"Visc forastera en una terra xopa de desmemòria"
Joana Raspall

"Cert que sense oblidar no es podria viure, però nogensmenys no es podria viure sense recordar"
Rodolf Llorens

"Somos la memoria que tenemos y la responsabilidad que asumimos, sin memoria no existimos y sin responsabilidad quizá no merezcamos existir"
José Saramago

Repressió franquista

  • Nom
  • Cognom 1
  • Cognom 2
  • Municipi

Consulta aquí els 2189 noms de víctimes de la represió.

Exili

  • Nom
  • Cognom 1
  • Cognom 2
  • Municipi

Consulta aquí els 1220 noms d'exiliats.

Cercador de víctimes

  • Nom
  • Cognom 1
  • Cognom 2
  • Municipi

Consulta aquí els 6062 noms de víctimes penedesenques i dels que moriren al Penedès durant la Guerra Civil.

Cercador de regidors

  • Nom
  • Cognom 1
  • Cognom 2
  • Municipi

Consulta aquí els 1686 noms dels regidors dels municipis penedesencs durant la Segona República.

Tornar enrere

Ressenya biogràfica de Josep Vidal Riembau “Pep Jai”

Josep Vidal Riambau nasqué al Vendrell el 25 d’octubre del 1917. En un entorn pagès amb influències del republicanisme del seu oncle Josep Riembau i de la seva mare, la Rosa, anà creixent i es crià, compaginant les feines del camp amb la formació, durant les poques estones que li deixava de lleure l’activitat agrícola.
Fins els 13 anys, anà a “escola” per incorporar-se en aquesta edat al treball de les terres que conreava la seva família. De les poques activitats de formació que li permetia la seva feina la més destacada eren les classes d’esperanto que es feien a la Cooperativa Obrera del Vendrell i que li permeteren conèixer a Andreu Nin, per primera vegada, en una visita que feu al grup d’esperantistes vendrellencs un cop arribat a Barcelona després de la seva expulsió de Rússia.
La seva primera militància política als anys trenta fou amb les Joventuts Comunistes del Bloc Obrer i Camperol que fundà Joaquim Maurín però, com quasi be tots els militants del BOC de les terres del Penedès, s’incorporà al POUM en el moment de la seva fundació l’any 1935 que, juntament amb Maurín era dirigit també per Andreu Nin a qui ell tant va admirar sempre. Des de el primer moment formà part del Comitè Local de les Joventuts del POUM fins el moment que esclatà la guerra civil.

Josep Vidal de fadrí.

Amb la guerra fou nomenat secretari d'organització de milícies en el Comitè Local de Milícies Antifeixistes. La seva feina era la de coordinar les activitats dels voluntaris que s'allistaven per a participar al front d'Aragó, incorporant-se al batalló Lenin, sota la direcció de Josep Rovira, Manuel Grossi i Jordi Arquer. A les darreries del 1936 deixa l’activitat de reclutament per marxar al front on s’incorpora com a sergent de la 29ª Divisió formada en la seva totalitat per militants del POUM.
Assabentat de la campanya de difamació que s’estén sobre el POUM, amb altres companys de la Divisió, se'n va a Barcelona a veure l'Andreu Nin. Intuint el que anava a passar li proposen de portar-lo fins a la frontera per fugir. La negativa de Nin va ser contundent, malgrat ser conscient que quedar-se en aquelles circumstàncies podia costar-li la vida, va negar-se a fugir perquè això hauria contribuït a donar arguments als qui volien calumniar-lo.
Amb la dissolució de la 29a Divisió decideix marxar cap a el Vendrell però, poc temps després, s’incorpora de nou al front fins acabar la guerra.
Junt amb els milers de republicans espanyols en acabar la guerra, Pep Jai empren el llarg camí de la retirada cap a l'exili. En aquest viatge coneix una jove infermera, companya de trajecte, de la qual s'enamora. Camí de França la seva companya decideix quedar-se a treballar a l'hospital de Figueres mentre que en Pep continua la seva marxa fins arribar al camp de concentració de Sant Ciprien d’on pretén tornar a Espanya per saber de la noia que havia deixat a Figueres, però es detingut per la Guàrdia Civil i enviat al camp de Concentració de Sant Marcos a la província de Lleó d’on passarà a fer treballs forçats a Cuelgamuros on s’està construint el “Valle de los Caídos” i finalment es enviat a un batalló disciplinari a l’Àfrica.
Abans d’acabar-se la segona guerra mundial torna a casa i en la més absoluta clandestinitat es continua movent en la lluita contra el franquisme, participa en la creació del primer front unitari que es creà contra la dictadura franquista, l'Aliança Democràtica, organisme impulsat sobretot per la gent que anava sortint de la Model, on els antics membres del POUM eren majoritaris, com a grup organitzat en la clandestinitat a la província de Tarragona i que s’incorporarà al MSC. Però una delació produeix la detenció de tots els seus companys de lluita que intentaven reorganitzar aquest moviment i es queda sol i desvinculat de cap contacte el Vendrell.

