen de 16 anys l’hi dic: ”Oye, que me han dicho que Barcelona ha caido en manos de las tropas fascistas”. El paio es treu la pistola em fot dos a tres cops amb la culata i m’apunta al cap. Escolta... vaig queda acollit. Llavors un company de batalló, més veterà va dir-li : Déjalo estar, es de los nuestros. Te lo juro!. Em pensava que m’anava a matar, n’estava convençut. Després de treure’m la pistola em diu cridant: “Esto no se debe decir.Por que es mentira Aunque sea verdad, no se debe decir por que es crear derrotismo!”. Agafes unes experiències, t’endureixes, vaja!.

I...
Esperat!. Al cap de 25 anys d’acabada la Guerra, al 1964 els vaig dir amb en Julià, en Massachs, companys del Centre Excursionistes de Vilafranca: Va!, que vull anar a on fa 25 anys estava al front. Amb cotxe fins l’ermita de Santa Magdalena, prop d’Andorra i del pic Saloria. Ells no hi havia estat mai. Estàvem esmorzant davant el foc i veiem passen cinc jeeps i s’aturen. Eren gent més gran que jo... .Bado orella i escolto que es diuen els uns els altres: “Mira!, darrera aquella pedra em van ferir; un altre, sí darrera aquella altra van matar a un amic meu. Al sentir-los, em vaig posar a la conversa: “Sí, jo també hi havia passat amb les mules”!; em miraren però no em contestaren. En primer lloc ells anaren a la guerra per quintes que en deien “forçades”, devien tenir en 30 i 35 anys i al 1964, 45 o 50 anys i jo 40. I, a més de ser més jove que ells al fer esport estava més ven conservat. Devien pensar: “Aquest? Es una camàndules”. Però se’m acut dir: “ fent combois també havia passat per Ainet de Vessant, un poblet de la Vall Farrera, i prop de la carretera – vaig seguir explicant— enterrats en un prat hi havia una partida de bacallà cru que el van donar per dolent i el colgaren allí, tones n’hi havia!. Nosaltres que ho sabíem i teníem molta gana, en desenterràvem , la dessalàvem al riu i l’escalivàvem... .”Xocala” em digué un d’ells, “això –digué- el llibres d’història no en parlen, no més el que ho em viscut ho podem saber... ja va estar, amics, tu, amics”. Bé, fem el Saloria i al capvespre, tornen a passar els 5 jeeps amb els excombatents. Es paren i sense baixar dels cotxes davant la foguera alcen el puny, jo i la resta també també i dret i comencem a cantar...

(Josep Milà Atset, aquell soldat de 16 anys enrolat voluntari al Batallón Hipómóbil número 3, Segunda Ci Compañia a Lomo, 3ra. Sección s’aixeca de la cadira i em veu clara comença a cantar l’himne de l’Exèrcit Popular. En posar-se de perfil i el puny enlaire... potser una de les escenes més impressionants, dignes, que hom hagi vist com a periodista):

Un dia tràgic la gent neta i noble
D’aquesta terra desfeien la pau
I el vil feixisme adreçat contra el poble
Volia, per sempre, fer-nos esclaus.
Vingué la guerra ferotge, sent seva
El Nord, el Centre, el Sud i Llevant
I arreu d’Espanya s’alçà la gran lleva
De voluntaris que lluiten cantant.
Endavant!

N’ hi el sabia ni em sonava
Es que vam perdre la guerra, per això no l’expliquen...!

Com os van acceptar de voluntari si en aquells temps si fins als el 21 anys no s’era major d’edat?
Es que la primera vegada em vaig escapar. Jo cap a al batalla de l’Ebre, però com que rea menor d’edat em van reclamar . Vaig arribar fins a Amposta, i a d’allà una altre vegada a casa. Al poc passà i es quedà a Vilafranca, per unes setmanes el batalló Hipomàbil. Venien a descansar tan els soldats com els mules. Vaig preguntar quines eren les condicions per entrar-hi: ser pagès, per saber tractar a les mules i ser major d’edat. Com no ho era, exigien un document notarial conforme el pare ho autoritzava. L’hi vaig dir al pare que si no m’hi deixava anar em tornaria escapar. Ell és va informà de que la feina del batalló no estava a primera línia, si no que era transportar queviures i munició de la reraguarda al front, però no per quedar-s’hi. Em va fer l’autorització notari de Vilafranca i ho signà el pare. Ja no em van poder reclamar. Així va ser, així!.

I al 1989, als 50é aniversari hi va tornar?
Si, hi vaig anar sol, era el dia de Nadal. Com que no hi havia massa neu vaig torbar a Pujar el pic Salòria, que veien-lo, als 16, anus vaig dir-me a mi mateix : “Ha de ser bonic poder pujar-lo”. ¿Tu saps, al cap de 50 anys d’haver passat una Guerra, ser viu i tenir forces per tornar on havies estat mig segle abans? Es com anar a la Lluna... no sé, com dir-ho son coses que t’omplen.

L’última caminada, la que li fa ressonar totes les emocions viscudes per totes les muntanyes, pics i camins d’aquests cinc continents, més la mar, el més gran de tots ells, fou quan va rebre una carta de la Generalitat de Catalunya, exactament de la Secretaria General de l’Esport a finals del 1989. La Generalitat, la institució cabdal d’autogovern de Catalunya, recuperades les llibertats per a tots els ciutadans de l’estat Espanyol, va voler retre homenatge, com diu el llibre en que hi son totes les biografies dels homenatjats, als “Forjadors de la història esportiva de Catalunya”, precisament l’any- al 1989- en que un insigne ex-falangista pronuncia aquelles paraules “... a la cité de Barsssalona!”: Les Olimpíades del 1992, ara fa deu anys, foren un gran èxit per a Barcelona... “en la carta em conviden a un sopar al Palau de la Generalitat. Escolta una festassa. Érem 50 o 60 persones totes velles – jo tenia casi 70 anys-- que representàvem a de tots els esports a Catalunya, inclús el pin pong en haver-ne estat, d’una manera o altra els pioners. Només hi anàrem els tres millors en cada un d’ells. De Vilafranca també hi anà en Marqués, pel bàsquet. El President Pujol, abans de donar-nos la medalla com a forjadors de l’ Esport, digué que les paraules pronunciades per Samaranch no eren per casualitat: “... tots els vostres treballs i èxits han fet que Catalunya i Barcelona sigui coneguda internacionalment a través dels esports, aquí representats”.

Tornar enrere

Connexió d'usuari


Recordar contrasenya

Registra't

Represió franquista al Penedès

0244a.JPG

 1r Congrés nacional de la Dona

Panoràmica de l'exposició

Butlletí de __________________

Notícies

NADAL al Camp de Saint-Cyprien
Nadala del sitgetà Jordi Robert escrita al camp de concentració de Saint-Cyprien el desembre de 1939
EN MEMÒRIA DE LES VÍCTIMES
EL PROJECTE TOTS ELS NOMS DE L’IEP IMPULSA UNA CAMPANYA PER RECOLLIR LA MEMÒRIA I PRESERVAR EL RECORD DE LES VÍCTIMES DE LA GUERRA CIVIL I DEL FRANQUISME
Veure totes les notícies ››

Organitza

En conveni

Col·laboren

Institut d´Estudis Penedesencs Memorial Democràtic Institut Ramon Muntaner Ministerio de la Presidencia


© 2005 - 2017 Institut d´Estudis Penedesencs - Per contactar amb nosaltres utilitzi aquest  formulari de contacte - Telèfon: 93 892 19 79