"Visc forastera en una terra xopa de desmemòria"
Joana Raspall

"Cert que sense oblidar no es podria viure, però nogensmenys no es podria viure sense recordar"
Rodolf Llorens

"Somos la memoria que tenemos y la responsabilidad que asumimos, sin memoria no existimos y sin responsabilidad quizá no merezcamos existir"
José Saramago

Repressió franquista

  • Nom
  • Cognom 1
  • Cognom 2
  • Municipi

Consulta aquí els 2189 noms de víctimes de la represió.

Exili

  • Nom
  • Cognom 1
  • Cognom 2
  • Municipi

Consulta aquí els 1220 noms d'exiliats.

Cercador de víctimes

  • Nom
  • Cognom 1
  • Cognom 2
  • Municipi

Consulta aquí els 6062 noms de víctimes penedesenques i dels que moriren al Penedès durant la Guerra Civil.

Cercador de regidors

  • Nom
  • Cognom 1
  • Cognom 2
  • Municipi

Consulta aquí els 1686 noms dels regidors dels municipis penedesencs durant la Segona República.

Tornar enrere

Front Obrer: setmanari del POUM de Sitges, 1936-1937

Òrgan del P.O.U.M de Sitges. Núm. 8, 25 d’octubre de 1936

UNA DE LES ÚLTIMES LLETRES DELS GERMANS DES DE LECIÑENA setembre de 1936

Camarades tots:
Amb el cor ple d’alegria ens dirigim a vosaltres, els encarregats de consolidar i estructurar el nou règim damunt les runes de l’oprobi capitalista. D’estructurar el règim col•lectiu, aspiració de tots els treballadors.
Tenim de dir als companys partidaris encara de la democràcia que la totalitat d’obrers que lluitem al front, joves en la seva majoria i sense “experiència” en relació a la nostra curta edat, però amb molts coneixements degut a la rapidesa amb què s’han desenvolupat els esdeveniments al nostre país, que no ho fem per una república democràtica, que prou sang ha costat ja al proletariat espanyol. Al contrari, lluitem per l’enderrocament definitiu del capitalisme i per la implantació d’una societat sense classes, en la qual es vegin complertes les aspiracions del poble oprimit fins avui.
Ací a les avançades ens troben companys de diferents ideologies, però sota el xiular de les bales i dels obusos només tenim un pensament, una idea fitxa: fer callar aquests monstres de ferro ii fer callar també per sempre aquests monstres de carn humana que responen al nom de feixistes.
Vos demanem, camarades, que tot aquell que s’oposi directa o indirectament a la bona marxa de la revolució l’escombreu sense compassió per sempre més. Aquesta és la tàctica dels feixistes amb nosaltres. I no cregueu que ho diem per venjança, puig els obrers som més humanitaris que ningú. Precisament per això ens cal netejar la humanitat de porqueria i atendre les necessitats, per tant, de la revolució.
Companys i companyes, els vostres camarades de Sitges que lluitem al front vos demanem que no defalliu i que intensifiqueu el vostre treball de construcció, que ha d’ésser el mirall del proletariat mundial.
Totes les vostres activitats per consolidar les victòries. Tota la nostra sang per aconseguir-les. Tots per la Unió de Repúbliques Socialistes.
Salut, treballadors de Sitges.

Emilià Díez, Salvador Rosell, Abelard Martinez, Francesc Borderia, Ignasi Aparici, Joan Pujadó, Josep i Nicasi Mondejar, Antoni Campillo, Joan Freixedes.

FRONT diu que...

Al sortir per segona vegada dedica el seu primer número als heroics combatents, a les Milícies obreres que’s juguen la vida per la causa de la llibertat i especialment als caiguts del P.O.U.M i de la “Joventut Comunista Ibérica” que tant braument sapigueren lluitar per implantar el socialisme.
Fidels intèrprets de Marx i Lenin, sapiguereu emprar la ploma quan pertocava, i el fusell el moment de combatre els enemics de la nostra classe. Fidels intèrprets del nostre camarada Maurín, heu caigut en defensa dels postulats del P.O.U.M que són els e la classe explotada.
El nostre partit, el poble de Sitges, us déu la contribució lliberadora. La vostra sang ha fet tornar més vermella la nostra bandera en la que vosaltres us haveu embolcallat.
No us oblidarem camarades. Us venjarem.

ALS MEUS CAMARADES DE LA JOVENTUT COMUNISTA IBÉRICA CAIGUTS AL FRONT D’OSCA

El dia quinze del corrent mes caigueren en defensa de la causa proletària al front d’Osca els companys Díez, Rosell, Martínez, Bordería, Pujadó, Mondejar i Freixedes, tots ells de la J.C.I del P.O.U.M de Sitges. A ells dedico aquestes breus rengles, a ells que amb llur heroisme defensaren fins l’últim moment les nostres posicions de Leciñena, per evitar l’avenç de la canalla mora a les ordres del mercenari Cabanelles.
Crec que és un deure de company fer recordar els vostres noms en aquest setmanari tantes vegades somniat per vosaltres. Per vosaltres que vàreu néixer per la revolució. Tota la vostra vida per ella, i per ella haveu mort. Haveu passat privacions, sacrificant-se física i materialment, no fent ja mai marxa enrera ni defallint en cap moment, sense tindrà cap indecisió. Vàreu ésser vosaltres, Díez i Rossell, estimats camarades, els qui, amb una voluntat de ferro forjàreu i organitzàreu aquesta Joventut que ara vos admira a tots, aquesta organització juvenil revolucionària tant estimada, la bandera de la qual ha sigut passejada per tots els fronts i enarborada pels vostres joves i vigorosos braços fins regar-la amb la vostra pròpia sang.
En totes les reunions, sempre, a cada moment, dèieu que era necessari treballar per la causa obrera sacrificant-ho tot, fins a la vida si calia. És dolorós que així hagi succeït, doncs la joventut obrera, la J.C.I de Sitges, no podran tapar de cap manera el vuit ocasionat per la vostra absència, però haveu demostrat que les vostres paraules no eren demagògiques i que la vostra curta però brillant actuació revolucionària dintre de les nostres rengleres ningú, absolutament ningú, la pot discutir.
La nostra actuació conjunta amb els camarades deixats a Mallorca, amb tot el Partit, és quelcom inoblidable. No puc resistir a creure la vostra desaparició, encara que la realitat crua ens fa desaparèixer tota esperança.
Junts hem passat moments difícils, en el transcurs dels quals sempre haveu demostrat la vostra capacitat revolucionària, lluitant sempre contra la adversitat i l’oposició de tots. No cal fer història de la vostra actuació sobradament coneguda per tots. Discutits, però admirats, heu viscut la vida breu dels revolucionaris fills de Lenin, nascuts en aquest sentit sota l’escalf del nostre mestre Maurín.
Sols vuí que serveixin aquestes lletres, grans camarades meus i de la “Joventut Comunista Ibèrica”, que tant alt haveu alçat el pavelló del marxisme revolucionari, com testimoni del meu sentiment per la vostra desaparició, per l’absència de les nostres rengleres de camarades estimats, que mai podrem substituir.
Heu desaparegut, la canalla feixista ha segat vostres vides en flor, quan havíeu d’estar al nostre costat per donar forma a la revolució, que tantes hores havíeu dedicat a preparar-la.
El vostre esperit està amb nosaltres que prometem multiplicar-nos per assolir la Llibertat. La lluita contra el feixisme és –vosaltres ho sabeu estimats camarades– a mort.
Sabrem venjar-vos. Us ho prometem. Encara crideu amb nosaltres:
¡ Visca la “Joventut Comunista Ibérica” !
¡ Visca la Revolució Social !