Josep Vidal amb Fernandez Jurado, Adroer Gironella i altres vells compays del POUM en la tomba de Josep Pané.

Als anys cinquanta deixa les terres en mans de la família i entra a treballar com a encarregat de la Cooperativa Agrícola del Vendrell, feina que el portarà a conèixer d'una manera més àmplia la problemàtica del mon de pagès i també li servirà de caixa de ressonància per a la difusió de les seves idees sobre la necessitat de la reforma del món camperol que encara arrossegava de la seva antiga militància al BOC. Als anys seixanta patirà un greu accident en caure d'una de les tines de la cooperativa, un accident que li deixarà per sempre més la sordera que el caracteritzà la resta de la seva vida.
S’incorpora a la mes degana de les societats vendrellenques “La Lira”. Allà participa de manera activa en totes les activitats que si realitzen, des de el cant coral o la Sarsuela, fins a l'actuació teatral. La nova faceta de cantant i d'actor a cops li es recriminada per antics companys que l'acusen d'un cert “entreguisme” o de “col•laboracionisme” amb les autoritats locals, però ell tenia molt clar que aquesta era una de les maneres de sembrar també, entre els nous companys, les idees que sempre havia defensat i defineix a la societat on s’ha integrat com una “petita illa de democràcia”.

Josep Vidal fent d’actor una obra de Teatre a la Lira Vendrellenca.

A finals dels anys cinquanta entra en contacte amb Joan Reventós i juntament amb ell empren la tasca de reorganitzar el Moviment Socialista de Catalunya al Penedès, una tasca que fa de conjunt amb persones com Jaume Casanoves de Vilanova i en Fèlix Sogues a Vilafranca del Penedès.
L’experiència acumulada al llarg dels anys passats li farà veure clar que els esforços en la lluita pagesa han de dirigir-se tanmateix a la creació d’un organisme que aglutini a tota la gent del camp que masses vegades ja la seva dispersió i la seva manca de coordinació havia fet aquests esforços ineficaços.
Aquesta idea inicial acabarà amb la creació d’un sindicat unitari per a tots els pagesos de Catalunya: La Unió de Pagesos. La creació de la Unió de Pagesos va gestar-se l’any 1973 al Penedès, on reunits representants de la pagesia d’una trentena de comarques catalanes i de les procedències polítiques més diverses es constituí el nou sindicat al qual es proposava denominar Unió Sindical Agrària. A en Pep i a molts d’altres companys no els feia el pes un nom com aquest i fou ell qui pensant amb l’antiga Unió de Rabassaires va proposar que el nou sindicat es denominés Unió de Pagesos. Tothom va estar d’acord amb la denominació proposada pel Pep Jai i axí quedà batejat el nou sindicat unitari.
La relació de Raventós i Pep Jai que s’inicià als anys seixanta després del trencament entre Pallach, el sector més moderat del MSC, i el sector que mantenia unes posicions més radicals que encapçalava el propi Joan Raventós, va anar sempre lligada a la creació d’una alternativa catalana que agrupés els diferents corrents del socialisme existents al nostre país. En aquesta tasca va ser també un element clau ja que en Pep, ajuntava a la seva trajectòria de vell lluitador per la igualtat, la capacitat se saber escoltar sempre als seus interlocutors, de comprendre les seves raons si aquestes eren fonamentades y de intentar arribar a acords. És en aquesta tasca que cal reconèixer l’aportació del Pep en el procés de formació del Partit dels Socialistes de Catalunya. La seva vinculació i lideratge en el món de la pagesia va ser l’element de convicció perquè una part important d’aquest mon s’integrés al nou partit del PSC.

Josep Vidal d’orador en l’acte del Miting de la Llibertat al Palau de Congresos de Barcelona.

El seu carisma quedà palès en el Míting de la Llibertat el juny de 1976 que obria el Congrés Constituent del PSC, el primer que es realitzava després de la dictadura al Palau Balu Grana on juntament amb Raventós, Andreu Abelló, Alexandre Cirici o la Maria Aurèlia Capmany va fer “trempar” l’auditori amb la famosa frase: “aquí estem suant socialisme” o quan parlant amb el ritme pausat de la seva veu greu recordava els vells camins de la història i els de l’exili cridant: “mai més, mai més no podem tornar enrera hem de lluitar perquè aquest poble no hagi de tornar a marxar mai més” arengant del Palau una de les ovacions mes fortes de tot l’acte.
Reventós el convencé perquè a les primeres eleccions democràtiques es presentés com a cap de llista per la demarcació de Tarragona. El fet de que en Pep fos l'únic pagès que encapçales una llista tingué el seu ressò mediàtic mes enllà de la seva circumscripció la seva vinculació amb Unió de Pagesos el convertí en el veritable representant de la pagesia catalana a les Corts de Madrid. També en Pep fou el primer casteller que es convertiria en Diputat.
Com a diputat forma part de la comissió d'agricultura del parlament a la qual dedicà la màxima activitat.