S. F.

FRONT diu que...

... El Comitè de Defensa de Sitges, a través de la seva Delegació de Cultura, ha fet vindrer a la Vila, per ésser cuidats pels treballadors, un estol de nens de Madrid i de diferents indrets d’Espanya, els quals els seus pares s’han vist en la necessitat de despèndrers d’ells. Cal que tot el poble nostre vibri davant la necessitat d’aquests menuts, atenen-los i procurant que no els hi manqui res, contribuint així a la magnifica obra que el Comitè de Sitges té iniciada.
La revolució comporta aquestes obres de solidaritat ii és necessari que tots nosaltres ens fem càrrec de la necessitat de fer comprendre als menuts que els treballadors fan allò que és just en defensa dels seus germans de classe.

FRONT diu que...

... Al “Teatre Casa del Poble” i organitzat pels camarades que al Hospital de Terramar es curen les ferides per retornar als fronts de lluita, es farà pròximament un benefici en profit de les milícies, consistint en l’estrena de l’obra Era un héroi. El poble de Sitges, considerant l’esforç d’aquests braus milicians, té de contribuir a aquest acte, tant pel que significa per les milícies, com per retre homenatge als nostres hostes d’honor que reposen a Terramar.

--------------------------------

Núm. 16. Desembre de 1936

FRONT diu que...

... Es té d’estar alerta. Encara recordem les bagues sabotejades (Galán i Hernández) i moltes altres més. Memòria.

... A l’assemblea que es celebrà a Vallcarca hi hagué una visita molt plaent. Qui fou que els invità? I qui es llevà a les set del matí?

... La municipalització de la vivenda porta en renou als revolucionaris “laics”. En canvi, els demés sectors es presten. Tanmateix hi han papers ben galdosos.

... La crisi ha estat produïda perquè el P.O.U.M., feia nosa. Això per a demostrar si som o no som un partit important. I també per demostrar com el P.O.U.M inquieta al reformisme.

... Treure al P.O.U.M del govern, separar la guerra de la revolució, crear cossos coercitius que vetllin per l’ordre”. No us venen ganes de cridar: Visca l’Azaña?

Núm. 27. Febrer de 1936

RESUM DE LA SETMANA
Nota Política

El resum de la setmana té d’ésser aquest francament dolent. Pel que fa referència a la qüestió local, veiem com els encarregats de recollir la projecció de la ciutat , en sentit reformista, ho fan abastament. Manifestacions que són inspirades per elements que res han fet per la causa que defensem; valent-se dels que sempre estan a punt per a defensar-ho tot, demostren fins a quin grau hem arribat. Satisfacció general per les mesures contrarevolucionàries preses pels organismes inspirats per organitzacions que el 19 de juliol estaven esbadalits mirat el caire que prenien les coses.
El poble sent un desconcert que nosaltres, amb un esforç suprem, tenim de superar, si no volem fer la mateixa fi que feren els obrers alemanys i italians en mans dels reformistes de la seva època.
Pel que afecta a la qüestió general, veiem les grans desfilades psuquistes per les Rambles de Barcelona, mentre la nostra Joventut Comunista Ibérica i les Joventuts Llibertàries envien camarades al front de lluita. Es demana Exèrcit Popular, però sense definir si té d’ésser revolucionari o no. No es puntualitza; no es veu que pel sol fet de no dir-se revolucionari, ja forma part a la llarga de la contrarevolució. I així estem. Sembla mentida que l’astorament en que es troben organitzacions que mai havien format part del Govern, sigui tant gran. No ho diguem pas pels reformistes, puig que compleixen amb això abastament la seva missió. No pot acceptar-se que es dissolguin les Patrulles de Control i tot allò que és obra del 19 de juliol. Però conscients o inconscients, tot plegat joc de paraules, s’acata, i de fet s’acata el fet contrarevolucionari.
Estem segurs que els elements revolucionaris que tenen representants al govern, resten parats davant de tanta gosadia, com ho resten de satisfets els que un dia tenien la seguretat de que ja mai podrien retornar aquells temps en que eren els amos de la política del país.
Però quan es té un consciència revolucionaria, es supera l’astorament, millor dit ja no es té, i es marxa cap a les realitzacions proletàries. No ni ha prou, camarades, de veure les coses amb fàstic. Es deu protestar amb la paraula i amb el gest. Del contrari tindrem de creure que és miserable verborrea totes les insinuacions revolucionàries que es fan.
Cal reaccionar pensant que en aquest moviment ens ho juguem tots. Que desapareixerem com a classe si no fem la contrapartida a temps als que sempre s’han arrastrat entre la burgesia. No tenim de permetre que es freni la revolució. El P.O.U.M i la J.C.I. malden per fer compte d’aital maniobra. Fins ara ha estat endebades.
Penseu, camarades, no d’un partit determinat, sinó camarades revolucionaris, que si ara no fem la revolució, tindrem de fer-la a la segona etapa, al igual que a Rússia. Aquesta segona etapa costa molta més sang.
A nosaltres la primera ens ha costat molta. Semblava que la sang de Maurín, de Germinal, d’Ascaso, de Durruti, tenia de fructificar ja en la Revolució Social.
Si no reaccionem a temps no serà així. Però per la segona, amb el convenciment de que primer val més morir en peu que viure de genolls, donaran tota la sang que els hi resta, per la Causa dels Treballadors.
LA J. C. I. i EL P. O. U. M.

FRONT diu que...

... El termòmetre de la revolució no falla. Fixeu-vos. Primer es deia camarada a tot déu. Després ja es començà a dir ciutadà. Ara ja es diu “senyor” als honorables. Quan sentiu a dir “excel•lència” (i ha ens hi acostem) ja podem plegar. És que ha arribat el “camarada” Nostke.

... Molts s’exclamen perquè no tenen pa. Això està molt bé si no mitjancés l’ordre de la seva organització que diu, que call fer tots els sacrificis per guanyar la guerra. Però es veu que recorden quan anaven a Montserrat a menjar hòsties. Hem anomenat la berra. I li prometem totes les hòsties que vulgui.

... El que els companys de Vallcarca pensen del reformisme, és veritat.

... Es treuen les Patrulles de Control i les Conselleries de Defensa. Es donarà el comandament del poble a les forces alienes al mateix i seran tretes les guàrdies de milicians. El P.O.U.M. sempre si ha oposat en protesta, i consti que hem estat els únics en defensar-los sempre.

... No us sembla haver sentit parlar fa temps de que el Ram de la Pell seria socialitzat?...
I que es faria una Cooperativa de Consum?
I de que es tenia de guanyar la guerra i la revolució?
Pel que es veu hi han ara coses més interessants.

----------------------------------

Núm. 29. Febrer de 1937

CRÒNICA SETMANAL
L’ATAC CONTRARREVOLUCIONARI

Encara que sabem que totes les revolucions que són aprofitades per la classe treballadora serveixen per a donar més increment a aquells que no formen part de la nostra classe i als seus exponents, mal hauríem cregut que tant prompte es manifestés això degut a la poca comprensió que del moviment tenen sectors que podrien fer alguna cosa per evitar-ho.
La tasca de la burgesia, que amb el seu silenci astut ha permès fer desgastar en polèmiques als organismes obrers incapaços de consolidar el seu poder, comença a ésser més declarada. Els decrets aprovats pel Govern de la Generalitat són d’un marcat sentit contrarrevolucionari. Això ha fet que, els que fins avui havien callat, ja es moguin cap a un retorn a les posicions anteriors. L’ordre revolucionari ha estat superat per un ordre eminentment burgès. La responsabilitat, que es deu a la classe obrera aixecada en armes contra el feixisme criminal per culpa de la democràcia republicana.
L’estat d’opinió creat pels interessats, fa que arribem a un moment que és impossible seguir endavant.
L’exemple el tenim a casa nostra. A l’Assemblea Popular sortiren amb tota gosadia elements, subjectes que el 6 d’octubre foren desarmats, i que havien estat sempre al servei del cacic Fradera, pretenent encarrilar l’economia del poble. Això té el valor de refermar les nostres afirmacions. El poble creu el que els seus enemics, amb la mala fe que han demostrat a altres llocs, els inculca amb el propòsit manifest de deturar el procés revolucionari i retornar a les antigues posicions.
Aquesta Assemblea Popular té de fer meditar als que sincerament volen la revolució. Si es passa un minut més sense responsabilitzar als efectius; si es passa un minut més sense desemmascarar als que sabotegen la revolució des de dintre els seus órgans, la nostra sort serà la dels països feixistes.
Cal amb fermesa senyalar als nostres enemics, de fora i de dintre, i obligar a demostrar a tothom, si estan amb la revolució i amb la classe treballadora o amb la contrarrevolució i els nostres enemics.

LA J. C. I i EL P. O. U. M

Represàlies contra els feixistes assassins

Altra volta ha estat bombardejada la ciutat descoberta de Barcelona. Set morts i més de trenta ferits ha estat el balanç de la tràgica jornada del proppassat dimarts. L’aviació feixista ha tornat a fer víctimes entre el poble obrer. La barriada bombardejada és tota de treballadors. Les víctimes són famílies de productors que sempre han lluitat contra la dominació capitalista, i ara altra volta han vist les seves vides segades per la metralla dels enemics de la classe obrera.
Lamentable, però és l’espectacle que tenim de veure contínuament, puig que les sirenes i avisos que es practiquen quan l’aviació del facciosos està ja sobre la població. Les sirenes i avisos tindrien de servir per quelcom més que per avisar, un cop el perill és inevitable.
Com contrapartida a tot això, als fronts, especialment al d’Aragó, no s’ataca. L’armament que manca és negat pels governants, i al mateix temps es roben els tancs, que tanta falta hi fan. La política que amb tot això es segueix, és claríssima. Qui no tingui la visió clara del que es persegueix, és que no sap la història de tots els moviments.
Si el Poder estès en mans de la classe treballadora, això ni succeiria, ni la classe treballadora es veuria tant desemparada. S’atacaria a tots els fronts amb més entusiasme, si cap, ja que es tindria el convenciment de que es faria per la revolució socialista. Les represàlies contra les ciutats ocupades pels feixistes estarien al ordre del dia , i contínuament es bombardejaria tot allò que té el més petit sentit d’ocupació facciosa. És hora ja de que reaccionem, puig que l’hora és greu. Per la classe treballadora, tot.
Per la guerra i el socialisme, cal que la classe obrera exigeixi la total actuació enèrgica contra els enemics nostres.
P. MARZA

SOCORS ROIG DEL P.O.U.M

Camarades ajudeu als combatents, als orfes de la revolució, als hospitals del nostre Partit, als heroics combatents del front de Madrid i de tots els fronts.
COMPREU: l’efigie de Maurín........ 6,00 pts.
Lenin i Marx ...............10,00 pts.
Sellegs de Maurín....... 0.05 pts.
Fotos: col•lecció de cartells editats pel P.O.U.M.... un.............0,10 pts.
Medallons Maurín.... a 0,50 pts.
Inscriviu-vos als Socors Roig del P. O. U. M., cotitzant periòdicament el Segell del Socors Roig.
Envieu els vostres donatius a aquest secretariat, “Casa Joaquim Maurín”, carrer Ferrer i Guardia, n.º 37

Núm. 30 març de 1937

VUIT MESOS DESPRÉS...