Josep Vidal i Marta Mata en una conferència.

En la legislatura de 1982, en la qual en Pep ja comença a pensar que li ha arribat l'hora de deixar la política parlamentaria, es presentat i elegit com a senador per la seva circumscripció, la de Tarragona juntament amb un altre home del Penedès l'escriptor Carlos Barral. En aquesta etapa ja manifesta, potser de manera subconscient, la voluntat de deixar pas a aquells que vénen al darrera i la necessitat de rejovenir aquesta cambra legislativa. No es en va que sempre que hi va referència ell parla de la “cambra dels jubilats”.
En acabar aquesta legislatura en Pep deixarà la seva activitat parlamentaria i retornarà al Vendrell on es sentia satisfet de poder dir que havia tornat a casa de la mateixa manera que en vaig marxar: “amb una ma a cada butxaca i a la butxaca no hi tinc altra cosa que el paquet de tabac”.
Un cop acabada la seva vida parlamentaria i integrat al Vendrell altre cop, un grup de persones vinculades per diferents àmbits de la seva vida decidírem fer un acte d'homenatge al que fins llavors havia estat diputat i senador però que sempre havia estat una excel•lent persona i company. Inicialment no es preveia altra cosa que un sopar íntim entre companys però acabà esdevenint una festa per a tota la població del Vendrell.

Josep Vidal a la Cooperativa del Vendrell.

Als 69 anys el 15 de novembre de 1986 en Pep Jai vivia -segons les seves paraules- un dels dies mes emotius de la seva vida, no tant pel que representava de reconeixement a la seva persona sinó pel que representava de reconeixement a aquells qui com ell sempre havien estat en la lluita per la igualtat i la solidaritat entre les persones. La Lira Vendrellenca -la societat de la qual en Pep n'era soci honorari, els seus estimats castellers els Nens del Vendrell, els Pastorets del Vendrell amb els quals havia participat i quasi be totes les entitats de la vila s'aplegaren per a retre homenatge a aquella persona que sempre havien trobat disposada per a donar “un cop de ma”. A la plaça es feren castells amb un Pep integrat a la pinya. Al casal del Pardo una exposició sobre la seva vida i al vespre l'acte públic de reconeixement al Teatre de La Lira amb la participació de la màxima representació del seu partit el PSC en Joan Raventós i Raimon Obiols, el líder de la Unió de Pagesos, Pep Riera, el llavors ministre de Defensa Narcís Serra i el ministre d'Agricultura Carlos Romero que li lliurà la condecoració de l'Encomienda de San Isidro. Mai el Teatre de la lira havia estat tant ple prop d'un miler de vendrellencs s'aplegaren per a fer sentir l'escalf de la seva simpatia a un home honest i senzill del que sabien que si havien de trucar per alguna raó a la seva porta mai serien desatesos.
Dissortadament pocs anys després, el 4 de juliol del 1989, la malmesa salut d'en Josep Vidal Riembau, Pep Jai li passava la factura definitiva i tota aquella munió de gent tornaria a retrobar-se per acomiadar de manera definitiva al vell lluitador pagès, a aquell home del camp a qui no li queien be ni les corbates ni les americanes ni les medalles, aquell home que sempre s'havia sentit molt millor amb la faixa i les espardenyes.

Ernest Benito

Tornar enrere

Connexió d'usuari


Recordar contrasenya

Registra't

Represió franquista al Penedès

republica.jpg

 

Panoràmica de l'exposició

Butlletí de __________________

Notícies

NADAL al Camp de Saint-Cyprien
Nadala del sitgetà Jordi Robert escrita al camp de concentració de Saint-Cyprien el desembre de 1939
EN MEMÒRIA DE LES VÍCTIMES
EL PROJECTE TOTS ELS NOMS DE L’IEP IMPULSA UNA CAMPANYA PER RECOLLIR LA MEMÒRIA I PRESERVAR EL RECORD DE LES VÍCTIMES DE LA GUERRA CIVIL I DEL FRANQUISME
Veure totes les notícies ››

Organitza

En conveni

Col·laboren

Institut d´Estudis Penedesencs Memorial Democràtic Institut Ramon Muntaner Ministerio de la Presidencia


© 2005 - 2017 Institut d´Estudis Penedesencs - Per contactar amb nosaltres utilitzi aquest  formulari de contacte - Telèfon: 93 892 19 79