La classe treballadora, que instintivament veié que la traïció de la democràcia burgesa la portava a entregar-se lligada de peus i mans al feixisme, després del fracàs del Front Popular, es prepara al marge del mateix per a donar el cop mortal i el definitiu al mateix temps, a les demés formes de dominació capitalista.
Ni el P.O.U.M., ni la C.N.T - F.A.I., estaven dintre aquest conglomerat del Front Popular, i tothom sap que foren les dues potències que’s llençaren al carrer en aquelles jornades, sense dubtar. Tot destrossat l’aparell burgès es trobava en mig del carrer, sense que ni els milicians, amb el seu odi de classe, concentrat en destrossar a l’enemic, es cuidés de recollir-lo.
Les rialletes condescendents dels que avui pretenen monopolitzar-ho tot, tenen una explicació.
Tenen, vuit mesos després, una explicació, davant l’evidència de les trames que obertament es fan contra la revolució. Es a expenses de les conquestes obreres guanyades a costa de sacrificis i sang. Amb càlcul matemàtic, operant fredament, es van introduint mesures contrarrevolucionàries.
Són ja considerables les passes enrera que ha fet la revolució. Són miserables les campanyes difamatòries que, acertadament, dèiem un dia que començaven amb nosaltres per a continuar després amb altres organitzacions que volguessin veritablement avançar. Aquestes senyalen ja el respecte que els mereix la revolució i la classe treballadora exponent seva.
La pendent és inevitable ja. Inevitable, perquè encara que tenim la seguretat de que el triomf serà de la classe treballadora, no per això costarà el que no hauria costat de tenir una teoria i una visió exacta del moment.
Fa vuit mesos, ningú s’hauria atrevit a dir en veu alta que seria possible això que ara estem passant.
Aquests mesos han caigut milers de joves treballadors en defensa dels seus ideals llibertadors. Això no podem oblidar-ho encara que la petita burgesia i els reformistes ens obliguin a defensar la bandera que López Ochoa clavà a Astúries damunt d’una piràmide de tres mil morts, l’octubre de 1934. (Revolució d’Astúries).
No tornem enrera; el món dels obrers és endavant.
Endavant, doncs, amb totes les conseqüències, fins vèncer o morir pel Socialisme.

EL DIUMENGE AL GRAN PRICE EL P.O.U.M. FIXÀ LA SEVA POSICIÓ DAVANT EL FET CONTRARREVOLUCIONARI I SENYALÀ LES CONDICIONS PER LA VICTÒRIA AL MATEIX TEMPS QUE LA SEVA CONFIANÇA EN LA REVOLUCIÓ SOCIAL.

Un entusiasme general presidí l’acte del diumenge proppassat, en el que el P.O.U.M., el Partit de la Revolució, explicà als treballadors les maniobres que, per a frenar el nostre moviment , es posen en pràctica. Tots els passatges del oradors foren aplaudits amb un entusiasme general.
Es demostrà com l’infame persecució que el nostre Partit sofreix a Madrid, mentre els nostres camarades de la Secció del Centre donen la seva vida als fronts de Castella, no pot prosperar a Catalunya, gràcies a l’empenta del nostre poble que sap qui defensa el capitalisme i qui lluita pel socialisme. La Joventut Revolucionaria mantení la seva fe inquebrantable en la joventut treballadora. Exigí que els cossos d’Ordre Públic tinguin, no l’esperit de la Guàrdia Civil, sinó l’autèntic revolucionari de les Patrulles de Control. D’acord amb les Joventuts Llibertaries, denuncien que el govern de València disposa de 45.000 fusells, mentre es pretent desarmar a la classe obrera.
Es denuncià la maniobra de la Societat de Nacions, a la que tant aficionats són els reformistes i comunistes -stalinistes. Mentre es discuteix la necessitat o no d’ajudar als obrers espanyols, s’entrega el control de les nostres costes a Itàlia i Alemanya. Es prepara la guerra mundial, que no esclata perquè, de fer-se, la revolució espanyola acabaria amb ella al mateix temps de donar les armes als obrers dels països. I mentre tant les democràcies europees ens van minant les conquestes, tant de la vanguardia, com de la reraguarda, en nom precisament de la democràcia que ací se’ns vol imposar.
Es vol asfixiar l’autonomia de Catalunya perquè la mateixa ja comença a ésser l’autonomia dels obrers; mentre aquesta sols significava la de la burgesia, el Govern de València ho consentí, però un poble en armes que marxa vers la seva emancipació, no és acceptat pels de dalt. Així veiem com la Conselleria de Defensa de Catalunya, és sucursal de la de València. I els de sempre veuen amb joia com aquestes mesures centralistes els permet viure com a classe burgesa que són.
Tot hauria estat superat de comptar el nostre Partit amb masses com les que compten organitzacions com la C.N.T-F.A.I. La presa de Poder era la condició precisa de la victòria obrera. No tenim altre camí per a salvar la Revolució.
Deu donar-se un nou ritme a la Revolució; ritme ascendent, en lloc de fer marxa enrera com fins ara. La sang vessada exigeix que els treballadors facin la seva revolució. El proletariat internacional espera que la nostra alliberació sigui el principi de la seva.
Tenim de fer-la contra tot i contra tots, perquè la confiança que els combatents ens tenen dipositada no pot ésser defraudada; perquè la història ens ha encomanat aquesta missió; perquè l’ocasió és avui la única que en molts anys els obrers de Catalunya i d’Espanya han tingut.
Per això el míting del Gran Price senyalà que el nostre Partit ho donarà tot pel triomf de la justícia proletària.
Els combatents, els obrers i els pagesos, veuen en el P.O.U.M., el Partit de la veritat que mena la seva acció sempre de cara als fets, i cruament els senyala per a superar totes les traïcions, tant de la burgesia, com del reformisme.
Aquests obrers, pagesos i combatents, faran, junt amb el P.O.U.M., la revolució, no d’un partit determinat, sinó la revolució de la Classe Treballadora.
El míting del Gran Price diu que guanyarem la Revolució Socialista.

--------------------------

Núm. 32. Març de 1937

LA CRISIS DE LA GENERALIDAD Y LA REVOLUCIÓN PROLETARIA
Por Marcelino G. Calderón

Según una nota del propio Companys, el Consejo de la Generalidad aún está en crisis. Pero esto no puede significar ninguna novedad, por cuanto, virtualmente, el gobierno dimisionario ya estaba en crisis desde el momento mismo de su constitución. No podía ser de otro modo, ya que los sectores que componían el anterior Consejo de la Generalidad estaban revestidos de una flagante contradicción.
Aún no han desaparecido del horizonte político las condiciones que determinaron que la vida del anterior gobierno fuese alentada artificialmente. Había gobierno pero no gobernaba. Todas o la mayor parte de las disposiciones decretadas por el Consejo de la Generalidad eran saboteadas o desatendidas por el pueblo. Y es que entre el pueblo y el gobierno ha habido un constante divorcio, incluso con las mismas organizaciones que en él estaban representadas. Porque el gobierno no ha respondido en ningún momento a las necesidades de un pueblo que tiene a todoo el proletariado levantado en armas. Y ante un estado de cosas tal, ni el gobierno dimisionario, ni el que surja de esta crisis, podía ni puede estar revestido de la suficiente autoridad para gobernar. Por eso la crisis es latente y su prolongación será indefinida. Entre los sectores en contienda, en la tramitación de la crisis podrá haber cierta transigencia para llegar a una coincidencia circunstancial, con el fin de poder formar gobierno. Pero esto en manera alguna podrá tener carácter de solución, por cuanto en el seno del nuevo gobierno persistirán los forcejeos políticos, culminando nuevamente en la crisis del mismo.
No hay, ni puede haber solución posible, porque la crisis no es política, ni de gobierno, como se pretende aparentar con las manifestaciones públicas y los trámites que siguen con la crisis. Hay, sí, un grave problema político, pero esto es como consecuencia de la crisis acentuada de todo un sistema en decadencia y que a toda costa se pretende reanimarle. El problema político que se debate en la actualidad no es ni puede ser otra cosa que el problema del poder. Y las crisis de gobierno habidas y por haber, mientras exista todo este estado de cosas, no es ni más ni menos que la crisis del sistema de dominación democrático-burguesa.
Ahora bien; ante el presente problema político, ¿qué solución puede haber? La única, la que responde a la realidad del momento histórico: la formación de un gobierno obrero y campesino que gobierne por y para la clase trabajadora.
Todo cuanto se haga en contra de esto, será continuar en el caos existente e ir controlando las posiciones de la contrarrevolución. No es posible continuar por mucho tiempo más con la ambigüedad que hasta ahora ha habido; o se gobierna para el proletariado, oo en caso contrario la burguesís acabará haciéndose dueña de la situación.
Hay, pues, necesidad de ir hacia el enderrocamiento del Parlamento burgués –base de un sistema muerto, pero insepulto– y en su lugar crear las bases sobre las cuales se levante el edificio de la revolución proletaria. La materia prima que ha de emplearse para la construcción y consolidación del nuevo estado, eminentemente proletario, no puede ser otra que la Asamblea de Obreros Campesinos y Combatientes. De aquí surgirá el gobierno, el único gobierno que podrá hacerse cargo de la misión revolucionaria que la historia nos ha reservado; el Gobierno Obrero y Campesino que eliminará fulminantemente de los Ayuntamientos todo cuanto hay de putrefacto y retrógado, para que estos puedan cumplir con su cometido histórico; el único gobierno, en fin, capaz de poner en práctica la democracia. Pero la única democracia existente; la democracia proletaria que se conseguirá con la Revolución Social.

CRÒNICA SETMANAL CARA A LA GUERRA I LA REVOLUCIÓ
Des del primer dia diguérem que la crisi de la Generalitat era una crisi de fons, que no podia ésser solucionada a base d’unes petites modificacions entre passadissos, canviant uns homes i fent algun decret més. La crisi del govern de la Generalitat és una crisi prevista pel P.O.U.M. des del moment que fou foragitat de l’anterior al fracassat actualment.
Primer el P.O.U.M. després la C.N.T. dèiem. Així ha estat. Però el que és més simptomàtic és que la petita burgesia s’escuda rera un partit monopolitzador de la central sindical que sota el pretext de no desprestigiar el sistema, acabarà per cridar a l’antiga burgesia foragitada, a fi de que retorni a dirigir les fàbriques i tallers.
Mítings per ambdues parts en litigi. Dues interpretacions. Molta verborrea, però a la fi sense enfocar el problema degudament, ja que la qüestió sols pot ésser superada amb garanties per a la guerra i la revolució, a base d’enfocar-la, no de cara a les maniobres de supremacia de tal o qual, cosa que interessa al reformisme i a la burgesia i que ofereix possibilitats d’èxit, sinó de cara als obrers, pagesos i combatents.
Mentre no sigui així, res es podrà, mal que pesi a la bona fe de qui sigui. La situació, ho diguérem i no ens cansarem de repetir-ho, l’han mantingut i la mantenen els que sembraren els camps i en ells treballen; els que després de trobar-se sense l’antic burgès posaren les fàbriques en marxa a còpia de tots els sacrificis; els que després de la traïció de l’exèrcit republicà donaren la batalla al feixisme als carrers de Barcelona i a tots els indrets de Catalunya, marxant més tard cap a fronts on la guerra ha estat i és cruenta.
¿Per què en lloc de presentar plans de victòria, que pel sol fet de no ésser eminentment obrera és en contra de la mateixa classe productora, no es senyala un pla de realitzacions en les que com proposa el nostre Partit tinguin com tasca immediata cridar una assemblea de combatents, pagesos i obrers?
La contestació és categòrica: Es vol retornar al 14 d’abril; es vol tornar a fermar a la classe obrera; es vol complir la missió que la història té encomanada als eterns social-deòcrates traïdors del moviment obrer; es vol repetir lo d’Alemanya, Itàlia i Àustria. En aquesta crisi es veu tot el pla.
Els obrers, pagesos i combatents no necessiten aquestes actituds heroiques i “honorables” per a resoldre els seus problemes. Se’ls saben resoldre sols, com el 19 de juliol, que foren incapaços de fer-ho el reformisme i la burgesia.
El Govern que preconitzem és l’únic que pot respondre a les necessitats actuals; el que farà la revolució social, únic pla de la victòria obrera.

J. C. I. - P. O. U. M

FRONT diu que...

... Després de tantes penes i dolors, les fortificacions ja marxen. I les armes també. Potser serà necessari no tenir tantes fortificacions i més armes.
... Els que a Vallcarca ajudaven al Fil d’en Pau, etc., a fer martingales necessàries per a mantenir als 30 mil presos el setze de febrer, avui tenen càrrecs de responsabilitat. I com que també ens agrada parlar clar direm que hem anomenat en Marianet.

Núm. 34. Març de 1937

CRÒNICA SETMANAL Al fracàs de la Democràcia cal oposar el Socialisme
Sis anys fa que es proclamà la República a Espanya. Avui ens trobem en unes condicions excepcionals degut, sens dubte de cap mena, al fracàs d’aquell assaig de la burgesia, consolidat per la classe treballadora que volia lliurar-se de la monarquia. Però després dels sis anys de govern de democràcia, hem vist que aquesta no ha servit per a res més que per a posar generals facciosos en llocs on avui encara estan forts, metrallant als obrers.
Avui encara hi ha qui pretén tenir aquella data com a un bon record per a la nostra classe. Qui ho fa és, com pertoca al seu historial, el reformisme que, en tant que en situació revolucionària, avui la seva posició és eminentment contrarrevolucionària.
Nosaltres recordem amb el que val aquella data i procurem en totes les nostres propagandes inculcar el sentit de classe, que podem sintetitzar amb les paraules de Marx quan deia que l’emancipació dels obrers deu ésser obra dels obrers mateixos.
Nosaltres recordem, com sempre, l’esforç de la classe obrera perdut estèrilment. Ii senyalem la necessitat de no repetir l’experiència que se’ns vol imposar. Massa rius de sang ha perdut ja la nostra classe perquè es repeteixi allò que ens ha portat a aquesta situació.
El republicanisme burgès ha celebrat amb llàgrimes als ulls aquest 14 d’abril; els obrers, amb llur odi concentrat vers la dominació capitalista i també contra la democràcia burgesa que donà possibilitats durant sis anys al feixisme, igual com ara el reformisme, no poguent acceptar un 14 d’abril, sinó mantenir l’esperit del 19 de juliol, en el que els obrers eren amos del carrer, com ara també ho poden ésser, pesi a totes les coaccions dels defensors de la burgesia.
I encara més. Ens sorprèn aquest 14 d’abril amb una crisi de fons del govern de la Generalitat, produïda per l’interès de frenar la revolució, que fins i tot repugna per la manera rastrera que es manté a la petita burgesia.
El 14 d’abril de 1931, en el que caigué la monarquia, de nom, però mantenint tot el que ella representava, per ineptitud i interès de classe dels republicans, sols pot ésser recordat pels que avui ho fan.
La classe treballadora deu recordar i mantenir l’esperit del 19 de juliol, i de pensar en aquella data, deu fer-ho blasmant de la traïció que feren els que avui volen repetir-la. Els obrers, ferms en el seu propòsit d’emancipar-se per sí sols, tenen de treballar per assolir el socialisme, començant per deixar els records sentimentals i marxant vers les realitzacions proletàries.
Que els republicans es quedin amb les seves decoracions. Els explotats, els productors, lluiten per coses efectives. I les coses efectives són un Govern Obrer i Revolució Socialista.
J C I - POUM

FRONT diu que...

... Quan en Ventura Benazet anava a Vallcarca a tirar als trenta mil presos del 6 d’octubre més reixes endintre, ¿per què l’acompanyaves, maco? Va per tu, altra vegada, Marianet.
... Segons expressió d’un esquerrà, ara ja es pot parlar en castellà perquè “tots som germans”. I resulta que a més, això fa que estem civilitzats. Per nosaltres res; sols ho sentim pels que sols fan catalanisme.
... El comble d’un estament revolucionari (això és un dir) és no pogué celebrar la reunió consistorial perquè el qui té la clau no li dóna la gana d’obrir el reixat. I no el fem enfadar, doncs del contrari ens tindrem d’anar a reunir a la sorra.
... Bronca perquè feren el pacte amb la C.N.T., després bronca perquè no compliren l’apartat del mateix, en el que fa referència a “certa ocupació”. Certament, això no ho entén ni déu; és un avorriment. I per acabar amb aquest avorriment, la gent es distreuen posant i treien banderes.

PROTESTAMOS

De que la furia reformista y contrarrevolucionaria se imponga hasta en los casos de humanidad, como son la clausura de nuestro Socorro Rojo de Madrid, ordenada por Cazorla, militante del Partido Comunista.
Exijimos al Gobierno que levante esta clausura. Deben continuar las caravanas de evacuación y la ayuda organizada por nuestro partido.
Por la Revolución, por la causa de los trabajadores. Viva la Sección del Socorro Rojo del P.O.U.M. de Madrid.

Núm. 35. Abril de 1937

CONSECUENCIAS DE UNAS MANIOBRAS POLÍTICAS
Por MARCELINO G. CALDERÓN

En periodo de guerra y revolución, como el que estamos atravesando, cuando nuestro país se halla convertido en campo de experimentos bélicos del imperialismo internacional, y millares de nuestros camaradas están regando con su sangre el suelo ibérico –entre ellos un gran porcentaje de insuperables militantes de la clase trabajadora–, lo menos que podía esperarse de aquellos que sobre sí pretenden llevar el marchamo de revolucionario, en honor a los caídos, a los que en los frentes exponen constantemente sus vidas, y, honor asímismo, a las muchas promesas que a priori le habían hecho al pueblo, es que al llegar la hora de la realidad traduciesen las palabras en hechos, pero en hechos revolucionarios, en lugar de invertir todas sus actividades en obstaculizar la marcha ascendente de la revolución.
El que uno se denomine antifascista y revolucionario, no es suficiente para adquirir la garantía como tal, con el propósito de someter a un saboteo constante a las posibles consolidaciones de efectividad práctica en el curso de la revolución. La decidida garantía se consigue, no con palabras o maniobrando con más o menos habilidad, sinó con hechos. Hechos que demuestren a los trabajadores que cuando se les menciona es porque se trabaja por y para ellos. De lo contrario, si no se está con los trabajadores implícitamente se esta contra ellos.
Esto lo decimos a propósito de la acentuada crisis que atraviesa la economía local, crisis que no de ahora, sinó de hace más de cinco meses que venímos señalándola, aportando al mismo tiempo las debidas soluciones, pero que no han sido aplicadas porque determinados elementos interesados en hacer fracasr el carácter proletario de la revolución, se han desvelado en estudiar fórmulas e inconvenientes para impedir las innovaciones de carácter económico imprescindibles para consolidar el hecho revolucionario.
En sus comienzos, cuando esta crisis hacía sentir sus primeros efectos y necesitaba de la atención de aquellos que localmente dirigen la cosa pública, esta atención ha sido desviada para entretener la labor municipal con maniobras y zancadilleos políticos, viejo estilo, valiéndose de las disposiciones y decretos que con la finalidad de coartar la libertad de acción de los municipios, fueron confeccionados en el laboratorio político del reformismo contrarrevolucionario. Que nuestra economía precisaba que todos los componentes del Consejo Municipal fijasen en ella el máximo interés, era algo bien manifiesto. Pero por encima del interés general de la población, había por parte de una mayoría del Consejo Municipal el deliberado propósito de hacer que las ilusiones y esperanzas que la clase trabajadora había puesto en la obra revolucionaria, fuesen fustradas. Así hemos visto como han logrado amortiguar el ímpetu revolucionario del movimiento obrero para galvanizarlo más tarde. Y ahora, cuando crerán llegada la hora precisa, intentarán emprender el ataque para presentarse ante la opinión pública como los salvadores de la situación. Si tal pretenden, que se vayan con mucho cuidado porque entonces sería llegada la hora de repasar la actuación de unos y otros, y que cada cual cargase con su responsabilidad. Y la responsabilidad que ellos han contrído no es cosa que pueda pasar desapercibida.
Llevamos nueve meses de guerra y revolución. En el transcurso de este lapso de tiempo, si alguna vez la “Esquerra” y el P.S.U.C. han intervenido para tratar del actual colapso económico, ha sido precisamente para oponerse a adoptar las medidas que solucionasen la crisis económica. Y si alguna proposición han presentado a este respecto, ha sido para anular las milicias. Nada más contrarrevolucionario, por cuanto la única esperanza que nos cabe –aunque pequeña– comoo salvaguarda de la revolución, es que aún tengamos un puñado de obreros armados. En cambio han permanecido silenciosos o se han manifestado contrarios a las soluciones que nuestra localidad puede dar a su economía. Nii una sola vez, el cosejo de Economía –ni su partido–, ha presentado un proyecto económico que tendiese ni tan solo a estudiar las posibilidades económicas de Sitges. Pero, sin embargo, supieron acogerse a un decreto pernicioso, con el pretexto de que la Generalidad nos ayudaría, para restar fuerza revolucionaria al Consejo Municipal.

La “Esquerra” y el P.S.U.C. de común acuerdo, han venido maniobrando descaradamente contra los intereses generales de la clase trabajadora. Ante esta mancomunidad reformista, contrarrevolucionaria, debemos levantarnos virilmente las fuerzas revolucionarias con que cuenta nuestra localidad, y exigirles una actuación clara y favorable a nuestra clase o, de lo contrario, que dejen paso libre a la revolución.

CRÓNICA SEMANAL
LA SOLUCIÓN REVOLUCIONARIA

Desde inicios del movimiento, nuestro Partido ha señalado con claridad meridiana lo que sucedería de no tomar el Poder la clase trabajadora revolucionaria.
Es sabido por todos y haríamos interminable la relación, caso de repetirla, como han actuado los contrarrevolucionarios en provecho del capitalismo que no sabe valorizar para nosotros, claro está, el enorme valor de lo realizado por la clase trabajadora en las jornadas decisivas del movimiento actual.
Por nosotros no quedó el señalar lo que se está produciendo ahora. Nuestra visión verdadera-mente marxista, previó todo. Más de una vez decíamos que apesar de permanecer en primera línea siempre, declinábamos toda responsabilidad delante la incomprensión de la posibilidad de llevar la revolución por cauces concretos y realizables.
En plano local, por ejemplo, hemos visto que, en lugar de dar personalidad teórica y práctica a los Partidos y organizaciones que desde el primer momento no dudaron en marchar a paso de carga contra el fascismo, se mantenían unas posiciones que, loo repetimos, señalamos nosotros que llevarían al caos económico actual.
Cuando nuestro P.O.U.M. señalaba la conveniencia de depurar la burocrácia municipal anterior al 19 de julio, nos quedamos solos. La Municipalización de la Vivienda, propuesta por nuestro Partido, contó con los impedimentos del reformismo. La lucha contra la especulación, fué dejada aparte. La Cooperativa de Consumo queda todavía aquí por hacer; los planes de colectivización, de socialización, todo lo que significaba marchar hacia algo nuevo, en sentidoo proletario, contó con la incomprensión de unos y del saboteo de los demás. Y nos encontramos con la situación de hoy, en la que, como en Barcelona, ya consideran algunos que se puede intentar volver definitivamente al régimen burgués declarado.
Si el ataque a lo único que casi queda de aquellas jornadas prosperara, la bancarrota sería definitiva. Es ahora, que bajo un pretendido colapso económico, pretendido porque no se quiere recordar que los decretos impuestos decían que se nos ayudaría, que las milicias armadas de la población quieren ser retiradas para siempre.
Molestan a los señores elaboradores del plan de la victoria. Molestan a la burguesía como puede molestar con toda su intensidad la clase trabajadora en armas.
Todavía se dice que estas guardias son necesarias, pero que la situación es precaria y no se pueden mantener. Si de verdad las mismas son necesarias, dejarlas aparte es laborar por la contrarrevolución. Si por lo contrario es a la revolución a la que se quiere ayudar, las guardias se deben mantener y buscar la solución por otra parte. Buscarla por otra parte; por la Cooperativa de Consumo; por la municipalización de aquellos servicios que puedan beneficiar, no a una parte de la población, sino a toda la clase trabajadora.
Naturalmente, que esto no puede abordarlo en Ayuntamiento burgués, ni un Ayuntamiento mixto. La experiencia nos demuestra que la burguesía no ha sido capaz de solucionar ni los problemas que ella misma tenía planteados. La experiencia nos demuestra también que el gobierno y los Ayuntamientos mixtos actuales, tampoco. No nos cabe, pues, otra solución que marchar adelante.
El retorno al Ayuntamiento burgués, es el hambre, es la miseria, es el paro. Mantener el mixto, es lo mismo. Marchar adelante, solucionar el problema, es tomar el Poder la clase trabajadora.
Para tomarlo es preciso crear el Frente Revolucionario, y con él, expulsar a los que no quieren que la sangre de los trabajadores fructifique en una sociedad suya.
La necesidad del Frente Revolucionario, de tomar el Poder por la clase trabajadora, y de la Revolución Socialista, serán mantenidas hasta vencer o morir por LA J. C. I. y EL P. O. U. M.

FRONT diu que...

...I els cent i pico que tenien de marxar al front i que en cas de no fer-ho serien expulsats del partit? Serà que tot s’ha tornat “suc”?.
... El que fins ara havíem dit d’en Marianet, no feia referència més que al de Sitges. Ho diem perquè a Vallcarca també n’hi ha un, que consti que no va res per a ell, ja que no el coneixem. Per tant, el “xien” del Fill d’en Pau, és el Marianet de Sitges.
... Al Govern de Catalunya eren set contra quatre. Ara, després de la crisis, són quatre que tenen d’aguantar a set.

TREBALLADORS !
Fa nou mesos de l’actual situació. El moment és més greu per a la classe obrera que els primers dies. Els obrers llavors tenien de lluitar directament contra el feixisme, contra la petita burgesia i contra el reformisme castrador del moviment revolucionari.
Nou mesos de lluita en els que la classe obrera ho ha donat tot. Cal reaccionar i sumar a la petita burgesia al nostre moviment. Cal reaccionar i derrotar al reformisme contrarevolucionari.
Es deu marxar acceleradament cap a un govern obrer que faci un programa que ens porti cap al socialisme.

Núm. 36. abril de 1937

CRÒNICA SEMANAL
POSICIONS DEL P.O.U.M.

El balanç d’un any de lluita contra la classe opressora, ell fem aquesta vegada en unes circumstàncies excepcionals. Els treballadors de Catalunya i d’Espanya estan aixecats en armes lluitant contra la dominació capitalista i busquen el camí que els porti a consolidar-les victòries en contra dels facciosos, exponents d’aquella opressió de que parlàvem. La presa del Poder per la classe treballadora revolucionària, és la premissa essencial per a la victòria.
En sentit sindical, el nostre Partit ha sostingut i sosté la necessitat de fer la unitat sindical. Però no una unitat abstracta amb la G.E.P.C.I. per exemple, sinó amb els treballadors que sincerament vulguin la revolució socialista. Unificar els esforços encarrilant la marxa del nostre moviment vers la única sortida.
Aquest Primer de Maig deu ésser el colofó del que en 1886 ens orientà. Si no volem perdre el temps esmerçat en les lluites de fa anys, i especialment des de fa nou mesos, cal fer una rectificació de procediments. No es poden perdre els sacrificis dels obrers, ni la sang vessada. Un front obrer que prengui el Poder en les mans. Un Front Obrer Revolucionari que sàpiga canalitzar aquesta lluita revolucionaria; que dongui la llibertat als pobles ii als homes; que amb el seu procediment, tant com en el seu programa, segueixi el camí traçat pels grans revolucionaris.
Cal, d’una manera decidida, fer honor als que ens senyalaren el camí. Es necessari, doncs tardarà a repetir-se l’ocasió, utilitzar les armes que tenim a les mans, per a fer la veritable revolució proletària.
Cal no deixar a la burgesia i el reformisme, i portar als treballadors a la fí d’aquell camí que ens senyalaren fa més de mig segle.
Així el Primer de Maig proper serà, amb la presa del Poder pels revolucionaris, el que sentaria definitivament, i d’una manera indestructible, l’únic que pot alliberar a la nostra classe de l’opressió burgesa.
J.C.I. - P.O.U.M

ESCRIBO COMO PIENSO

En la contienda actual que sostenemos contra el fascismo, se ha puestoo claramente de relieve el significado de la palabra Democracia.
Véase sinó el resultado de la actuación de las naciones que diciéndose liberales y demócratas han actuado plenamente en favor de una sola clase: del capitalismo, que, en consecuencia, es el que apoya al fascismo.
Tall es el caso de nuestro país, en el que han intervenido las fuerzas fascistas de Hitler y Mussolini, sin ninguna clase de reparos y con toda clase de armamentos bélicos modernísimos, ocupando pueblos y ciudades mediante bombardeos y represiones criminales.
Pero si Italia y Alemania siendo naciones fascistas han intervenido en la guerra actual ayudando eficazmente al fascismo español, dejando de lado los pactos y compromisos de sentidoo conciliador, pero muy hipócrita y traidor, de la Sociedad de Naciones, no lo han hecho así los países que aparentemente son demócratas, peroo en el fondo defienden única y exclusivamente el capitalismo, forma de dominación que en su fracaso conduce al fascismo.
Francia e Inglaterra, las naciones “demócratas y liberales” por excelencia, han desempeñado a la perfección su papel inhibiéndose absolutamente del movimiento fascista que a nosotros nos ha costado tantos sacrificios.
Bien veían dichas naciones que nos encontrábamos en franca inferioridad frente al enemigo y que su deber consistia en ayudar a los “poderes constituídos del régimen legalmente establecido”.
Pero a pesar de verlo y comprenderlo, no les interesaba enemistarse con Italia y Alemania para salir en defensa nuestra, siempre que sus colonias y posesiones no estuvieran en peligro de caer bajo el yugo fascista, bien alemán o bien italiano.
Es más, quizá contemplen esperanzados nuestro movimiento (tienen serenidad para aguantar), con el fin de, tal como ya se prevé, intervenir como mediadores en la contienda y aparecer como salvadores, acreditando así unas posesiones en pago del servicio prestado.
No nos extrañaría, puesto que bastantes fechorias llevan ya en su haber, y además hay que tener en cuenta que, hasta la fecha, Democracia significa traición al servicio de la burguesía y del capitalismo, y ambas naciones son democráticas y capitalistas.

EL FASCISMO, ÚLTIMO REDUCTO DE LA BURGUESÍA El fascismo es la última trinchera de la burguesía, que primeramente fué revolucionaria y jacobina contra el sistema feudal, y después se volvió conservadora y democrática para mantener sus prerrogativas ante el proletariado.
El sistema entre la producción que tiene carácter individual, conduce el sistema burgué a su fracaso. Con todo y defenderse por todos los medios, incluso por la fuerza armada, fracasa en el pesado sistema democrático que había creado para defensa de sus intereses de clase, y tiene que recurrir al fascismo, el cual lleva en sí la guerra como última medida defensiva de sus privilégios.
Véase, sinó, como la burguesía internacional ha provocado guerra tras guerra para salvar al capitalismo.
Hay el ejemplo de la guerra europea, la del Japón en la Manchuria, la del Chaco entre Bolivia y Paraguay, y toda una serie de flagelaciones mundiales, hasta llegar en nuestro país a provocar una guerra que es única y exclusivamente guerra de clases, en la cual los militares traidores, católicos, fascistas y derechistas, luchan para salvaguardar los intereses que le son comunes a todos: el capital; por el contrario los obreros que luchan en contra de todo este conjunto de intereses acumulados, defienden sus libertades, sus derechos y su régimen: el socialismo.
Ha provocado todo ese conjunto fascista la guerra en nuestro país, llevará la destrucción, la miseria y el hambre por encima de nosotros y tratará de hacerlo en los demás países del mundo.
Por eso, pues, tenemos que llevar la lucha hasta sus últimas consecuencias y no puede haber términos medios.
Tiene que vencer contundentemente el dominio del socialismo, que significa igualdad, trabajo y progreso, o vencerá el fascismo, que significa opresión de todas las libertades, destrucción y esclavaje criminal.
O vence la clase trabajadora, y en consecuencia el socialismo, régimen de igualdad, o vence la burguesía, madre del fascismo, régimen de privilegios y destrucción. Para nosotros, pioneros del P.O.U.M. no hay duda; luchamos por el socialismo con todas sus consecuencias, sin reformismo de ninguna especie, y para ello estamos dispuestos a empuñar un día las armas y, si es preciso, los emblemas de nuestra roja bandera, la hoz y el martillo, para aplastar a los criminales que nos oprimen y explotan.
¡Camaradas! ¡Hasta el fin por el triunfo de la Revolución!

SECUNDINO BORDERIA

Tornar enrere

Connexió d'usuari


Recordar contrasenya

Registra't

Represió franquista al Penedès

FM19390100.JPG

 Festa Major de Vilafranca, 1939

Panoràmica de l'exposició

Butlletí de __________________

Notícies

NADAL al Camp de Saint-Cyprien
Nadala del sitgetà Jordi Robert escrita al camp de concentració de Saint-Cyprien el desembre de 1939
EN MEMÒRIA DE LES VÍCTIMES
EL PROJECTE TOTS ELS NOMS DE L’IEP IMPULSA UNA CAMPANYA PER RECOLLIR LA MEMÒRIA I PRESERVAR EL RECORD DE LES VÍCTIMES DE LA GUERRA CIVIL I DEL FRANQUISME
Veure totes les notícies ››

Organitza

En conveni

Col·laboren

Institut d´Estudis Penedesencs Memorial Democràtic Institut Ramon Muntaner Ministerio de la Presidencia


© 2005 - 2017 Institut d´Estudis Penedesencs - Per contactar amb nosaltres utilitzi aquest  formulari de contacte - Telèfon: 93 892 19 79